Mirada a Gernika



Durant tota aquesta pasada setmana, l'Aliança Lliure Europea ha celebrat una serie d'actes amb la pau com a tema central. L'Assemblea General de l'ALE ha estat dedicada aquest any a donar suport a les iniciatives per la pau i el diàleg que el nostre partit membre Eusko Alkartasuna està impulsant a EuskalHerria, i a commemorar el 70è aniversari del bombardeig de Gernika per part de l'aviació nazi.

Dos temes sens dubte que estan profundament lligats al subconscient basc. La destrucció de la guerra civil, l'odi que hi va germinar, la repressió brutal del règim franquista, els estats d'excepció als 70 van ser un caldo de cultiu perfecte per la violència d'ETA, com tots sabem. Ni ahir ni avui però, aquesta violència estava justificada, però no ens podem abstraure de les condicions socio-polítiques que la van veure néixer i l'han perpetuada. Ho vam poder comprovar, un cop més, a la taula rodona que vam tenir el gust d'organitzar, amb la presència d'un destacat membre del SDLP irlandès, el seu actual president Sean Farren, i amb la veu del pare Gaston Pietri, un home molt vinculat a la cerca d'una solució pacífica al conflicte larvat a la illa de Còrsega. Conflictes diferents, veus molt dispars, solucions absolutament distintes, però un mateix pòsit: la solució sempre, sempre, passa pel diàleg de les dues parts.

Avui el món de l'esquerra abertzale partidària de la violència ja no és el mateix del dels anys 70. Les propostes que han anat posant damunt la taula, comencen a ser perfectament raonables ( la última, la constitució d'una comunitat autònoma dins l'estat espanyol que inclogui el País Basc i Navarra i la garantia del dret a l'autodeterminació). Hi ha ganes reals de que acabi la violència. El què passa es que, ahir com avui, el poder real el tenen els qui tenen les armes, tan en un costat com en l'altre. Esperem que la memòria de la destrucció ajudi a fer-nos donar compte que la generositat política sempre ajuda a la pau, i en canvi la gasiveria, només agradarà als violents.

Podeu llegir aquí la declaració conjunta de la ALE i Eusko Alkartasuna en referència a la commemoració del bombardeig de Gernika i el procés de pau al País Basc.



A la foto, el primer Lehendakari del govern basc restaurat i antic membre del Parlament Europeu, Carlos Garaikoetxea, el director de l'ALE el flamenc Günther Dauwen, i un servidor davant del roure de Gernika, durant l'acte de lectura del manifest.


Des del castell es veu, a la llunyania ...



No només són 300 anys de destrucció plenament conscient de l'autogovern. Són també 300 anys d'humiliació a la llengua pròpia. Són 300 anys de resistència. El 25 d'abril, els valencians commemorem que vam ser, i que podem tornar a ser.

Avui Almansa, es veu allà, a la llunyania, tan a prop com la A 35 permet. I a l'estiu, quan ens asseiem a la frescor dels carrers de Montesa, encara se sent el conegut vent manxec a la cara.

This is where we are


Valencians, valencianes, compatriotes totes:

És des de la gravetat i la urgència nacional que us parle. Ja no només mos volen furtar la paella. L'ànsia voraç del contuberni catalano-judeo-masònic ha arribat fins a les platges valencianes. Chermans, Chermanes, els catalans mos envegen fins al punt de comprar descaradament als membres del comitè de peticions del Parlament Europeu, fins al punt de colocar un polac (!) com a president, fins al punt de voler robar-nos els turistes. Ho ha deixat molt clar el venerable i honorable senyor Gónzalez Pons, conseller de territori i ment preclara com n'hi ha poques:

«Sigan ustedes la pista de las comunidades y regiones que resultan beneficiadas por este informe y a lo mejor terminan describiendo por qué se está persiguiendo a la C. Valenciana de manera tan inmisericorde». Levante, 11-04-2007.

O i tant que seguirem la pista! Sempre cap al nord senyor Gonzàlez Pons. Els traïdors es descobreixen ells sols. L'informe contra els abusos urbanístics no és tal, és en realitat una campanya per desprestigiar les falles i les falleres, per a que mos tinguen tírria en tot lo món i no vinguen jubilats a demanar més aigua de l'Ebre. Regnícoles, mos volen furtar Marina d'Or!

Com a mostra un botó, (o dos):

Los promotores cifran en un 50% la caída de ventas en un año en la UE por la campaña contra la Comunitat - Las Provincias, 12-04-2007

Els dimonis del nord han comprat fins i tot a Las Provincias: el diari que havia estat un prodigi de mesura i objectivitat s'atreveix a qualificar-nos de "comunitat"! Què vol dir Comunitat? Els nostres avantpassats, els mossàraps sempre van parlar, en els molts textos que han sobreviscut a la destrucció catalanista, de "Comunidat", o alternativament de C.

Ches i Chenes, diguem BASTA: posem-nos a comprar desaforadament vivendes de segona residència en reserves protegides, destruim tot lo que poguem del paisatge ( el mateix nom s'assembla massa a allò del Pais ... ai ui, si hui en dia ja li diuen Paisatges Catalans!), acabem amb la terreta que només porta que problemes i atrau peluts i catalanistes, donem un 50 % dels nostres ingressos als constructors i immobiliàries que són els que de sempre han mantingut este pais, ja des dels temps de Jaume I, que no es per res que li diuen Jaume el Constructor.

Més plans Manhattans, Més abocadors incontrolats, Més Benidorms, Més Marines d'Or.


En castellano, coño!

Jutgeu vosaltres mateixos.




El meu comentari: Antonio Royo Villanova, senador aragonès ( no confondre amb el mordaç director de comunicació de l'ajuntament de Rivas-Vaciamadrid,i familiar llunyà de Don Antonio, Ricardo J Royo-Villanova, autor del magnífic blog A sueldo de Moscú) ja denunciava les mateixes "malvestats catalanes" al seu llibre El problema catalan, l'any 1908, aviat farà un segle. És inútil intentar canviar-los.

La independència com es menja?



Alguns comentaristes polítics, pocs, massa pocs, segons l'inefable independentista-estatut-jo-sí Agustí Colomines, han atribuït el resultat del Parti Quebecois a les darreres eleccions quebequeses a un cansament de l'independentisme sociològic quebequès. Segons aquesta anàlisi, el principal error del Parti Quebecois ha estat seguir en la línia de la demanda d'un referèndum d'autodeterminació quan ja ningú, o gairebé ningú al Quebec creu que la solució als problemes constitucionals i d'identitats sigui la independència.

I d'on treuen aquesta anàlisi? Doncs de mitjans canadencs, com no podria ser d'altra manera. Al contrari, els mitjans quebequesos i curiosament també les executives dels tres partits representats a l'Assemblea han coincidit a analitzar que en realitat el que demostra aquest resultat és que els quebequesos estan més farts que mai del sistema institucional canadenc i que s'ha de canviar.

Això de les discussions sobre sistemes institucionals és farragós i molt, molt poc popular -en el sentit populista del terme- entre l'electorat, però altament productiu en termes d'utilitat objectiva pel ciutadà. És a dir, quan des de posicions "no nacionalistes" (jejeje, perdoneu, no ho puc evitar) es repeteix una i altra vegada que a la gent no li interessen els temes d'identitat o auto deterministes, en realitat s'està escamotejant a l'electorat la possibilitat d'un canvi institucional, d'un canvi de debò, passar de ser gestionats per un estat pel qual som una nosa a ser gestionats pel nostre propi estat. És una qüestió de gestió i de millora de la gestió, ni més ni menys. I la qüestió a posar és: un estat català ( quebequès) seria més eficient que l'estat espanyol ( canadenc) a l'hora d'atendre les necessitats del ciutadans de Catalunya? La meva resposta és clara, .

Aquest ha estat l'enfocament de la campanya del Parti Quebecois. A pilota passada, alguns dels seus propis membres i sobretot els comentaristes conservadors quebequesos han acusat al PQ d'haver abandonat les essències nacionals en favor d'un discurs de gestió, i per això han perdut el favor dels electors de les zones més "identitaries" -el Quebec profund- en favor d'un altre discurs polític, profundament populista, conservador i que es presenta amb la coartada de l'autonomisme per no definir-se en la discussió institucional. Com Convergència, l'ADQ es presenta com a força autonomista, però afirma tenir "molts sobiranistes" a les seves files. I bé, de què serveix tenir molts sobiranistes si al final el partit decideix que el model d'estat canadenc -o espanyol- ja està bé i només cal anar fent retocs? Serveixen per canviar l'status quo aquests vots presoners de la "por al canvi"? Rotundament no. Ni al Quebec ni a Catalunya.

És per això que a la vista dels resultats electorals, allí i aquí, em reafirmo en la meva aposta de reforçar el discurs de gestió, social, de l'independentisme, fins a fer veure que sense un canvi institucional no arribarem mai a solucionar els dèficits estructurals que els catalans, i els quebequesos patim: desídia de l'estat central en les inversions, mal finançament dels òrgans de gestió "autònoms" que fan que l'autonomia sigui en realitat un miratge i tot el què això comporta a la vida diària de la gent que viu en els nostres territoris. És aquí on hem de posar l'accent els sobiranistes, en mostrar que la nostra vida diària seria millor en un estat propi, i a més ens estalviaríem tots els maldecaps "d'identitarisme interruptus".


Nota al peu: S'ha de dir també que hi ha qui ha atribuït la derrota al (nou) lideratge del PQ, un equip liderat per André Boisclair a qui s'ha acusat de tenir una visió massa Montrealiana, urbanita per tant, de la política quebequesa. I és que sempre hi ha qui davant un regal que no ha agradat mira a la caixa i diu: la culpa és de l'envoltori, ja et deia que havia de ser Verd! I qui diu verd, diu reagrupat...

La magnitud d'una tragèdia.


Sint Josse. Nord de Brusel.les. Al costat de l'anomenat "Barri Europeu", on hi ha les seus de la comissió, del Parlament Europeu i de múltiples ambaixades i representacions diplomàtiques. La població més pobra de Bèlgica. La població amb més immigrants de tota la regió de Brusel.les capital. Majoritàriament d'origen turc. I és clar, on hi ha turcs hi ha kurds, és gairebé una equació matemàtica.

Ahir a Sint-Josse es va viure un episodi més de l'odi turc cap a tot allò que soni a kurd. Un local kurd va ser atacat amb objectes incendiaris i va cremar, afortunadament sense víctimes. Poc després uns 200 kurds que viuen a Brusel.les es van manifestar al davant de l'edifici, protestant per la impunitat que tenen els grups ultranacionalistes i d'extrema dreta turcs no només a Sint Josse sinó a tota Bèlgica. Immediatament un grup de manifestants, entre 500 i 1000, turcs, van enfrontar-se amb els Kurds. Resultat: greus disturbis a Sint Josse ahir, i avui el barri tancat i barrat per efectius policials.

Pur odi ètnic, afavorit per les actuacions del govern turc. Això és el que hauríem d'estar discutint sobre l'accés de Turquia a la Unió Europea ara mateix, i no si som un club cristià o laic. L'opressió del poble kurd a Turquia clama al cel i ho podem veure a la Unió Europea, a les institucions, literalment només obrint la finestra, o traient el cap al carrer. Però no es fa absolutament res. I això si que és una tragèdia.