Necessitats comunes, solucions comunes.



La postmodernitat no hi ajuda, o potser si, però no a primera vista. Els projectes comuns, el què abans en deien projectes nacionals, no són fàcils de tirar endavant en temps on el càlcul individual és primordial i molt més entenedor. És possible la construcció nacional a dia d'avui? Sens dubte a nivell de identificació de símbols, imatges, llocs comuns, potser només calen alguns mitjans de comunicació de masses. Les percepcions de la realitat comunes són ja més díficils d'aconseguir, fins i tot amb els mass media al servei d'un relat nacional.

Ho il·lustra bé el cas de la publicació de les balances fiscals avui per part del govern espanyol [notícia al Periódico]. El fet conegut que els territoris espanyols dels Països Catalans suportin el pes del dèficit fiscal hauria de traduir-se una anàlisi comuna de la situació, en un front comú per a buscar solucions, en una estructura comuna per a prendre decisions. Compartir molt més que un dèficit comú, hauria fins i tot de facilitar aquesta tasca.

Problema: la percepció. Al País Valencià el dèficit fiscal és un problema polític molt menor i no es vincula en cap cas al benestar de la gent. A Catalunya és percebut com un problema però encara sense traducció electoral clara, per la dificultat d'establir lligams directes amb el què en podríem dir "resultats de carrer". A les Illes el mateix. No només això, sinó que al no haver cap tipus de coordinació política en els tres territoris, més enllà de la presència resistent d'Esquerra a les Illes i de moment testimonial al País Valencià, no hi ha cap més remei que seguir actuant amb el marc i la percepció d'autonomies que pidolen al govern central. I per suposat sense una capitalització política per part dels qui creiem en una alternativa a l'estat espanyol.

Com seria una negociació amb 13 milions de persones com a argument, amb alt nivell de coordinació política, amb la possibilitat de tenir com a factor de cohesió el bilingüisme, amb una alternativa postmoderna a l'estat en forma d'Eurorregió? Potser s'hauria de valorar utilitzar-ho políticament d'una vegada per totes. Potser abandonar el simple discurs culturalista (les imatges, els símbols, els llocs comuns, que per molt que ens pesi, existeixen per a molt poques persones) i avançar en la coordinació d'iniciatives d'identificació dels problemes comuns, i oferir solucions comunes.

Crec que les properes eleccions europees són el moment ideal d'intentar-ho. De ben segur en seguirem parlant.

2 comments:

N said...

Aquest post em recorda molt el que ha dit en Joan Oliver a les seves "engrunes" de l'AVUI, encara que ell parla de Països Catalans. Que cal anar junts a l'hora de negociar? cert. però no se si cal fer-ho sota el paraigua de l'euroregió, almenys si parlem d'una cosa com el finançament d'ens territorials moderns (part d'un estat) com són les CC.AA. Qui han de coordinar-se són el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, no l'euroregió. No barrejem coses.

Salut!

Jordi Eduard said...

Completament d'acord, no s'ha d'anar a negociar en nom de la euroregió. De fet jo també hi parlo de Països Catalans, la menció a l'Euroregió és només una alternativa de futur. Com podríem negociar des de l'Euroregió amb Espanya? No no, la proposta, el desig més aviat és la negociació dels governs actuals, el dels marc autonòmic, amb coordinació de forces polítiques. Les construccions territorials ja tenen altres (millors) valedors.


Salut!