Volver

Els criteris per triar les películes piratejades a l'Àsia són bastant clars: pelis que agradin als turistes americans i australians que poblen els mercats i malls de Bangkok, Kuala Lumpur i Singapur. Per tant normalment el què es pot trobar són blockbusters, o pelis taquilleres, i produccions independents de l'estil de les que es veuen ( i es premien) a Sundance. Els tourists ja hi estan molt familiaritzats i jo de pas, veig què es el què agrada als països anglosaxons.

El què es curiós es que de vegades també m'he trobat alguna película espanyola, francesa i més rarament italiana o alemanya. Europees en definitiva. I quan en trobes una d'aquestes, vol dir que han arribat als cinemes d'Estats Units, i que almenys, n'ha parlat algun crític d'alguna d'aquelles revistes de les quals a casa només en tenim notícies quan treuen un article hiperelogiós sobre l'Almodóvar, la Coixet, l'estupidesa dels nacionalismes ( com ens ho recorden llavors al País!) o la bellesa i cosmopolitisme de Barcelona, fent la referència obligada de l'Homage a Catalonia, i el fet que aviat serem independents ( llavors és a l'Avui o al Punt que ens ho recorden!).

He pogut comprar les pelis de la Coixet, que no sé si es poden considerar espanyoles o europees fins i tot ( els compradors americans, tan enraonadors ells, deien que eren pelis independents americanes, i que la directora era americana segur). He pogut comprar alguna peli alemanya ( Goodbye Lenin i el Hundimiento, genials les dues), i és clar, Almodóvar. Com que es veu que li han donat el premi a Cannes, o era favorit, doncs al cap de dos dies ja hi havia còpies a tot el sud-est asiàtic del seu Volver.

El què m'ha fet gràcia ha estat la vida del poble. les dones en camisola, o batí, tal com van als pobles de València per exemple, els carrers, les cares. Què en deuen pensar els americans que incauts ells, veuen aquesta peli? M'han entrat ganes de ser extranger i "volver" també. Tornar a veure Montesa. El castell, els carrers, la gent, els tarongers... I veure'ls amb ulls de foraster, descobrint-los per primera vegada. Seria divertit.

La peli, fluixeta, però sobre gustos colores que diuen.

Dones a l'Àsia

Potser es perquè sóc un comercial "junior" i no em surten els grans caps d'empresa, però quan visito a les empreses clients en aquestes parts del món... sempre hem trobo una dona a compres! I no de secretaria, o d'apuntadora, o de traductora ( una cosa que hem d'aprendre i que ja he comentat: el nivell d'anglès en aquests països "subdesenvolupats" és infinitament més gran que en el nostre bonic estat de LOEs i panderetes) sinó de responsables de compres, caps de disseny, fins i tot gerents. En definitiva, tot el procés decissori en moltes empreses de l'àrea es confia a les dones, encara que dubto que la propietat segueixi la mateixa lògica de gènere. Però és significatiu, no?

I a casa encara parlem de igualtat... i si ens fixéssim en el sud-est asiàtic per variar?

Terratremols

Començo a tenir por. Si les plaques tectòniques atravessen tot el món de dalt a baix... com és que sempre es mouen per on sóc jo? L'any passat a la India. Encara recordo el tremolor de l'hotel de Nova Delhi, i a l'obrir la tele descobrir la destrucció de les valls del caixmir a Pakistan principalment.

I com que no en tenien prou aquesta gent del sudest asiàtic amb la febre aviar, doncs ara em llevo per descobrir que un terratremol relativament potent ( uns 6 graus en l'escala richter ) ha destruït les barraques que poblen Jogjakarta, evidentment sense fer destrosses en els hotels i edificis fets com cal. No l'he sentit aquesta vegada perquè sóc bastant lluny de la zona, tot i que fa dues setmanes era a Jakarta, i el resultat hagués estat el mateix a la curiosa capital indonesia de la qual parlaré en alguna altra ocasió.

És bastant trist veure com en una zona terriblement exposada a aquest tipus de catàstrofes naturals no s'hi implanten mesures correctores adecuades, habitatges dignes, comunicacions a prova de terratremols, i molt més. No s'hi hauria de dedicar algun esforç en aquest sentit des del món "desenvolupat" en comptes d'oferir les típiques, i moltes vegades inútils ajudes humanitaries paliatives?

Cartellera a la carta

A Bangkok per fi he apreciat el valor del DVD pirata. I no ha sigut veient una de les pelis que he acabat comprant emportat per l'ànsia consumista que sembla carregar l'aire aquí, sinó per un altre fet, un altre lloc, més concretament, el què ja he batejat com el cafè-cinema del segle XXI.

El local és petitó, 5 taules de 4 comensals cada una, i una barra mínima. Una mica com alguns dels bars del raval, però amb la barra recluida al fons, en un racó literalment. A dalt, com a tants llocs aquí a Bangkok, hi ha una altra ambra. La diferència és que en aquesta hi ha 4 sofas, gairebé chaises longues, àmplis, d'aquells que conviden a la migdiada. I una lleixa, amb centenars de pelicules, de tots els gèneres, èpoques i llengües. La qualitat, com he pogut comprvar després, no està gens malament: una projecció a la paret feta amb un aparell domèstic, però amb un so envoltant com els que podeu coneguir a qualsevol gran superficie, i una imatge amb molt bona definició.

El millor però ha estat triar la pelicula. Democràticament i en assamblea, els 4 desconeguts que estàvem al local a aquella hora del migdia, amb la panxa plena, que sempre es un punt a favor per no discutir, vam escollir de veure Narnia ( ho reconec, vaig votar-hi a favor, els amics de Toilkien són els meus amics). I després de l'exercici de civilitat, estira't i son, son son son nnnnnnnn

No us puc fer el resum de l'argument més enllà de l'aparició d'un lleó de no sé on, però realment, la migdiada ha valgut la pena.

30 anys



Entre les moltes noticies estranyes que es poden trobar a xina, cosa normal si pensem en quantes coses poden passar a 1300 milions de persones, n'he trobat una que m'ha impactat especialment. Est tracta d'aquesta on s'explica que hi ha un home de 30 anys atrapat al cos d'un nen de 12 anys a causa d'un problema de creixement.

El què més m'ha frepat, però, no es la malaltia en si, que ja havia vist en algún altre cas, sino la fotografia que l'acompanya. Si us hi fixeu bé, en el carnet d'identitat d'aquest xinès hi posa:

nascut el 31 del 5 del 1977, és a dir, el mateix any que jo, però la notícia diu clarament que el nano té trenta anys!

Mare meva, per fi he entrat a la dècada dels 30, almenys a la Xina.

El dia de la Mare

Ja sabeu una mica com són els periodistes: es veu que a la carrera els hi ensenyen que la noticia no es que un gos mossegui a una persona sino que una persona mossegui a un gos, i després de la revelació, és llancen a buscar persones que mosseguin a gossos per tot arreu.

Aquí a Kuala lumpur, els periodistes deuen d'haver-ho après d'una altra manera: la notícia no es els fills celebren el dia de la mare, sino el dia de la mare sense fills. I és clar, obro el diari, en un dia on a l'hotel està ple de globus on hi posa " i love u mum" - si , si, en l'anglès que parla gairebé tothom aquí, sense importar que sigui cambrer, dona de fer feines o executiu - i em trobo reportatges de plana sencera sobre com van matar la meva fila, trobo a faltar tant a la meva nena, el meu fill el van matar les bandes, i així fins a la sacietat.

La veritat, prefereixo el dia de la mare de casa, que al menys serveix perquè la mama tingui una planteta més.

Immadureses

Desde que m'he acostumat a llegir els diaris per internet, ja que no em queda altre remei si vull saber el què passa a casa quan sóc fora, he començat a saber realment què és el què significa una lectura crítica. El concepte teòric, és clar, ja el tenia après, dels anys de Polítiques, però és clar, quan t'has de gastar uns calerons de més per comprar tres o quatre diaris i comparar... doncs prefereixo gastarme'ls en una cerveseta, com és natural.

Però ara, avui hi ha tot un nou fenòmen polític, social, gairebé diria cultural, un canvi generacional: la lectura gratüita - sempre tenint en compte que res és del tot gratüit i menys en aquest cas que hem de pagar les connexions a internet - de desenes, gairebé m'atreviria a dir centenars d'opinions diferents, matisades que són els blogs. No és cap tonteria, perquè realment de tant llegir, al final arriben els dubtes, es posa en qüestió la propia posició i es reflexiona millor, crec jo. La reflexió i la crítica, sempre van bé.

Per això m'ha fet molta gracia, al principi, i després m'ha posat cavilós, el fet que s'acusi a Esquerra de ser un partit Immadur, amb I majúscula. Immadur? Què vol dir immadur? Que és assambleari i per tant dubta més a prendre les seves decisions perquè ha de seguir tot un procés intern de discussió? Que té un projecte independentista i no renuncia a ell, tot i formar part del govern? Que no ha governat des dels anys 30?

Això de "la política és cosa dels grans", a més de ser una posició que m'irrita especialment per ser acrítica, irreflexiva i sobretot, immadura, a més dic, tracta d'estúpids als que no ens conformem amb la situació que vivim. Immadur, en aquest sentit, vol dir que només és madur qui accepta, reflexivament o irreflexiva tan se val, les condicions que li imposen. Com que sóc d'esquerres, i m'agrada intentar canviar les coses si no m'agraden com són, l'actitud madura del "esto es lo que hay, o lo tomas o lo dejas" em repel. Em declaro doncs un immadur.

I el què es pitjor, la immaduresa es va estenent entre la ciutadania, crec. Ves que no acabem tots brindant amb vi i roses en una nit de Sant Joan a la platja, el nostre mur blau de Berlín, mentre veiem com el nostre projecte immadur, finalment, ens l'han pres seriosament.

Canvis

A la punta de tot de la peninsula de Malasia hi ha una ciutat, de fet una illa o conjunt de petites illes que formen una aglomeració humana que la gent d'allà i la d'aquí anomena "Singapur". L'any 1963 el principals principals partits de Malasia i Singapur van acordar formar una federació, un estat unit que ajudés a superar el colonialisme britànic. Les condicions eren molt clares: un estat federal, amb capital a Kuala Lumpur, però on totes les parts s'hi sentissin a gust. L'any 1965, només dos anys després de la unió, l'estat de Singapur era expulsat de la federació de malasia per no haver estat lleial amb el govern central, tot davant l'astorada dels ciutadans singapuresos que majoritariament mai havien volgut la independencia tot i que se sentien diferents de la resta de la unió. El govern malasi va argumentar que amb aquesta expulsió, els líders i els ciutadans singapuresos tornarien rabents a la mare patria, i farien bondat per sempre més un cop haguessin comprovat en la seva propia carn que la independencia no era un bon negoci per a ells.

El resultat? Singapur no va tornar al corral Malai, tenen un index de desenvolupament humà que els situa entre els 30 paisos més rics del món, i Malasia continua sent un pais subdesenvolupat encara que amb un creixement indubtable.

Avui sóc a Singapur. Miro per la finestra de l'hotel els carrers nets i polits, i alternativament, la pantalla de l'ordinador amb les notícies de l'expulsió d'Esquerra del govern i em decideixo. Avui començo a militar a Esquerra, perquè crec que la independència ens farà millorar la qualitat de vida, sense el llastre d'haver-nos de sentir dir deslleials cada cop que creuem els monegros.