Alguns mals que se li fan a la llengua catalana

A través de la web d'en Miquel Iceta que de tant en tant consulto, he descobert que Esquerra Republicana de Catalunya és culpable de "fer mal" a la llengua catalana amb actes com el boicot a l'Elvira Lindo. Un boicot que per altra banda va sorgir de la societat civil, una societat civil determinada, és clar, però significativa. Una societat civil que és ignorada sistemàticament quan es parla de la defensa de la llengua. Una defensa, que pel que sembla hauria de ser passiva, sumisa a les directives del govern de torn, i per suposat, subordinada a l'acció "federalitzant" d'un govern socialista, que pel que sembla és el millor per la salut del català.

M'han fet gràcia algunes de les raons adduïdes pel conseller de governació ( si si, no de cultura) Xavier Sabaté per dir que la postura d'Esquerra Republicana està fent mal a la llengua. Com per exemple "crear polèmiques innecessàriament". És a dir, el senyor Sabaté considera que reclamar la presència de la llengua propia en un acte tan simbòlic com el pregó de la festa major de la capital de la nostra nació és un acte innecessari. I seguidament comença un llistat de demagògies tan òbvies com que Esquerra defensa que "per ser bon català s'ha de saber parlar bé la nostra llengua i usar-la a tothora ". Amén.

Després de llegir aquesta llista no em queda més remei que exclamar: OH MY GOD! Jo també vull ser cosmopolita. Ja n'estic fart que em parlin català al poble dels meus pares, Montesa a la Costera. Què dic Català! No! Valencià! Per un moment he ignorat que l'extensió de l'ús de la llengua catalana i la seva normalització van lligats a la cohesió social de la nostra nació. I com que La costera no apareix als mapes de la nostra nació, doncs evidentment queda fora de l'àmbit de la normalització de la nostra llengua, pel que sembla. Ara entenc el vot favorable a l'article de l'Estatut Valencià que declara el "valencià" llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Espero que properament els mateixos diputats del grup socialista votin a favor de l'Andalús com a llengua pròpia de la comunitat autònoma de Andalusia. Per a lligar-hi cadires, oiga!

Pel què sembla el senyor Sabaté, un digne defensor de la llengua catalana per altra banda, desconeix la situació del català fora de la sala de plens de l'Ajuntament de Barcelona. Desconeix per exemple les continues agressions a entitats i persones al País Valencià que defensen diàriament que el Català és una llengua normal. Tan normal com el castellà. Desconeix que es titlla de "bilingües" a aquella població que en realitat és monolingüe castellana, i que se'ns preten imposar aquest "bilingüisme monolingüe" que és molt cosmopolita, però ajuda a crear una fractura entre els qui parlem català, i els qui parlem castellà. Perquè si defensem que el català es parli sempre i amb tothom, no és per fotre, és perquè creiem que sent bilingües DE VERITAT, (no és el cas de la senyora Elvira Lindo, per altra banda ) és a dir, dominant les dues llengues de veritat, estem cohesionant la nostra societat. Desconeix el conseller, o pretén ocultar, la situació mediàtica del català, relegat als cinemes, a la ràdio, a la música, a la literatura, a la televisió, a una situació de completa i cosmopolita "curiositat antropològica" que pel que sembla no té cap futur en la societat de la informació, on el castellà, altrament anomenat espanyol, és el què realment compta.

En definitiva, una altra mostra de com es tergiversa la defensa de la llengua per fer-nos aparèixer com a radicals eixelebrats disposats a acabar amb el castellà a Catalunya. No tan lluny de la COPE oi?

La llengua catalana no es mereix uns defensors tan cosmopolites. Prefereixo la defensa siciliana. ( atenció, l'enllaç és en castellà!)

Feliç dia de Cap d'any!


Un dia especial, només així es pot definir el 22 de setembre. Estic gairebé temptat de començar a creure en les serendipies com les descriu el Gran Wyoming. El 22 de setembre és un dia especial pels republicans, el dia en què es va proclamar la primera República Francesa. El 20 de setembre de 1791, quan les notícies de la victòria de Valmy van arribar a París, una multitud va assaltar les Tulleries i va exigir l'abolició de la monarquia. El 21 de setembre, la primera sessió de la Convenció Nacional va decidir destituir els Borbons afirmant la sobirania de la nació. El dia següent es proclamava la República. És per això que el calendari republicà que es va implantar oficialment a França l'any començava el 22 de setembre, l'inici d'una nova era. Com era d'esperar una data d'aquestes característiques ha estat aprofitada a França per a recordar les virtuts de la república i exalçar la "grandeur" per exemple el 1981. Aquell dia sortia de la Gare de Lyon, a Paris en direcció precisament a Lyon el primer TGV, Train a Gran Vitesse. Només fa 25 anys.

Curiosament el dia 22 de setembre és també el dia mundial sense cotxes, i l'inici a casa nostra de la setmana de la mobilitat. Un dia mundial sense cotxes hauria lògicament d'estar acompanyat per un dia mundial del transport públic de qualitat, per tal que puguessim anar sense cotxes, és clar. Però llastimosament, al nostre país no és així. Fa tres dies que la xarxa ferroviaria de rodalies i el seu operador RENFE és un cúmul de retards, avaries, caos i desesperació. Això ja ho vaig viure fa un mes a l'Aeroport de Barcelona, i semba que no escarmentem. Les inversions promeses en infraestrucutres per a Catalunya s'escatimen, l'Ave ens arribarà amb un retard històric, i encara ens haurem de sentir dir que no passa res, que ja estem acostumats als retards. Un retard d'almenys 25 anys.

Per sort avui 22 de setembre també és Rosh Hashanah, el dia de Cap d'any jueu. Un dia que es dedica a la reflexió i que culmina el mes d'Elul, que en la tradició rabínica és el mes on els fidels han d'autoexaminar-se i fer balanç. Jo sóc nascut al mes d'Elul, i potser per això, tot i ser Lleó al horròscop zodiacal, tendeixo sempre més a la reflexió que a l'egocentrisme, ( tot i que déu n'hi do també!). D'aquí deu dies, si l'acte autoreflexiu ha donat fruits, estareu preparats per al Yom Kippur, que a més de ser el nom d'una de les guerres àrabo-israelianes, és el dia de la purificació jueva. Tant de bo a Catalunya puguessim disposar d'un mes per a reflexionar sense soroll mediàtic i sobretot, electoral.

Feliç dia de cap d'any a tots aquells que entreu a l'any 5767, o als que celebreu el primer dia de Veremari de l'any 214 de la república, dia de la revolució. Que la raó ens acompanyi en l'any que ha de venir. I sense retards.

Bangkok, la nit del cop d'estat.

Durant els dos últims anys he estat viatjant bastant sovint a Tailàndia, i més concretament a Bangkok per raons de feina. Ahir a la tarda, ja de matinada al sudest asiàtic, em va sorprendre la notícia del cop d'Estat protagonitzat per un sector de les forces armades. Sembla que les acusacions del primer ministre Thaksin Shinawatra per una vegada eren certes, i s'estava organitzant una trama en contra d'ell. Ja fa uns mesos que Thaksin denunciava que alguns membres de l'exèrcit conspiraven per matar-lo, però tots els analistes coincidien a opinar que no era més que una manera de victimitzar-se enfront de les masives protestes ciutadanes en contra seva.

Perquè Thaksin no és un demòcrata de la vella escola, sinó més aviat de l'escola berlusconiana. El senyor Shinawatra va començar la seva carrera com a policia a Bangkok, tot i que prové d'una zona rural del nord de Tailàndia, de família d'origen xinès. Després d'haver arribat a la cúpula policial es va retirar com a tinent general de la policia metropolitana de Bangkok però va continuar amb el què ja havia estat fent: negocis de molt diversa índole que eren un fracàs un darrere l'altre, cinemes, immobiliaries, tendes de roba, el normal per a un membre de un cos policial al Bangkok dels 80 i d'avui en dia. Però n'hi va haver un que li va anar bé, una negoci de lloguer de solucions informàtiques. Al mateix temps va aconseguir una mica de capital participant en el màrketing d'una pel·lícula d'èxit, i axí va començar la base de la seva fortuna: el grup de telefonia mòbil AIS, actualment el més gran operador de Tailàndia. Evidentment això no s'aconsegueix de la nit al dia sinó amb una bona xarxa d'amics influents i col·laboradors, que va seguir utilitzant quan va entrar en política i va fundar el seu propi partit: THAI RAK THAI, que significa "Els tailandesos s'estimen allò que és Tailandés", com es pot comprovar un cant al populisme més evident.

El berlusconi tailandès va obtenir unes victòries sonades a les eleccions de 2001, amb una majoria absoluta d'aquelles que de tan absolutes fan sospitar. Però a les del 2005, l'oposició democràtica es va plantar: s'havien detectat greus casos de frau electoral i l'elecció no es podia considerar, segons ells, democràtica. Durant setmanes l'anomenada Plataforma democràtica, formada bàsicament per estudiants i classes mitjanes de la capital, es van manifestar pels carrers de bangkok, en unes marxes que recordaven la revolució taronja a Ucraïna, però que aquí no van atreure massa atenció. Vaig assistir a una d'aquestes concentracions a Bangkok, i realment es respirava un ambient d'indignació popular contra el primer ministre Shinawatra.

L'exèrcit posa com a excusa aquest descontent popular per l'aixecament que ha protagonitzat. Haurem de veure si el cop d'estat és una "revolució dels clavells" per a fer fora el populista Thaksin, o un retorn al règim militar del 1991.


A la foto, un moment de descans prop de Khao san road, durant les protestes de Bangkok contra Thaksin Shinawatra el passat mes de març.

Jo també vull un estat propi (III)


Tot i que no sóc de Sant Celoni, de fa uns anys hi passo la festa major, ja que la meva companya si qué n'és, de celonina. A partir de la tradició de Blanc i Blaus de Granollers, diversos pobles de la contornada han optat per seguir el mateix model de colles de dos colors i fer-les competir, suposo per recordar-nos que la vida ja no és una vall de llàgrimes, sinó una cursa de rucs on has de guanyar al veí sigui com sigui. El què fa diferent la festa de Sant Celoni ( diferent sobretot de la de Granollers) és que les colles aquí no són estables. Els monts - senys ( verds) i els monts- negres ( negres) no responen a cap afinitat d'amistat, tradició o adscripció sociopolítica. Tan és així, que en 7 anys, he estat negre, seny, negre, seny, i últimament negre perquè ja teniem el mocador, però amb fortes reticències, ja que aquest any ja tocava canviar.


I com que la Festa major de Sant Celoni sempre cau al voltant de l'11 de setembre, és gairebé un acte reflex pensar en les colles de senys i negres com una representació simbòlica de la política catalana. I concretament en aquell votant dual, aquell mite vivent de l'anàlisi politològic nostrat que se'ns descriu com a votant de CiU a les autonòmiques i socialista a les generals. Aquell votant que se sent tan espanyol com català pel qual competeixen els dos grans partits, ara reclamant-li la "catalanitat" quan venen les autonòmiques, ara recordant-li la "responsabilitat" d'estat quan s'acosten les generals. Tan se val, un any negre, un any seny. Ens barallem durant uns dies, però ja sabem que l'any que ve ens tocaran les mateixes proves amb els mateixos resultats. I així anem tirant.


Fa por canviar. Ho dic per experiència pròpia, però convé. I el canvi no pot ser ni negres ni senys, el progrés demana un canvi de model de festa major.



Jo també vull un estat propi (ii)

Sembla que Espanya ja té, per fi, el ministeri de Justicia i comerç que necessitàvem ( o comerç amb justícia, o justícia i turisme, com li vullgueu dir ). En Joan Clos, fill d'una família pagesa de Parets és el ministre més estrany que hagi vist recentment. Un d'aquells personatges tan volguts pel maragallisme, geni i figura. Ara m'embarbusso, ara m'equivoco, ara sermonejo, i al final del dia, me'ls imagino amb una cara de felicitat, rialla sorneguera, i un apa, bona nit que jo ja he fet el què s'esperava de mi avui!

L'adjectiu de la setmana: INGENU. Ailàs, no aplicat al ministre Clos, ni tan sols al seu mentor polític, el molt honorable Pascual Maragall, sinó als ingenus que creiem en la possibilitat d'un altre país. Fa uns mesos era immadurs. Abans somiatruitres, després sense experiència. El que més m'ha agradat, il·luminats. Deu n'hi do, i encara hi ha gent que ens vota! Per la sonoritat m'hagués agradat ser titllat de naïf per voler un estat propi, sempre m'ha agradat aquest adjectiu afrancesat. No ho puc evitar, és dir "naïf" i veure'm en una sala davant d'un crucifix i una biblia, amb un rei rient panxacontent, i jo, sense empatx, republicà, socialista i partidari de la separació d'estat i església, prometent ( mmm no, jo millor juraria, ja que hi sóc ) el càrrec que més m'agradi.

Potser per a què els evaluadors polítics ens prenguin seriosament hauríem de tenir un sector "clos" a Esquerra. Un sector que quan aparegués en Rubianes a escena ( si el deixen) aplaudís i cridés, fotel-s'hi canya Rubiales! Jo m'hi apunto ara mateix.

Jo també vull un estat propi

M'agrada el bàsquet. Considero que els esportistes de l'èlit del bàsquet són realment d'admirar, àgils, ràpids, amb capacitat de desgast. I a més, el bàsquet és un espectacle amb totes les lletres, mai hi veureu un resultat de 0 a 0, ni tan sols d'empat avui en dia. La competitivitat i l'espectacle hi estan assegurats. Per això m'he alegrat molt per la victòria d'Espanya al mundial de Bàsquet del Japó. Qui voldria si no que guanyés el mundial, que la selecció on hi ha 4 jugadors catalans, un mallorquí i en Txitxi Creus, a més de la resta de cracks?

A què ve aquesta mena d'autojustificació? Senzill, em molesta enormement el maniqueisme en termes identitaris. En Pau Gasol és espanyol i català (com jo ) i se sent espanyol i català (jo només català). I què?

La identitat a Catalunya és vista com una frontera amb dos bàndols. La realitat demoscòpica ( i fàcilment observable ) tossudament ens mostra que aquesta frontera es desdibuixa constantment, amb les múltiples identitats nacionals que poden conviure en una mateixa persona. Això que sembla tan òbvi i que és tan real, per a molta gent resulta un contrasentit, un obstacle i una anormalitat que cal evitar. Jo, desde la meva postura independentista no ho veig així.

Per què l'Espanya actual no em serveix ? Precisament perquè s'entesta a negar aquesta pluralitat d'identitats personals i nacionals i ens n'imposa una. La visió del PSOE, a pesar de la seva retòrica "federalista" i "plurinacional" és esencialment la mateixa que la del PP i la de IU. L'estat només és l'estat espanyol, jo sóc subdit d'aquest estat i per tant només puc "ser" substantivament espanyol, amb l'adjectiu afegit de català, murcià, o sevillà. Per a tots ells, només pot existir un "ser", ser espanyol, però molts "sentir-se", sentir-se d'aquí o d'allà. Per què no puc "ser", jo?

Crec que un estat català, federat o no amb l'estat espanyol solucionaria aquest conflicte identitari. El reconeixement de l'autogovern sense el reconeixement que la majoria de persones catalanes volen "ser" catalanes és un nyap que perpetuarà el conflicte identitari mentre no és resolgui. Un estat català no hauria de negar la condició d'espanyol de Pau Gasol, tal com l'Estat espanyol actual nega la meva condició nacional de català ( a pesar del preàmbul de l'Estatut, que no reconeix legalment res com sabeu ). Un estat català hauria de permetre l'existència de dobles, triples o múltiples nacionalitats a tothom que ho desitgés. És per això que jo també vull un estat propi.

Les pàgines blanques

Segur que qui més qui menys coneix Abrera. Té uns 10.000 habitants i es troba a la part nord del Baix Llobregat, a tocar d'Olesa, Esparreguera i Martorell. Si escric Mura, m'és més difícil de situar. El poble de Mura és al Bages, a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, una població d'uns 220 habitants. Què tenen en comú aquestes dues poblacions ( que d'altra banda són relativament properes) ? Pels lectors de fora del què eufemísticament se'n diu "comarques de barcelona" us donaré una pista: quan fa uns anys buscavem a la guia els telèfons de coneguts i familiars, anàvem directament al volum Abrera-Mura de les pàgines blanques. Qui vivia a la multitud de "sants" de la província, buscava a l'altre volum, Navarcles-Viver ( casualitats o no, Navarcles també és a prop d'Abrera i Mura, Viver és al Berguedà ).

Què ha canviat? Les últimes edicions de les pàgines blanques, ja no fan servir el criteri alfabètic per distribuir els volums, coses de la demografia i l'augment de línies, suposo. Ara fa uns dies, vam rebre a casa el volum corresponent a la temporada 2006-2007, on s'hi inclouen els Vallèsos (l'oriental i l'occidental ). S'hi us hi fixeu, trucant a un número de pagament (telefonica oblige) us poden enviar la resta de volums del què la compañia de teléfona anomena "altres àmbits" de la província de Barcelona. Un d'aquests àmbits té aquesta confguració: Alt Penedès, Anoia, Bages, Berguedà, Garraf i Osona. Algú de Sant Martí de Centelles, població de l'Osona que forma un algomerat amb Aiguafreda, població del Vallès Oriental tindrà més fàcil trucar a algú de La Llacuna, a l'Anoia que no pas als seus veïns d'Aiguafreda.

És només una anècdota, però les pàgines blanques mostren clarament una de les deficiències bàsiques del nostre país, l'organització territorial. Les comarques tal com actualment estan configurades, constitueixen un llast per al desenvolupament local més que una ajuda. En molts casos, no responen a cap criteri de relació laboral, econòmica, de serveis, i de vegades ni tan sols històrica o demogràfica. Les diputacions provincials ( perdoneu, se m'escapa el riure ) són encara pitjors com a àmbits de relació territorial. A què esperem per a abordar seriosament l'organització territorial del país, amb criteris del segle XXI i no del segle XIX? Durant aquesta setmana de la campanya del "Jo també vull un estat propi" intentaré aprofundir el tema, tot i que m'encantaria saber l'opinió de geògrafs del país, com l'amic blocaire Narcís Sastre i és clar, tothom que s'hi apunti. Com ho veieu?