Democràcia que avança.


En el debat absolutament central de la desafecció política davant de l'actual democràcia representativa, sorgeixen diverses maneres de combatre-la. N'hi ha dues que m'interessen particularment, des d'un punt de vista de ciutadà però també politològic:
  • Una, la democràcia directa. En resum, una representació continua de la sobirania popular manifestada en una reunió o acció de la ciutadania que és central en el procés de decisió i de creació de normes comunes. La democràcia directa s'expressa en formes com la iniciativa popular, els referèndums i consultes vinculants, i les votacions populars de revocació dels càrrecs públics per exemple.
  • Una altra, la democràcia deliberativa. En aquest model, el procés de deliberació és central i no s'acaba en una votació. El procés és el que legitima la decisió, que està en continu anàlisi i evolució. La cerca del consens ( no unànime, però si general) és l'objectiu del procés.
HI ha qui diu però, que una i altra forma són en realitat la mateixa forma de democràcia participativa. No hi acabo d'estar d'acord. El que és cert és que els dos models requereixen un grau de maduresa cívica que faci que la ciutadania se senti corresponsable dels afers públics. Sense això, cap dels dos models es pot aplicar satisfactòriament.

Aquí a casa nostra crec que s'està arribant al punt de poder començar un veritable procés de redisseny de les polítiques públiques en aquest sentit. Hi ha un qüestionament evident dels partits com a representants únics i totals de la voluntat popular, i hi ha també cada dia més, una assumpció per part de la ciutadania, com a individus i com a grup, del seu rol transformador i central en la política. A la Garriga és molt clar: cansament envers els partits, empoderament de la ciutadania. Encara però manifestat en el què jo defineixo com “estadi confrontatiu” però sens dubte en el camí de crear una nova relació entre representants i representats.

Jo personalment sóc partidari del procés deliberatiu. Dit així sembla que sigui allò de “crea una comissió, que en vagi parlant i mentre us l'aniré fotent”. El cert és que la democràcia directa té un avantatge, el de la visualització de la confrontació d'idees (a través d'una votació popular per exemple) que un procés deliberatiu no té, ja que les decisions estan sempre sotmeses a canvis i transformacions. El defecte de la democràcia directa és que no té en compte:

  • La opinió no estàtica. La opinió i els estats d'opinió en general, cada dia tendeixen a ser menys estàtics i més volubles, sotmesos a continus canvis i influències generalment per part dels mitjans de comunicació de massa, però també en el cas de la Garriga del què en diriem “formes alternatives de comunicació de massa” per exemple rumors, informacions no conegudes prèviament que s'escampen ràpidament o canvis en les formes de comunicació.
  • L'existència de prejudicis. Els humans tendim a etiquetar i a prejutjar com a forma de defensa i seguretat. Creiem saber què pensem, i de forma natural, gairebé instintiva, busquem refugi entre qui creiem que pensa com nosaltres perquè ens ofereix millor protecció que els qui no, que són més exigents en termes de discussió, és clar. Això fa que el comportament gregari s'extengui i no facilita la reflexió individual com seria necessari en un procés deliberatiu que conduís a la democracia directa.

A la Garriga crec possible un procés de democràcia deliberativa. Que les polítiques públiques siguin fruit d'un diàleg constant i participat per part de la ciutadania. Això s'aconsegueix amb major transparència i amb nous mètodes de participació ( una paraula que per desgràcia l'ús partidista ha fet que perdi gran part de la seva força). Sense renunciar a l'exercici de la democràcia directa, crec podem arribar a consensos àmplis a partir de reflexions individuals i comunes. Crec que és possible, i estem en condicions de fer-ho. N'anirem parlant.

0 comentaris: