Frente Amplio, amplis horitzons

No cal ni obrir els diaris per descobrir que avui l'esquerra està desorientada. Des de que ens van dir que això de les esquerres i dretes era un cuento -desfassat a més-, la gent que creiem que el concepte de llibertat no s'aplica de la mateixa manera a un mileurista que a un Millet ( i que hauríem de fer alguna cosa perquè això no fos així) estem realment perduts en un mar de descrèdit. I clar, d'això se n'aprofita qui sempre se n'ha aprofitat, els que tan se li dona si en tens mil o cinc cents, que ells sopen i dinen al Via Véneto i diuen que ens apartem els incauts, que els qui realment valen són ells, que així ha estat sempre i així seguirà, aquí a casa i a la (malaurada) Xina popular.

En la meva desorientació fonamentada a més en l'acusació perpètua dels qui ja saben que són d'esquerres de debò – per remarcar que els altres ho som de mentida, i viscaelsectarisme de debò- he après a desconfiar profundament de models varis, no sé ben bé si per intuïció o per ser massa influenciable per l'opinió escrita i publicada. Això pensava l'altre dia mentre seguia la taula rodona sobre les noves esquerres a Núria, a la sala on Esquerra Republicana havia reunit a en Ferran Requejo, en Jordi Sànchez i a la Carme Capdevila per reflexionar cap on anem i cap a on hauríem d'anar els d'esquerres ( i els d'Esquerra en particular, és clar). La defensa dels drets col·lectius, punt bàsic i evident en la confluència del pensament nacionalista i el d'esquerres. Bé. L'assumpció de les necessitats de la nova societat que es crea quan les famílies abandonen els rols tradicionals. Molt bé. Els nous debats. Bueno...

A mi el què realment em va interessar més de tot plegat va ser la conclusió que els d'esquerres ens hem cregut tota la vida en la possessió absoluta de la raó. Acríticament. Bondat i altruisme guiaven la nostra ruta cap a l'utopia. Això de l'autocrítica estava molt bé ens els tractats teòrics i en cas que haguéssim de purgar algú, però rarament s'aplicava amb convicció íntima i sincera, i menys en públic. Imatges que repetim les companyes i companys arreu, i també a l'Amèrica del centre i del Sud avui en dia, que sembla ser l'únic lloc on hi ha un debat real esquerra-dreta. Per això no m'acaba d'entusiasmar el projecte bolivarià. En canvi hi ha una experiència que si que m'interessa molt més, la del Frente Amplio a l'Uruguai. No avorriré a ningú explicant la història tortuosa ( mai millor dit) que ha seguit aquesta experiència unitària de l'esquerra uruguaiana . Però al final de camí (que sempre és el present) ens trobem amb una organització de l'esquerra conscient de les seves limitacions, amb voluntat d'afrontar reptes de país sense [masses] sectarismes, i amb gent realment interessant al capdavant. Llegiu què diu en Pepe Mujica al seu bloc sobre una lamentable entrevista que va fer i on es va dedicar a criticar a companys del partit a tort i a dret:

http://www.pepetalcuales.com.uy/articulo/24/

“Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo.”

Estic per signar un manifest frenteamplista català. Olé. Jo vull un president d'esquerres pel meu país que aprengui a no ser tan nabo. I el vull ja.

(la primera volta a les eleccions a l'Uruguai són el proper 25 d'octubre. A veure què en resulta).

Maneres de fer.

Eufòria 5, esperança 0 com ens recorda Mazoni, i tampoc és que vullgui entrar en gaire detall en el guarisme exacte, però aquest dilluns és una mica això. La consulta per la independència d'ahir a Arenys, més enllà del resultat i la participació que són impressionants diguin el què diguin, el civisme i l'ambient de festa que s'hi va viure sens dubte marca. I no només, és clar. Les mostres d'afecte i de suport que he estat rebent aquests dies i la il·lusió de tots amb qui he pogut parlar d'avançar mereixen potser també una part important d'aquesta eufòria. I per sort la desesperança no arriba a quotes cero, ni molt menys, però ja saps que això d'esperar i desesperar moltes vegades van de la mà.

I això té a veure en que podem pensar masses vegades que vendre fum és el negoci dels "polítics" ( que posat entre cometes deu voler dir els que cobren, però també els qui parlen des de llocs de representació sense cobrar), i que ja seria hora que algú fes una cosa efectiva i no parlessim tant i fessim més. Però al final, com que el negoci va fonamentalment de parlar, de parlar sense parar i posar d'acord paraules que a primer cop d'ull estan en franca desharmonia, doncs la gent que s'ho mira pot caure molt fàcilment en el desencís i en el distanciament.

Per posar fil a l'agulla, el que hem pensat la gent que ens movem al voltant de l'Esquerra de La Garriga i de la candidatura és acabar amb alguns hàbits de separació entre "polítics" i "administrats", i fer-ho per exemple, organitzant reunions informatives prèvies i obertes per visualitzar el debat més enllà de la cordialitat o l'incordi de les reunions tancades en despatxos de l'Ajuntament o de la discussió de una o altra moció, prec o iniciativa de la junta local de govern al ple.

Aquest dimarts, per exemple, en farem una d'aquestes trobades de nou format. Per fer-nos durar l'eufòria, que ja saps que dura poc a casa del pobre, serà, com no, per discutir de la possibilitat de la celebració d'una consulta sobre la independència a La Garriga amb els actors polítics, i tota aquella gent que hi estigui interessada. N'anirem parlant del tema, perquè té implicacions de model democràtic i polític molt més profundes que la simple notícia en primera plana.

Demà dimarts dia 15 a les 20h als locals de la fundació Maurí. Ja saps, que hi seràs molt benvingut.

Un dia de lluita.

Aquí, i allà. Molt bona diada!

Aquí, a baix i a l'esquerra.

Ara que estem sols, i que és tard i la gent escolta, deixa'm obrir-te una mica el què Segarra en deia la campaneta del meu cor ( tan cursi que era pobre home).

Tot són preguntes després d'aquest cap de setmana. Quantes vegades s'haurà dit allò de que l'important és la gent, i que servim a l'interès general, i que escolliu-me i seré la vostra veu, la veu dels sense veu i etc etc ? I el pitjor, quantes vegades ho han dit persones que després han fet barbaritats amb la confiança de la gent? Quan es van tòrcer? O ja des del principi deien el que no sentien? I el poble?

I com convèncer als meus veïns, a la gent amb qui he crescut i viscut, a la que enyorava quan vivia lluny, a la que saludo pel carrer, la que em regala els somriures, la que va a la seva? Com explicar-me per a que m'entenguin, com fer entendre que tots tenim responsabilitats i que el votar no és de cap manera delegar-les? Que el poble som tots, i el poder som la gent?

I què pensava l'avi, al 32, quan va entrar a l'ajuntament, a Montesa, un idealista que creia en allò de "la terra per qui la treballa"? I quan estava a primera línia del front, a Teruel, a les runes del Banc d'Espanya fotent-li trets al feixisme? I quan va rebre al seu fill, el meu pare, vuit anys sense veure'l allà a Baiona, al peu del tren? I tot per la "política"?

Si, això és trampa. Escrit tot sembla més fàcil. I fa dos dies, quan les companyes i els companys m'escollien per liderar la llista d'Esquerra les properes eleccions pensava en fer-ho bé. Només en fer-ho bé.

Doncs això, des d'abaix i a l'esquerra a fer-ho bé. I gràcies a tots!

Jo, tu i la crisi.

Tramuntant la carena, que deia aquell, i que llarg que es fa! Aquest any això del coster de gener sembla una broma de mal gust. Els diumenges, que és quan anem a casa els pares, parlem i parlem i sentim i sentim, aquell a l'atur, aquella altra amb un ERO, aquell que no ven el pis, aquella amb l'empresa a punt de tancar. És clar, el cor se t'encongeix.

I tant, no és ni molt menys general, i que bé que ens ho passem al cine, i als restaurants, i a la discoteca i amunt i avall. Si, segur que ens en sortim, i tal dia farà un any. A mi, però, que això de la memòria històrica em ve per part de pare i mare, que són gent filla de la derrota i la retirada no sé si de 70 o 300 anys, em revolta. Em revolta l'argument de “que no veus que no hi podem res?”,“què vols que hi fem, això és cosa de les subprimes” o “ això ho arreglarà el govern-estat-unióeuropea-obama”. En definitiva, i des del poble no hi podem res contra la crisi?

Jo que sóc d'aquí sempre hi he vist fàbriques al poble. I botigues, i gent que hi vol treballar en aquesta part del congost, no només venir a dormir-hi, o disfrutar del “bon aire”. Una política local decidida en favor de l'economia productiva, ja sigui impulsant la marca “de la Garriga”, ja sigui donant suport prioritari al comerç garriguenc, ja sigui creant tallers ocupacionals amb voluntat estructural pels treballadors, que som qui més patim, pot ajudar, i molt, a passar millor la maleïda crisi, assentant les bases d'una economia local forta. I si això es fa en conjunció amb l'entorn, amb el país, molt millor.

Sembla ser, però, que l'Ajuntament i els polítics locals estàn molt més preocupats de si qui diu això és d'aquests o dels altres, i si hem de regular el que diu la gent als plens o hem de escriure rèpliques i contrarèpliques als mitjans. Deu ser una cosa important i útil, però jo la veritat la trobo molt poc política. Més aviat em venen ganes d'allò que escrivia l'espriu, allò del que cansat que estic de la meva covarda vella tan salvatge terra i tornar a pujar nord enllà...

Mira, però ara, jo, i tu, i tots una mica, ja seria hora que ens possessim les piles. Si els de l'Ajuntament no ho fan, haurem de posar-ne uns altres. I esperar que una nova generació de polítics entengui que també a escala de poble, podem fer alguna cosa més que lamentar-nos i tirar-nos els plats pel cap.

Els límits de la reflexió 2.0

De fa uns dies que visc intensament a Facebook. Encara en exploració, un món sens dubte molt interessant, però poc procliu a la reflexió i molt a la exhibició. Així i tot la facilitat del comentari, i la visualització de l'opinió em fan pensar que aquesta eina social té potencials més interessants que el simple intercanvi de salutacions i felicitacions d'aniversaris.

Així i tot no abandonaré de moment aquest mitjà de reflexió pública, el blog, que vaig descobrir abans d'anar a la Xina, en la llunyana i gloriosa tardor de 2003, i que encara té tants secrets per a mi. Aquest continuarà essent el meu refugi virtual, però segurament cada dia més, intentaré descobrir noves formes de reflexió participada.

Crisi i Utopia.

En record del president i ciutadà republicà Lluís Companys.


La crisi es veu. Passegem pel poble observant aquests cartells “Es Ven”, tan cars de veure fa tan poc, i que ara continuen allà, impassibles, mesos i mesos després d'haver estat penjats. Però no. Ni compradors que s'atreveixin a demanar res al banc, ni bancs que s'atreveixin a deixar res als compradors. El crèdit s'ha acabat, i ja no es fia. I que n'és de difícil en temps de números vermells parlar d'utopies!

En Lluís Companys va viure i veure una crisi semblant. La mort del president Macià va transformar aquell advocat, defensor de sindicalistes anarquitzants, en president de la Generalitat. El polític, l'individu, assumia en aquell moment, no sabem fins a quin punt sent-ne conscient, la responsabilitat de guia, d'estel capdavanter que progressa cap a l'anhelada utopia social, el paradís i salvació laiques. Avui, mentre veiem retransmetre a la tele en rigorós directe la davallada de les borses i assistim mig espantats a l'espectacle de les “mesures extraordinaries” i la “intervenció pública”, se'ns fa difícil girar la vista enrere i mirar de fit a fit els homes i les dones que es van enfrontar en el passat a la mateixa sensació d'indefensió davant el mercat, davant la màquina imparable de l'economia. En Companys, com a símbol d'aquella gent i d'aquella època, és doncs ja no tan sols l'home, sinó la plasmació iconogràfica de l'ideal de la utopia, dels valors de dignitat, de lluita, d'irreductibilitat, del tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer. Avui, des del sofà, ens sentim repetir, tornarem a sofrir, i tant! Però vèncer?

Ja no és temps d'utopies. Ens hem tancat a casa, i ben bé que hi estem! No ho canviem per revolucions, ni daltabaixos poètics com el 6 d'octubre del 34, ni per afusellats que criden Visca la Llibertat! o Visca Catalunya ! Els polítics d'avui ja no són els herois alliberadors dels anys 30. Són ben humans, els hi trobem les febleses ben ràpidament, i no ens enganyen amb sopars de duro, ni discursos, ni utopies, perquè, la utopia més senzilla, avui, és poder pagar la hipoteca.

Potser no és temps de rescatar titans i heroïsmes que ja no entenem. Potser és temps de parlar de l'home, aquell home que en moments díficils va assumir la seva responsabilitat com a ciutadà i que va acabar pagant amb la vida. El mite va néixer on va morir l'home, i creiem, amb fe laica, que mort no és oblit. Des del que va ser el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, volem, en temps de crisi, recordar i recordar-nos que altres homes i dones han assumit el seu paper, individus desarmats de certituds, enfrontant-se amb responsabilitat cívica, hereus de l'home que va ser en Lluís Companys, a reptes que les utopies, avui, ja no assumeixen.