Garzón: jo dic no


Ja fa uns quants dies que els amics del Facebook m'envien invitacions a grups de suport al jutge Garzón. Gràcies. No me n'afegiré a cap. Ho sento.

T'ho explicaré. Jo sóc un nét de l'exili i la repressió. Els meus avis van sofrir en carn pròpia, i mai millor dit, el fet d'haver donat suport a la república i el ser socialistes. La meva àvia materna sentia els crits del meu avi patern des de casa seva (quan evidentment encara no sabia que serien consogres algun dia) quan el torturaven allà al local de la CNS a Montesa. Els feixistes locals creien que apallissant als que acabaven de sortir de les presons l'ordre de Franco de “sanejar el país” estaria més ben complida. Vana il·lusió. Les idees  perduren molt més enllà dels blaus, del dolor, de les cicatrius, de la pèrdua dels germans i germanes assassinats en fosses. T'ho explico perquè comprenguis que la croada personal del jutge Garzón contra la impunitat franquista em sembla bé. Em semblaria molt millor que fos una acció dirigida i executada per l'estat i no per un sol jutge, i que s'hagués fet quan calia que era fa 35 anys. I em sembla realment definidor de en quin estat vivim el fet que a pesar de l'acció del jutge Garzón se'l pugui imputar per prevaricació per part de col·lectius que en qualsevol país democràtic del món haurien estat prohibits per ser una veritable amenaça a la democràcia.


Però no només per això. El jutge Garzón va cometre un delicte pitjor que la prevaricació. Inhibint-se o consentint (alguns dirien que alentant) la tortura. El 1992, gent que conec, que m'estimo i que admiro,  i  per sobre de tot respecto i em crec, gent com el company Eduard López [bloc] com l'estimat Agustí Cerdà [bloc] o com el meu benvolgut veí, en Ramón López, i molts d'altres, van ser detinguts i torturats en un intent, d'altra banda inútil, d'esclafar l'independentisme davant l'amenaça (petita) que podia suposar pels jocs olímpics de Barcelona. En aquella època jo tenia 15 anys, i només coneixia un independentista al meu institut, l'amic Salvatella. Jo era llavors el què l'Oriol Junqueras en diria un "independentista difús" no gens militant i molt més interessat en observar a la meva família la catalanitat dels valencians que altra cosa. Aquelles detencions i tortures em van desvetllar una consciència possiblement latent de ser espectador de la confrontació de l'aparell de l'estat contra una ideologia. Igual que quan el meu avi entrava al local fosc de Montesa i veia amb terror com l'esperaven els camises blaves amb corretges i pistoles a les mans.

Avui ens pot sembla literari, lluny, molt lluny, però el cas és que jo els veig aquests amics. Perquè me'ls estimo, i m'estimo les idees que ells i jo defensem no podré mai donar suport a un jutge que va consentir el què els hi va passar. I no crec que cap demòcrata ho hagi de fer.