No diguis blat...



Alarma mundial. Les reserves de blat estan a 30 dies d'exhaurir-se. Si no s'impulsen les mesures pertinents ...

EL REBOMBORI DEL PA 2.0 !,

LA REVOLTA DELS AFAMATS !


Ah, però el pròcer Josep Borrell, està a l'aguait. L'antic president del Parlament Europeu més que un ministeri - que ja l'ha tingut- o una presidència- que ja va perdre- està buscant una estàtua que l'immortalitzi al bell mig de la futura Plaça de les Glòries (catalanes). Ell tot solet ja s'ha reunit avui amb la FAO (l'organització dels Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació) per solucionar el tema. És clar que si guanya Zapatero, els aliments bàsics baixaran de preu.

Así són las cosas y así se lo cuenta El Periódico. Buenas noches i buena suerte (que la necessitarem).

Demagògia? En Borrell s'ha tornat boig? El món és a un mes del col.lapse alimentari? No ben bé. La notícia del Periódico [aquí] mescla increïblement campanya electoral, subdesenvolupament i mercats mundials del aliments, sense cap mena d'empatx. Amb tota seguretat descontextualitza les paraules d'en Josep Borrell convertint-les en carn de portada groga, hi afegeix declaracions de responsables del Programa Mundial d'Aliments [aquí la notícia al semanari l'Empordà, aquí al lloc web del WFP /World Food Program] i del Fons Monetari Internacional, i apa, ja tenim tots els ingredients per una notícia d'aquelles que en diuen d'impacte, però que ni explica la complexitat del sistema, i crea una alarma que no ve al cas.

Davant de casos com aquest, que no sé si són errades o maneres de donar vidilla a la campanya, cada cop estic més convençut que el paper de la premsa 1.0 s'hauria de revisar. I m'espanto, de veritat al pensar que en realitat, i per molt que somiem amb una opinió pública ben informada en una societat 2.0, amb aquest tipus d'informació creem el caldo de cultiu perfecte per a que el populisme 1.0 no desaparegui mai.

Gràcies El Periódico, quan comenci la Revolució estarem atents a les vostres pàgines - o no-.

Ah, i el debat, doncs..

...que va ser trist. Un debat sense debat, vet-ho aquí, amb els dos protagonistes llegint descaradament, rígid, i crispat, sense il.lusió, sense idees noves, i amb molta mala llet. Ni parlaven amb mi, ni parlaven de ningú. Zapatero el guanya perquè Rajoy es retrata, però crec que no convencen a ningú (nou). En fi, trist, sobretot comparant-lo amb d'altres debats electorals. Manel Fontdevila ho ha resumit molt millor que jo a la vinyeta del Público.


Increïble però cert...

Una notícia no manipulada a Canal 9! Vaig ara mateix a donar gràcies a la geperudeta.

Que m'ho expliquin que no ho entenc.


Com heu pogut observar aquest bloc està en mode campanya des de fa uns dies. A pesar que la distància impedeix als que vivim lluny de viure-la en tota la seva intensitat (o fastigueig, hi ha de tot), la vinculació política oblige, i segueixo en la mesura del possible tot el què va suceïnt, gràcies a aquesta benedicció que són els mitjans de comunicació digitals i les xarxes socials per internet. O sigui que sóc (i seré fins al final de la campanya) un consumidor-emissor de la relació 2.0 que està essent la principal novetat d'aquest procés electoral -tot i que també he pogut assistir a l'únic acte de pre-campanya que he viscut en directe, la taula rodona organitzada pel Casal Català de Brusel.les el proppassat dimarts, tothom en va sortir molt content, debatents i públic participant-.

I en aquesta funció de disfrutador de la campanya 2.0, i amb la tranquilitat de la lectura el cap de setmana, m'han sorgit alguns dubtes:

- la massiva participació en un acte 1.0 com el del PSOE de la Plaça de Bous del carrer Xàtiva de València indica un canvi de tendència en el vot valencià, o és només una forma antiga de fer política, amb entrepans gratuïts, discursos per a convençuts i buits de contingut, i fins d'aquí 4 anys, quan tornem a necessitar a les agrupacions màrtirs del País Valencià? -fotos de l'acte al blog Alibaimor, l'Audrey del Túria-.

-s'ha parlat en algún moment de la connexió per alta velocitat o el transport ferroviàri de mercaderies en la línia Algesires-Alacant-València-Barcelona-Montpeller-Lió, el què s'anomena el corredor mediterrani ? S'han felicitat els valencians presents de la il.lusionant nova línia d'alta velocitat Madrid-Barcelona que tant els servirà per unir-los més ràpidament a Europa ? S'han repartit exemplars amb l'editorial del Periódico preveient una nova era de prosperitat i anunciant que

el que ara correspon és recuperar el temps perdut aprofitant amb intel.ligència les grans oportunitats que ofereix l'AVE a aquest país.

-editorial d'El Periódico del 21 de febrer, em queda el dubte a quin país es refereix el diari, potser Madrid ja és un país?-

Molt em temo que el PSOE fracassarà al País Valencià. Per no fer ni cas als valencians i als seus interessos, per exemple. Per no saber veure que la relació històrica, cultural, nacional, econòmica, social en definitiva, entre el País Valencià i Catalunya és de vital importància estratègica -un botó, el magnífic llibre blanc sobre les infraestrucutres de l'EURAM-. El PSOE en aquest sentit és l'hereu de la miopia centralista castellana. Hereu de l'article 145.1 de la Constitució espanyola. Hereu del desprecia cuanto ignora machadià. Hereu de la por al PP i al nacionalisme espanyol. Doncs que els hi vagi bé l'herència.

Només desitjo, veient els actes i campanya del PSOE que la política 2.0 no sigui només temps de retòrica Yes-we-can i de semàntica made in Lakoff. Siusplau.


Jo voto. I voto a Esquerra.

Votaré al catalanisme d'esquerres, i a la millor expressió de la tradició republicana, raonable, cívica i popular. Votaré als candidats que tenen les idees més clares en allò que convé al nostre país: millors connexions al corredor mediterrani, amb Catalunya i el País Valencià al centre; els nostres impostos reinvertits a casa nostra i en les nostres prioritats; millors perspectives de vivenda, treball i mobilitat per a joves i grans; una millor projecció de l'empresa catalana al món; millor defensa i promoció de la nostra llengua i cultura arreu.

Tot això és possible, amb un Estat darrera, donant-hi suport incondicional, amb el nostre Estat independent en l'actual món interdependent. I això només ho defensa Esquerra. Per això votaré per la independència, voto per en Joan Ridao.



Se pilla antes a un mentiroso ...



Hi ha coses que no s'haurien d'haver dit mai, sobretot si no es pensen.


Llengua i país.

La campanya en imatges:



Molt interessant la reflexió d'en Josep Huguet en relació al concepte de ciutadania, llengua i integració. En aquest sentit, la tasca dels departaments d'Educació, de Universitats, de la Secretaria de Política Lingüística i del Consorci de Normalització Lingüstica, crec que són exemplars. Una altra raó per no votar ni Rajoy (evident) ni els que pretenen fer presidir l'hemicicle del Congrés de diputats a José Bono.

Today Kosovo, tomorrow Catalonia?



Kosovo.

És un exemple? No l'és. Per moltes raons. La independència no pot arribar com ho ha fet a Kosovo.

Les situacions són comparables? De cap manera. La història demogràfica, social i política de Kosovo no es pot comparar ni de lluny amb cap dels altres casos que ens trobem a les Illes Britàniques o a la península Ibèrica o cap dels actuals estats membres de la Unió Europea.

És un precedent? Sí, clarament. No maregem la perdiu. Un precedent legal i històric, com n'hi ha hagut d'altres, com els estats Bàltics, com la mateixa Eslovènia, com Xipre, com Irlanda, com Noruega. Un cas de proclamació de la independència unilateral que jo no voldria veure a casa nostra, però que avui es demostra possible en l'actual marc de relacions internacionals.

El paper de l'estat espanyol? Nefast. Què ens volen dir, que en cas que una majoria de catalans democràticament i lliure decidissin que volen constituir-se en estat sobirà, l'estat espanyol faria el paper de Sèrbia? Mare-de-déu, quins defensors de les aliances de civilitzacions de pacotilla que tenim governant.

I ara a ajudar a consolidar la democràcia, l'estabilitat i garantir la viabilitat del nou estat, que és al final, el que compta. L'important són els dies després de la independència, perquè, no em cansaré mai de dir-ho, la independència és un camí, només un camí pel veritable objectiu: procurar un millor nivell de vida per a la tothom, sigui quin sigui el seu bagatge ideològic, nacional, lingüístic, o religiós.

Felicitats kosovars, i a treballar!

Federalisme amb guionet


Article publicat a La Catalunya Realista.

El PSC-PSOE són moltes coses. És el PSC, és el PSOE i és el guionet enmig. Per simplificar-ho podríem dir que el PSC són els catalanistes federalistes, els PSOE són els capitans baix-llobregatins ( tot i que també n'hi ha una mica a tot arreu de la corona metropolitana) i el guionet són els que els uneixen, i un dia poden dir una cosa i l'altre una altra. En teoria la missió històrica del PSC ha estat influïr en el PSOE per a que es convertís al federalisme postmodern (o al clàssic, que pel cas ve a ser el mateix) aprofitant la posició de força que li confereix el ser el primer (a estones) dels dos partits de l'establishment català. Però gràcies als guionets, aquesta missió històrica pot convertir-se tant en una prioritat absoluta, com en un “no-em-malinterpreti-que-jo-mai-he-dit-que...”. En aquest sentit, la reina del guionet és sens dubte la candidata i ministra de vivenda en funcions Carme Chacón.


El federalisme guionet en realitat és bastant pobre, tan en resultats com en conceptualització teòrica. Algunes de les declaracions, actituds i textos de la candidata Chacón reflexen una concepció absolutament centralista i increïblement maldisfressades de “federalisme”. Per exemple, quan l'ara candidata Chacón encara era Ministra de Vivenda full time feia declaracions com aquesta:


(La ministra Carmen Chacón) va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.



Oh i tant que han de cooperar les administracions, només faltaria. Però, quina mena de federalisme és aquest que fa que el govern central decideixi, i les “autonomies“ (perdoneu se m'escapa el riure federal) complementin les ajudes. Això de les competències en estats federals de debò és alguna cosa més que el govern central decideixi i els altres nivells de govern acatin i complementin. D'això se'n diu, purament i simple, “centralisme bien entendido”.

És llavors que llegeixes als federalistes de veritat, com en Jordi Font, al seu article Catalunya, en casa ajena?:


Pero España deberá darse prisa en la construcción de un consenso suficiente sobre el modelo de Estado, que deberá incluir a la nación catalana y ejercer de “Estado catalán” en la proporción debida.


i et venen temptacions de preguntar: i el guionet què en pensa del “Estado Catalán”?

Coses de Cap de Setmana

Al començar l'any ja vaig avisar que anava ben ple de projectes. Aquest n'és un que em fa moltíssima il.lusió, un projecte de videoblog, centrat en la vida per aquestes contrades nord-europees, i en català. A veure com funciona! De moment, el primer clip, encara en beta, del projecte pausa.cat


Feliç any de la Rata


Avui és dia de festa grossa allà on hi hagi xinesos. Comença l'any olímpic, l'any de Pequin, l'any de la Rata. N'anirem parlant. De totes formes no puc ser neutral havent viscut en aquell país i en aquella ciutat. Una mena de melangia i els centenars d'imatges que encara tinc ben presents a la retina - i mira que n'era de lletja, em segueixo repetint, com pot ser que l'enyori-. Com deu haver canviat en dos anys?

Per a qui l'interessi com viuen els pequinesos aqust canvi d'any, un nou episodi de Sexybeijing.TV.

I a nosaltres qui ens interessa que guanyi?



En moments com el supertuesday d'ahir me'n recordo d'aquell acudit gràfic de la transició, crec que d'en Perich, on un personatge amb tots els atributs iconogràfics del progre s'exclamava i deia: "40 anys sabent a qui hauria de votar a les primàries dels Estats Units, a les eleccions de Novembre a la Casa Blanca, a França, al Regne Unit, i ara no sé a qui votar aquí a casa". No aporto res de nou si escric que des d'Europa s'està seguint amb una atenció inusitada les primàries americanes. No tant per l'interès del procés en si mateix, que si fa no fa és el mateix que sempre ha existit, -al menys des de la segona guerra mundial i els anys de les meravelles dels Kennedy-Monroe sobretot-, sinó per les adhesions que està generant entre els qui ho segueixen amb més deteniment, i fins i tot entre qui ho segueix més desapasionadament. A Catalunya, llegint una mica els comenta-opinadors 2.0, a blocs, facebooks, twitters, em dóna la impressió que hi ha un consens molt àmpli en preferir a Obama respecte a cap altre candidat dels dos grans partits estadounidencs. I perquè? Doncs una mica com amb la Segolène, per què parla molt de canvi, per què sembla que tingui una campanya més dinàmica i novedosa, per què Clinton és un nom amb massa ressonàncies presidencials i Obama, amb aquesta successió de labials que sembla que haguem de dir Oh Mama, és un nom amb el punt d'exotisme just com per confiar-hi plenament, ves a saber.


Ara, com n'hauríem de confiar en un president dels Estats Units? Com a Europeus, com a Mediterranis, com a Catalans serà molt diferent la nostra relació amb els Estats Units si guanya Obama, Clinton, Mc Cain o Romney? Sembla que no gaire. La nova administració nordamericana haurà de fer front a un moment de recessió – contracció, si voleu ser menys apocalíptics [apunt d'en Marc Vidal]- de l'economia, amb receptes poc clares encara, però que sens dubte passaran per abandonar part del messianisme de la política exterior de l'era Bush, i començar una etapa de neo-realisme, pragmatisme en l'enfrontament contra el terrorisme global i enfortiment intern –cohesió patriòtica en diuen ara-, sense abandonar és clar, el programa de control, contenció i prevenció d'inestabilitats en els fluxos energètics provinents de l'exterior per evitar l'arxitemuda dependència energètica. I amb Europa? Cordialitat institucional i defensa proteccionista del mercat agrícola i productiu en general. I amb la Mediterrània? El vell anhel de la resolució del conflicte a Palestina per calmar la regió de l'Orient Mitjà. I amb Catalunya? Doncs res. Catalunya no significa res en l'anglès que es parla als Estats Units. No significarà res fins el dia que hi hagi un procés d'establiment d'un estat independent. Aquell dia tindrem als americans trucant al consolat de Reina Elisenda i preguntant desficiosos i amb qui s'ha de parlar per garantir l'estabilitat del ponent mediterrani? QUI COI ÉS EL NOSTRE HOME!


Fins aquell dia, les eleccions als Estats Units m'interessen per tenir un govern estable, racional, pacífic, a la primera potència global. I crec que el fum fum fum, la inexperiència, la candidesa internacional que ven Obama, significa ben poc per a nosaltres, i seria molt més interessant comptar amb una presidenta – i gràcies a la infravalorada racionalitat dels electors estadounidencs sembla que així serà- i una administració curtida, amb prioritats clares, i que garateixin un escenari mundial de respecte a les regles de joc – els drets humans i la democràcia per començar-. Esperar dels Estats Units que liderin un procés global de bon rotllisme és fer volar coloms.

Jaume I, 800 anys


En els 800 anys del naixement del bon rei En Jaume, dit el Conqueridor, que també conegué la dolça terra dels meus avantpassats, Montesa (la Costera).



Chronica o comentaris del gloriosssim e invictissim Rey en Jacme primer, Rey Darago, de Mallorques e de Valencia, Compte de Barcelona e de Montpesler : dictada per aquell en sa llengua natural ; de nou feyta estampar per Marian Aguiló y Fuster

(...) E laltre dia a enant uench nos Abolcacim, e Setxi, e Almofois, e Nexemen de Touia: Senyor, aquius enuia lalcayt tot son conseyl, e son cor, e ço que aquests faran tingats per aytan ferm con si ell ho feya. E foren les paraules aytatls que el nos liuraria lo castel menor de Xatiua, e que el tingues lo major daquela Pantacosta en ·II· anys: e nos que li faessem saber qual loch honrat li dariem. E nos parlam qual heretat couinent li poyriem dar. E ell demana Muntesa e Uallada que son castells bons, e son prop de Xatiua. E nos dixem que hauriem nostre acort. Ab tant exim de nostra tenda, e anam a aqueles cases que nos hauiem feytes on era la Regina, e fo en nostre acort lo Maestre del Espital Nuch de Fuylalquer, e en ·G· de Muncada, en Exemen Periç Darenos, e en Carroç, e dixem los lo pleyt quens parlaua lalcayt, e quens hi conseylassen: e dixeren ells a la Regina quey dixes primerament que ells. E dix la Regina: Senyor, quiyn conseyl uos poria jo donar en aquest feit, ni negu? conseyl uos que pus podets hauer Xatiua que nou alonguets per ·I· castell ni per ·II·, quel pus bell castell es del mon el pus rich que jo anch uees, ne nuyl hom. E dix lo Maestre del Espital: Noy dire plus, que bon conseyl ha dat la Regina. E tots los altres atorgaren ho. E nos dixem que bens hi hauien conseylat, e tinguem ho per bo, e pensam nos que pus lo menor castell nos daua, que puys lo major no era en sa ma.

Divendres al Parlament Europeu.

Després d'una setmana de minisessió al Parlament Europeu... arriba divendres! Bon cap de setmana.