Streaptease mortuori

Sembla que sigui una metàfora oi? Res més lluny de la realitat. La tradició rural a la Xina dicta que un funeral que aquí anomenariem "íntim" és a dir, amb poques persones, és una deshonra, una vergonya i una càrrega difícil de suportar pels familiars. És per això que desde temps inmemorials, els funerals a la xina dels Han han anat acompanyats de fanfarries, banquets pels familiars,veïns, coneguts i passavolants, i altres tècniques de màrqueting per atraure públic, com més millor.

El cas és que últimament, i amb els espectacles de les películes de Hollywood com a model, s'ha posat de moda una nova tècnica de màrqueting: l'striptease. Una troupe especialment contractada es despulla sota l'atenta mirada dels astorats vilatans, que acudeixen en massa per a veure uns cossos nus. Els funerals amb equip de strippers, no cal dir que són molt seguits, i els morts se senten reconfortats d'estar envoltats de tanta vida que els acompanyarà al viatge al més enllà. El Partit Comunista, bé, el govern, bé de fet el Partit i el govern que venen a ser el mateix, han decidit que l'exhibició nudista és contraria als valors xinesos ( que en l'actualitat han substituit els valors socialistes ) i per tant han anunciat que perseguiran a tots aquells que es dediquin a exhibir el seu cos en funerals i altres cerimonies religioses. I des del passat Agost ja s'han posat mans a la obra detenint i multant a qui enxampen en tan lúbrica celebració. Ho podeu llegir, per exemple, aquí o aquí [en anglès]. A mi m'havien explicat que la moralitat d'Adam i Eva no influia gens a la confuciana societat Han, però sembla que el capitalisme també porta aquestes coses incorporades.

Imagineu doncs amb quines precaucions ha d'anar la Fura dels Baus quan volen actuar a Beijing. Ho explica avui El Periódico. O l' Spencer Tunnick que sembla que també té en projecte una de les seves fotografies nues ambientada a la Xina. Estimat , jo que ja et veia anant cap a alguna provincia rural xinesa tipus Anhui o Gansu per fotografiar el verdader exhibicionisme antropològic, i ja veus, haurem d'esperar a l'establiment de la democràcia, que tal com van les coses, no serà abans que organitzi el meu propi striptease funerari.

Ideologies i dioptries

Sóc miop. No recordo des de quan. Recordo en canvi el primer dia que vaig portar ulleres. Anava a 4 d’EGB, o sigui que tindria uns 10 anys si fa no fa. Recordo perfectament la sensació. Arribar a l’escola, intentar que no s'em notés molt. No recordo el segon dia de miopia oficial. Ja tot era normal. Bé, tot no. Quan en la rotació setmanal de cadires em tocava anar al darrere, havia de forçar una mica la vista per veure què hi posava a la pissarra. M’entenia molt millor amb els papers que tenia al davant. Millor la llibreta que la pissarra. Millor la companya del costat que la mestra a la tarima. Millor escoltar que veure. Com més proper, més clar.

Avui, prop dels trenta anys, segueixo pensant que la miopia m’ha ensenyat moltes coses. M’ha ensenyat a no confiar cegament en el què digui el tarimaire de torn. A observar detingudament el què m’és proper i extreure’n conclusions. A dubtar, contínuament. A ser crític, en definitiva.

Potser és per això que mai he acabat de confiar del tot en les ideologies de la seguretat. Aquells grans pensaments polítics que prometen arreglar-ho tot, i estan en possessió de la veritat absoluta. Les grans proclames patriòtiques em recorden massa aquelles figures borroses de l’escola que no acabava d’entendre si no era amb l’ajuda dels companys. Sóc, també, un miop polític. Perdoneu doncs que, a pesar de les crides a la insatisfacció nacional des de la pissarra convergent, segueixi confiant en la veu propera d’en Josep Lluis Carod-Rovira i en el verb insegur del nou president de la Generalitat, José Montilla, miops com jo.

(publicat a l'Aquí ).

La Garriga boogie-woogie


Los martes me confunden! Oi que us parlava en un post anterior de la rica vida interior de blocaire i de la intensa activitat de la cartellera política de La Garriga? Doncs noi, no vols una tassa? Doncs tres! Avui sessió triple:


- Joan Ridao, diputat al Parlament de Catalunya. Nou portaveu parlamentari d'Esquerra i previsible futur cap de llista per les eleccions a Cortes Españolas. Presenta el llibre "Així es va fer l'Estatut". A la llibreria Àgora, carrer dels Banys 132, B.


- Matthew Tree, escriptor, viatger en tren i pornògraf "des de fora". Les jornades Temps de sexe a La Garriga conviden a parlar a aquest anglès mediàtic sobre "La pornografia vista des de fora". Per a públic adult. Sala d'actes de la Biblioteca, carrer del Centre, 49.


- Felip Puig, diputat al parlament de Catalunya. Portaveu parlamentari de CiU, ex-conseller d'Obres Públiques. Juntament amb la candidata a l'alcaldia Meritxell Budó parlaran dels "Resultats Electorals de les últimes eleccions de l'1 de novembre". A la sala d'actes de la Fundació Mauri, carrer de Cardedeu , 17.


I el més difícil encara, trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr tots a la MATEIXA hora, les 20h.


I el què és pitjor: vaig al dentista! AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAGGGGGG


Broadway Boogie-woogie, Piet Mondrian 1942-43.

Si no vols pols, no canviïs d'Era

Tinc una especial debilitat per llegir la Vanguardia els matins com avui. Aquells articles densos, amb molta lletra i poca fotografia són ideals per anar passant el matí fins que anem a dinar a casa els sogres. Si ja ho sé, allò de la originalitat i bla bla bla. No ho sóc gens d'original. Ja aviso que segueixo el ramat bastant alegrement. I mira, com que la pila més òbvia a Can Biset [quiosc, papereria i administració de loteries nº 1 de La Garriga] els diumenges ha estat sempre la de La Vanguardia, doncs res, l'acostumo a agafar com a primera opció. Les fotografies, sincerament, hilarants d'El Periódico, les fuetades sadomasoquistes de l'Avui o la consciència social non-stop d'El País mai m'han acabat de fer el pes els dies de descans. Prefereixo endur-me pel dolç engany d'aquella secció paradoxalment anomenada "Alternativas", la secció de les cases a 3 milions d'euros. Té mira, aquesta sembla que és a Sant Just, no és on viu en Montilla? Potser ja s'ha mudat a la Casa dels Canonges? Mmm, no, sembla que encara no.


No em diverteix, però m'entreté, la columna d'en Francesc Marc Àlvaro certificant que el projecte d'Esquerra no és el que expliciten els seus dirigents, bases i [pocs] opinadors afins, sinó el de sempre: acabar amb CiU. Com si, amigues i amics, el projecte d'en Francesc Marc Àlvaro i resta de "boixos convers" no fos, diguéssim, per exemple, acabar amb Esquerra. Això de la reconstrucció de ponts i passeres al catalanisme sembla que l'haguem de fer presoners republicans per sobre del riu Kwai nacional.

I la sorpresa final. El Magazine de La Vanguardia, el pati progressista de Can Godó, posa la veu a "l'Era de la descarga infinita". Un paradís digital on és accesible el coneixement universal, i GRATIS TOTAL, si hem de fer cas a l'entradeta.


Quan gairebé m'he convençut que a La Vanguardia també aposten pel maoisme digital, ara que això del maoism returns [post in progress] està tan de moda, em trobo aquesta il·lustració tan naïf com suggerent:


Tu també ho veus, oi ? Tele2 ADSL Basic a les il·lustracions d'en Gallardo. Un bon pessic de publicitat d'aquelles "gratuïtes" que les empreses paguen tan bé. Ja em preguntava jo a què venia el sobtat interès de La Vanguardia en les descàrregues per internet, P2P i d'altres al·legalitats que agraden tan poc a ca l'SGAE. En fi, sembla que això del coneixement universal sense pagar un euro ho haurem de deixar per algun altre moment.

Antonia Font em descobrí el món blog

he d´escriure un vers un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures




A Sant Cugat, Festa Major 2006. Jo no hi era.

Orgasme global



D'aquí exactament un mes, el 22 de desembre, s'ha convocat una jornada especial de reflexió al voltant de la Pau. Una jornada que no és com aquells dies de maig del llunyà 1999 a la Haia, on vaig tenir el gust de participar juntament amb les companyes de la Fundació per la Pau, i la meva colla de la universitat. No, aquesta és diferent. És la jornada de l'Orgasme Global. La idea és simple: si s'aonsegueix un orgasme sincronitzat a tot el món el mateix dia, s'alliberara una energia positiva que ajudarà a parar qualsevol guerra. [més informació aquí].

Ja sé que pot sonar a proposta electoral del partit de la llei natural,



però jo, hippie de mi, encara crec en el poder de l'orgasme. He decidit que el dia 22 de desembre, just després d'assabentar-me que no sóc ric perquè no he comprat loteria de la grossa a la Bruixa d'Or intentaré arribar al màxim d'orgasmes possibles per aconseguir la pau en general i al catalanisme en particular.

Des d'ara mateix em poso a practicar. Desitjeu-me sort.

Blog pel broc


Coses que trobo faltar de la Xina:

-El soroll somort dels camions de gran tonatge passant tranquilament per davant de la finestra de l'habitació de la CNU, just al tercer anell viàri de Beijing.

- Les converses amb els taxistes. La inevitable pregunta: d'on ets? La inevitable resposta: Barcelona. La inevitable carassa: 巴塞罗那 ? 加泰罗尼亚 ?

- No poder articular una frase sense errors gramaticals, de pronunciació, de vocabulari o de contingut. L'enyorada sensació de semblar un guiri imbècil.

- Enganyar a la gent de la universitat amb receptes de cuina "tradicionals" catalanes. La millor, canelons de sípia i tonyina.

- Anar de botigues de DVD's el diumenge a la tarda.

- La bici.



Coses que no enyoro de la Xina:

- La gran muralla digital xinesa. No poder llegir el què s'escriu.

- Veure en directe la destrucció dels hutongs de Beijing.

- No trobar pa enlloc.

- Enyorar-me.

15 de novembre. Dia de l'escriptor empresonat. Anna Politkóvskaia: Ni oblit ni silenci.



Ni oblit ni silenci. Avui, dia internacional de l'escriptor pres, i a través de la pàgina del PEN català, vull recordar a Tohti Tunyaz, uigur [versió en anglès, més completa], investigador, escriptor i defensor de la majoria uigur de la regió del Turquestàn, que en xinès anomenen 新疆 ( Xīn jiāng, "nova frontera" ). Tohti encara està empresonat a la presó número 3 d'Ürümqi, la capital del Turquestàn, acusat de "fomentar la desunió nacional". De fet, però, el què estava fent quan va ser detingut era fer una recerca de la política xinesa envers les minories nacionals als segles XIX i XX, i molt especialment envers la minoria uigur.

Podeu llegir el seu cas aquí.

Je suis aussi Albert Rivera, moi

No pot ser. La meva germana, l’Alícia, es mirava la pantalla de la tele i repetia, no pot ser… Dona, no n’hi ha per tant, només són una colla d’espanyolistes, tampoc es per posar-se … li deia jo.

–No, no. A aquest el conec!
- A qui coneixes?
- A aquest! Al Rivera!

Així va ser com vaig descobrir que jo i l’Albert Rivera tenim moltes coses en comú. Per començar viu a La Garriga, i jo també. Bé, de fet ell hi viu de fa poc. Fins fa pocs anys, el Shin Shan de la política catalana vivia a l’Ametlla del Vallès, en una de les múltiples urbanitzacions que rodegen la vila vallesana. Ni a l’Ametlla ni a La Garriga el recorden implicat en cap associació, ni el recorden haver vist participant en cap activitat cultural, social o de cap tipus. En definitiva, dir que viu a La Garriga és molt dir, jo més aviat diria dorm a La Garriga i deu fer la vida a un altre lloc, encara que no es descartable que de tant en tant faci el Passeig de dalt a baix i vagi a comprar al Mercadona de Can n’Illa.

No s’acaba tot aquí però. L’Albert Rivera va estudiar al mateix institut que jo, el Cervetó, a Granollers. A la mateixa classe de la meva germana per ser precís. L’altre dia, a la presentació de la nova etapa del PEM.lg, vaig trobar a una de les mestres que vam tenir. Em va preguntar, és cert que el ciudadano va estudiar al Cervetó? Ho hauries de saber tu, no? li vaig respondre. Bé, no me'n recordo de tots els alumnes, molts passen desapercebuts! I acte seguit em diu, però què li vaig ensenyar! La meva germana confirma la sospita: només recorda de l’Albert que el primer dia de classe de 1er de BUP, la professora de Dibuix li va preguntar si era germà d’un dels meus millors amics que té la gràcia de compartir el cognom Rivera. Com que en aquella època aquest Rivera i jo erem cul i merda, ma germana s’hi va fixar, però va desaparèixer de la seva vida minuts després, esfumat, cap record més.

Casualitats? Mal d’ull? No, serendípies. Perquè, si senyors, aquest flamant diputat també va triar d’estudiar el què jo havia triat dos anys abans: la llicenciatura en dret i master en Bussiness Law a ESADE. Jo, la veritat, no m’hi vaig adaptar gaire, i vaig deixar-ho al segon any, però es veu que ell va seguir fins al final. Els meus companys d’ESADE consultats, tampoc em saben dir molt bé el què d’aquest tipus. Ni el recorden, ni tan sols sabien que era de La Garriga.

Un home gris, com jo, que havia guanyat un campionat català de braça i que té com a hobby practicar el waterpolo és la cara visible del nou Lerrouxisme català. I el què es pitjor, visc al mateix poble, he estudiat als mateixos llocs, he conegut la mateixa gent, i en cap cas he vist ni he viscut cap discriminació del castellà o de cap castellanoparlant. Més aviat al contrari.

-I què diu que defensa aquest tio? pregunta ma germana.
-No ho sé, Alícia, no en tinc ni idea.

Constància, originalitat i egocentrisme

Aquest divendres vaig ser a un dels actes de la Tardoral Literària que organitza el grup local d'Òmnium cultural. En aquesta ocasió l'escriptora i diputada d'Esquerra gironina Maria Mercè Roca ens va donar una visió personal de la seva vivència com a escriptora, i sobretot dels nous reptes que li suposava haver començat a escriure novela infantil, on cal tot un altre registre, temàtica i enfocament de treball. Coincidències, a la mateixa hora la secció local del Partit dels Socialistes també oferia una conferència de la seva diputada al congrés Lourdes Muñoz en el marc del projecte Mexclat [més informació al bloc del dirigent de la JSC local, Alex Valiente ] centrada en el feminisme socialista. Déu n'hi do la cartellera política de La Garriga aquest divendres. La Núria Albó, escriptora i exalcaldessa va triar però la conferència de la Maria Mercè Roca, no sé si per la temàtica o per ignorància de l'acte dels seus antics companys socialistes.

En tot cas, vaig decidir-me a preguntar a la Maria Mercè la seva opinió sobre el fenòmen blocaire, si creia que facilitava una nova relació entre escriptor i lector, o entre polític i elector. Em va contestar que a ella personalment aquest món blocaire li semblava una mica com el món dels escriptors i dels polítics, massa endogàmic, sense capacitat real de captar nous lectors ni electors, i marcat molt clarament per tres obstacles que per molta gent són insalvables: requereix molta constància, originalitat en els continguts per fer-lo atractiu i una dosi prou alta d'egocentrisme ( de fet en va dir " una rica vida interior del blocaire"). Va explicar que quan li van comentar que esquerra pretenia posar en marxa els seus blocs en campanya va dir a qui calia, "no sabeu on us fiqueu".

Dona, vaig pensar, quin panorama, i ara com em poso a escriure! De fet, el meu company blocaire Marcús, a qui vaig conèixer en la trobada de blocaires sobiranistes, ja ho havia comentat en una ocasió després de veure els resultats del referèndum de l'Estatut. La catosfera bullia en contra del projecte estatutari, però no ens van fer ni cas.

En vista de l'èxit vaig dir-me: no tens constància, no ets original, bé, vols dir que l'egocentrisme et farà mantenir obert el blog? Una veu salvadora, però, em va treure aquests mals pensaments del cap. Sembla que tinc un lector, a part dels meus amics de la catosfera!

Mireu:


El meu veí garriguenc, periodista i fustigador d'esquerrans Jordi Barbeta sembla que va llegir el meu post-anàlisi de les eleccions! Ara que no sé si alegrar-me egocèntricament per què hagi donat una idea per un article a la Vanguardia del diumenge, o que en Barbeta em titlli de tenir una "exigència intelectual de hooligan". Potser no es referia a mi, quin consol!




En tot cas, gràcies, ara sé que potser potser, ajudo a generar articles d'opinió, i ja tinc l'ego preparat per seguir fent aquest blog. Ara ja només em queda la constància i l'originalitat.

La cosa comuna del catalanisme

En un post de dimarts [Ferroviaris i Comentaris], en Pedro, l'estrany, una persona que critica des d'una òptica sobiranista i liberal el pacte d'esquerres i defensa el pacte nacional, em recorda un comentari que li vaig fer argumentant que Esquerra no considera igualment regionalistes a CiU i al PSC. M'hi reafirmo. Em sembla bastant clar que les raons d'ERC per no fer un pacte de governabilitat amb CiU no són perquè no sigui nacionalista o sigui igual de regionalista que el PSC, sinó per això, que podeu llegir a les raons d'Esquerra per triar el govern d'entesa :


És a dir, CiU i el PSC oferien la mateixa cosa: desplegar l'Estatut. En cap moment es diu que CiU sigui una força regionalista, sinó que les seves propostes en matèria nacional són exactament les mateixes que el PSC ara per ara. CiU no oferia avançar cap a la sobirania nacional, ni fer front comú al Congreso de los Diputados per superar l'actual marc estatal. Davant d'aquesta constatació, Esquerra tria un govern amb el PSC perquè l'independentisme encara no pot oferir una alternativa de govern estable, perquè simplement no hi han els suficients diputats independentistes al Parlament de la Ciutadella per sostenir un govern sobiranista. I es prefereix cohesionar socialment el país, com als anys 80 es va prioritzar fer una tasca de (re)construcció nacional, amb polítiques realment reeixides com la d'immersió lingüística.

Jo no em crec tota aquesta propaganda dels "ponts trencats" i els cismes al catalanisme. Tot això és partidisme i ganes de marejar la perdiu. L'espai de CiU ja està consolidat. M'atreveixo a dir que la fuga de vots d'Esquerra cap a CiU serà infima en un futur, com ha estat en aquestes eleccions ( el famós i repetit 25 % de votants de menys d'Esquerra ha anat a engrossir en la seva inmensa majoria l'abstenció, i és aquí on ens hem de centrar). Seguim pensant desde Catalunya, tants convergents com republicans. Seguim tenint Catalunya com a centre de la nostra acció política. Tenim els mateixos codis lingüístics, culturals, fins i tot simbòlics. No necessitem ni reunir-nos per saber que estarem d'acord en augmentar l'autogovern del nostre país. Però, i si fessim un pas per aconseguir una nova majoria? I si aconseguissim que en aquest marc de valors, de símbols, de codis hi entrés la gran majoria de votants catalans? I si aconseguissim que d'una vegada per totes el catalanisme deixés de ser patrimoni d'un partit ? I si aconseguissim que aquest catalanisme deixés de voler arreglar l'Estat Espanyol d'una vegada per totes ? Jo crec que això no són preguntes de futur. Crec que s'està aconseguint, ja veieu si no les "floretes" dels companys del PSOE cap al seu partit germà a Catalunya " ya se sabe, van por libre", "no los puedo entender".

Què dir, doncs, d'aquesta voluntat integradora que CiU també volia posar en pràctica amb el pacte sociovergent? O és que CiU quan va oferir la meitat de les conselleries al PSC estava pensant en altra cosa que no fos Catalunya? La resposta és NO, i me n'alegro molt, perquè això vol dir que el nacionalisme no ha dimitit de les seves funcions, i que encara ens queda molt camp per córrer.

Supertuesday!

Als Estats Units d'Amèrica, això de les eleccions els posa catxondos. Quan s'acosten "les votaes" com diu ma mare els partits es posen com una moto, i utilitzen tots els recursos a la seva disposició. Però no em referiexo a la campanya, que aqui també es fa, sinó al mateix dia de les eleccions. Allà no estàn prohibides ni les enquestes electorals, ni hi ha dia de reflexió, ni està mal vist que es vagi a buscar els possibles votants a casa i se'ls agafi pel braç dient GO TO VOTE!

Allà aquests de les cassolades disfrutarien com uns micos. Podrien convocar una cassolada, i seguir perdent eleccions. Podrien fer veure que són demòcrates descontents i seguir perdent les eleccions. Però s'ho passarien bé amb les banderoles, confetis, espantasogres, xapes, DVD's, CD's i demés parafernàlia electoral.

El què passa es que aquí i als Estats Units, no guanya qui més crida, qui més es plany o qui més discuteix la validesa dels resultats electorals ( que l'hi preguntin a l'Al Gore i al Partit Democrata ), sinó qui aconsegueix una majoria per governar, qui aconsegueix unir, encara que sigui electoralment, més sensibilitats, i qui és capaç de convèncer els votants anomenats "independents". I creieu-me, les pallassades mai convencen a cap votant, i molt menys als independents. Paraula de politòleg.

Un link interessant per seguir les Mid term Elections d'avui:

http://uspolitics.einnews.com/2006-midterm-elections

Algunes enquestes que s'han fet:

http://www.electoral-vote.com:2006/



http://www.electoral-vote.com:2006/

Jo pacto, tu pactes, ell pacta. Contres.

És curiós que després del telenotícies i el 30 minuts d'avui ( realment esgarrifós, tot això del crèdits a les capes més desafavorides de la societat nordamericana) m'aparegui a la pantalla de la tele "Gangs of New York", aquesta recreació històrica entre "nativistes" i "immigrants" al Nova York d'abans i durant la guerra de secessió americana. Aquesta baralla caïnita amb grans desafiaments mutus que es veu al principi de la peli no sé perquè em recorda el que sentirem i ja estem sentint a dir aquests dies.

Segueixo ara amb els contres del nou pacte per constituir un govern nacional i d'esquerres.

- Les bases del pacte són desconegudes. No ho seràn per molt temps, però s'han i s'hauran d'explicar molt bé. No es pot fer un pacte poc ambiciós nacionalment i social. No només perquè llavors no seria explicable, sinó perquè seria inútil.

- El PSC té molt poder. Sens dubte el poder municipal, comunicatiu i financer de CiU no és menor, però el del PSC és molt important. Barcelona, les grans ciutats del cinturó, les capitals de vegueria, les diputacions. I no només això, grups econòmics, i mitjans de comunicació, fortament "influïts" pel PSC-PSOE. Aquests grups han pressionat en contra d'un pacte amb Esquerra, i poden dificultar la labor al govern, carregant les tintes contra Esquerra o fent campanyes de desprestigi encobertes o obertes. No m'importaria que carreguessin contra Esquerra si la feina feta al govern fos dolenta, però aquests grups no ho fan per això, ho fan per la ideologia independentista dels republicans. I a la mínima els interessa desprestigiar-nos, ja ho hem comprovat. S'hauria de lluitar des del govern contra aquestes temptacions acusadores de fer un govern de bons i dolents com ja s'ha fet aquesta proppassada legislatura? No serà massa esgotador ? I al mateix temps, com es pot limitar el poder del PSC, i la seva capacitat d'influència si li donem tot aquest poder? Quins mecanismes de contrapoder s'han previst? El projecte d'Esquerra és crear una alternativa. El sobiranisme no és l'objectiu, sinó el nostre camí. Els nostres electors han d'entendre això. No desapareixerem quan s'aconsegueixi la independència, això és molt clar, pero això no obsta perquè el sobiranisme sigui el nostre camí. Com es conjuga això amb l'apatia nacional, de vegades franca antipatia, del PSC? Com es conjuga fer president a en Montilla amb les mostres d'alegria socialistes quan es va fer fora del govern a Esquerra Republicana ?

- Crec necessaria una renovació democràtica. L'abstencionisme i els vots en blanc i nuls són molt preocupants. No son una anècdota. Es pot fer alguna cosa des del govern per canviar aquesta tendència, aquest allunyament, aquesta animadversió cap a la classe política? Es permet la renovació la vida política fent aquest govern? Amb quins mecanismes si l'Estatut ja veieu que ha acabat amb qualsevol escletxa de renovació? Quant de temps haurem d'esperar per a veure una llei electoral amb cara i ulls, un canvi en el finançament municipal, mecanismes de relació directa entre poders públics i ciutadania? S'ha pensat en tot això o només en la gestió pura i dura de les competències que el nou Estatut graciosament ens otorga ?

- El PSOE. Com ja he dit, la política madrilenya, espanyola en definitiva m'importa poc, molt poc, per ser sincers, però al PSC no. El PSC viu obsessionat amb la política espanyola, de fet és aquest el seu camí ideològic, com fer encaixar Catalunya dins Espanya. Jo crec que aquest encaix són esforços perduts. Però el PSC té una altra obsessió: quedar bé amb el PSOE, que són els que els preparen, financen i legitimen. Quina influència té el PSOE en un nou govern catalanista i d'esquerres ? Ens podrà CiU tonrar a tirar en cara que en Zapatero és al balcó de la Generalitat quan es proclami el nou president de la Generalitat ?

Les meves contres són de dubte davant el marge de maniobra del què disposarem en aquest nou tripartit. No haurem acomplert cap objectiu si el nostre marge de maniobra s'ha de veure frenat, limitat, llimat i desgastat pel centralisme. És evident que no farem independentistes de la nit al dia una gent que creuen que ser català és necessariament compatible amb ser espanyol. Però em fa molta por, i ho exposo públicament, que l'obsessió del PSC per la política espanyola ens acabi obligant a girar els ulls cada cop cap a Madrid intentant veure un gest d'aprovació o assentiment. El fet que el PSOE hagi donat llibertat ( que ja és gros això de "donar llibertat") d'acció al PSC, és només per a la investidura o per a tota la legislatura?

En tot cas, visca la terra!

Jo pacto, tu pactes, ell pacta. Pros.

Ara mateix, veient el Telenotícies, m'assabento de la proposta d'Esquerra per reeditar el pacte catalanista i d'esquerres. Hauré, haurem, d'esperar a veure què, com i perquè s'ha pactat. Però ja estic fent els pros i contres:

PROS

- Integració Nacional. Un PSC a la oposició amb els C's als bancs de darrere fent de hooligans espanyolistes hauria provocat una fractura molt perillosa. Hauria sigut una temptació massa forta pels socialistes abandonar cert discurs catalanista per lliurar-se en cos i ànima al "multiculturalisme bilingüe". És una hipòtesis, sens dubte, però crec que bastant plausible. Els votants socialistes, no ho podem oblidar, encara són majoritaris a Catalunya, a pesar dels resultats del dia 1 de novembre. La gran majoria es va abstenir, però em puc imaginar la seva reacció a un discurs demagògic contra un Front Nacional que tampoc tindria massa poder per canviar la situació nacional del nostre Pais. Abandonar l'oposició al socialisme no nacionalista (aka espanyolista) seria tant com dir que no es pot ser d'esquerres i nacionalista. I en aquest país, la majoria és d'esquerres, no ho oblidem.

- Integració Social. La revolució tranquila al Québec dels anys 70, que va possibilitar el canvi d'una societat agrària, tradicional, fortament catòlica i poc amant de les aventures socials i nacionals no va ser res més que visualitzar des del govern del Parti Quebecois que era possible conjugar identitat i qüestió nacional. Que era possible crear un estat del benestar a pesar de la manca de reconeixement nacional, i això va fer créixer l'independentisme. El nostre estat del benestar, el català, necessita actualitzacions, necessita un nou enfocament. No renego per a res de la feina feta per CiU i el PSOE als anys 80. Ho explicaré un altre dia. Però les propostes de CiU en aquest sentit, eren més de la U que de la C, i la veritat, a pesar que jo em considero un partidari de l'actualització de la socialdemocràcia en un sentit gairebé liberal progressista, no veia gens clar que puguessim combinar les polítiques socials de CiU i Esquerra.

- Ajudar a fer créixer el sobiranisme a CiU. La manca de modernització del discurs de CiU. No tan sols en el nivell social, sinó en el que és més greu, en el pla nacional. El sobiranisme a CiU existeix. No ho nego. El problema és que el discurs a CiU no és de cap manera sobiranista. Potser estar a la oposició ajudarà a fer créixer aquest sector, fins a aconseguir una massa crítica que impedeixi que en Pedro Jota Ramírez prefereixi un govern de Mas a un govern de Montilla. Potser l'oposició ajudarà a definir els objectius nacionals de CiU, més enllà de desenvolupar i gestionar l'Estatut de Miravet. Allò que deia el president Pujol de "somos españoles a nuestra manera" no es pot compaginar amb el discurs nacional d'en Carles Puigdemont i l'Antoni Vives. Desitjo fervorosament que CiU aconsegueixi aglutinar prous sobiranistes per canviar l'ambiguitat o gairebé indefinció actual. És CiU i no Esquerra qui ha de fer que certes capes socials, conservadores socialment, liberals en l'economia, tradicionalistes si parlem de cultura, es decideixin a fer el pas cap a la independència.


- Es descoloca el PSOE. Només per veure com l'Ibarra ja no desbarra i la seva influència s'acaba quan es tanca el telediario, com els socialistes de La Garriga es posen les mans al cap quan parla un personatge com en Bono, com militants socialistes i d'Iniciativa nascuts a Extremadura com el meu sogre parlen de que el govern català s'ha de decidir desde Catalunya, (faltaria màs! afegeix el meu sogre) tot això ja és un gran què. L'aposta madrilenya era ( i és) un govern de CiU i PSC, i no només perquè creien que ERC és mal gestor ( que és molt i molt discutible), sinó perquè tenen por, pànic, de tenir un partit clarament sobiranista decidint polítiques estratègiques a Catalunya. Decidir a Madrid, us ho dic clar i ras, m'importa un rave. Des del govern central, ja ho sabem, sempre intentaran llimar, ribotar, limitar i ofegar l'autogovern català, i és per això que sóc independentista. Que haguem fet entrar mals de ventre a Ferraz amb un govern amb el PSC (que ja és curiós!) ens ajuda i ajudarà a crear catalanistes que creguin que s'ha d'avançar, també, nacionalment.

Jo pacto, tu pactes, ell pacta (6). Ciutadans (espanyols).


Quan era petit, no em digueu perquè, pensava que en Felipe Gonzàlez votava al meu col·legi electoral, a Can Sala. I és que veia la mesa on votava en Felipe i per mi deia, ostres però si això és la classe que dona a la Plaça del Silenci! Després, quan els meus pares anaven a votar, invariablement a partir de les 12, no veia cap càmara de televisió, ni fotògrafs, ni molta animació. On es deuen haver ficat ? Després vaig comprendre, encara que ho reconec, m'ha costat, que La garriga ni és el centre del món, ni tan sols compta per les enquestes electorals.


Fa tres anys, alguna cosa va començar a canviar. Un periodista francès, que treballava per a Libération i per a Le Devoir de Montreal ( "Vers une percée des indépendantistes catalans",15-16 de novembre de 2003, Le Devoir ) , va visitar La Garriga i el va posar com a exemple del canvi de fons que s'entrellucava en la política catalana i en la seva correlació de forces. Es va interessar sobretot per la pujada d'Esquerra al poble, i com encaraven les eleccions de 2003, que van resultar un èxit, total i sorprenent.


Suposo que l'Albert Rivera, que llavors ja era resident a les urbanitzacions de La Garriga també ho va llegir i constatar. I suposo que li va fer ràbia. Un discurs que s'articulava al voltant de l'independentisme cívic, social i posat al dia va fer molta por. Algú es va fixar en l'Albert, i van dir, aquest dóna bé en les fotos, la seva oratòria s'ha de pulir, però tan se val, no votem al garriguenc, votem contra el catalanisme. I ja el tenim aquí. Més de mig segle després, el lerrouxisme ha tornat a la vida política catalana. I, qui li havia de dir a l'emperador del Paral·lel, té com a cap visible un jove d'aquell poble on estiuejaven els seus arxienemics de la burgesia catalanista. Avui si que he vista la tele un col·legi electoral de La Garriga, l'escola dels Pinetons. A veure si aconseguim que sigui la última vegada que hi apareixi.





Jo pacto, tu pactes ell pacta (5). PP.


En Ferran Jiménez, sempre que em veu em saluda dient: hombre, el Giménez con G! A La Garriga, l'únic regidor del PP és un catxondo. Què ha de fer sinó! Lluny ja queden aquells dies en què es podia pactar amb el PP, a La Garriga, a Catalunya, a Espanya, i quedar-se tan tranquils. Ara, en Ferran i en Piqué ho saben bé, per molt que facins,, diguin o prometin el seu poder polític es veu reduït a aparèixer en representació de la "oposició espanyola".


No va fallar aquesta vegada. Va venir directament de l'estació de la Renfe, on porta el Bar, cap allà a les 6 de la tarda. "Antes, pa'qué!". Al recompte es va repentigar a la cadira, sense graelles numèriques ni res a les mans. I al cap d'una estona, quan sortia el cinquè vot per Ciutadans, va marxar. En Ferran, suposo, no és dels que estiguessin molt animats amb la perspectiva Piqué, i intueixo que els Ciutadans li feien patxoca, però... parti oblige! El PP té un repte important. Aglutinar el vot espanyolista, perquè el conservador fa temps que a Catalunya és d'un altre. I ara que la locomotora Ciutadana ha arrencat amb força, corren el risc de quedar-se mirant el fum des del Bar de l'estació.

Jo pacto, tu pactes, ell pacta (4). Iniciativa verds

Abans d'ahir a la nit, a la sala de plens de l'Ajuntament, la gent d'Iniciativa a La Garriga estava exultant. No era per menys. Sense arribar als gairebé 900 vots que van obtenir a les municipals, 663 vots en un poble que sempre s'ha caracteritzat per ser un feu electoral de la convergència més tieta és tot un mèrit.

Quan va començar el recompte a la mesa B, van començar a sortir vots, uns 5 o 6 seguits per Iniciativa. Recordava quines persones havien estat de les últimes a venir: joves, alguns que coneixia i alguns que no, que es van estrenar al referèndum, i un parell que era la primera vegada que votaven. Sempre s'ha cregut, amb estudis sociològics a la mà, que el vot jove anava indefectiblement i en la seva gran majoria a repartir-se entre els PSC i Esquerra. En aquest saquet, hi haurem de començar a comptar a Iniciativa, un partit que ha aconseguit sortir indemne del tripartit, que ha fet una campanya coherent amb el què predica i vol, i sense por de ser titllats d'apèndix socialista.

Gent com la Patricia Astorga, regidora a La Garriga, estan canviant aquell partit devorat per les divisions entre comunistes, nacionalistes d'esquerres, anguitistes i alternativistes. S'han aconseguit reorganitzar, unir, i clarificar el discurs. Evidentment no en la línia que m'agrada, però si en una línia que els pot portar a consolidar l'espai a l'esquerra de la socialdemocràcia, l'esquerra que ells defineixen com a transformadora. I en gran part gràcies a la feina de "poc soroll" que ha fet en Jordi Miralles, autèntic artífex de la "pax roig-verda" a can iniciativa. S'haurà de veure si consoliden el creixement d'aquí a 4 anys, llavors ja podrem parlar de canvis generacionals.


Jo pacto, tu pactes, ell pacta (3). ERC.



Quan la gent entrava a votar ahir a Can Sala, l'Escola de Música, es trobava a 6 apoderats d'Esquerra, un de CiU i depèn de l'hora un o altre del PSC i d'ICV. Ah! I aquell de Ciutadans que ningú coneixia i sense saludar a ningú entrava, frenètic mirava totes les taules on hi havia butlletes electorals, comprovava que no li haguéssim mogut ni una llista, i tornava a marxar, tan apressat com havia entrat. La presència de militants d'Esquerra no era casual. En 4 anys s'ha convertit en el partit amb més militants a La Garriga, gent de totes edats, origens i professions.


Aquest augment, de militància i suport electoral, constatable a tot Catalunya, es deu a molt variats factors. Des de la crida nacional de 1986, que va començar a aglutinar l'independentisme al voltant de les històriques sigles d'ERC, moltes coses han canviat. S'ha creat un espai, el tercer espai del catalanisme, el sobiranisme d'esquerres. Un espai que tant PSC com CiU creien volàtil, excesivament dependent del vot jove, rural, de protesta. La realitat ( ai, perdó, se m'ha escapat!), és tossuda. L'espai de l'esquerra nacional continua ferm, amb l'erosió lògica que comporten aquests tres anys de continus atacs periodístics, paranys lingüístics i errors polítics. Aquesta és una de les grans sorpreses del dia de difunts. El tossut 14 % que contra vent de saligarda continua confiant en un projecte que s'ha renovat ideológicament i encara amb il·lusió els reptes polítics de la generació que governarà Catalunya el segle XXI.

S'han comès errors. És evident i queda reflexat en els resultats electorals. Els errors d'Esquerra , però, no són els que pregonen als 4 vents els altaveus mediàtics de la catalunya sociovergent. Són errors que es deriven de no creure's encara alternativa real de poder. És el millor moment per a mostrar-nos com el què som: una alternativa a la indefinició nacional, a la paràlisi bipolar, al catalanisme del segle XX.

És el moment, i ens toca a nosaltres, de definir a la pràctica el catalanisme del segle XXI: sobiranista sense complexos, amb voluntat de construcció d'un model útil d'estat del benestar d'acord amb els nous reptes que aquest segle ens proposa. Amb ambició, sense peatges folclòrics. Amb un bon retrovisor, i un parabrises net, que ens mostra el quilòmetres que devorem. Ara hem parat a l'estació de servei a fer un mos. Al lavabo i altre cop a la carretera, si pot ser amb els " Se atormenta una vecina" al cd del cotxe.

Jo pacto, tu pactes, ell pacta (2). PSC-CpC




El dissabte passat, al mercat, era CiU i no els socialistes qui repartien roses als venedors, compradors i passavolants. Això si que és un canvi, deien alguns dels companys d'Esquerra i d'Iniciativa que també eren a la plaça de l'església. La renovació de símbols encara no ha arribat a can socialista, ni a La Garriga ni enlloc. Ara, els símbols els abandonen. Fa uns mesos, la primera alcadessa de La Garriga, la Núria Albó i Corrons, juntament amb el què havia estat el totpoderós primer secretari dels socialistes garriguencs, en Francesc Viñas i la mà dreta de la Núria a l'Ajuntament, ì una de les membres de les "remena nena", la Mercè Hernàndez, decidien abandonar la militància del PSC, escandalitzats amb el què consideraven una intromissió intolerable del PSOE en la línia política del PSC. Tots tres són bons representants de l'esperit del Palau Blaugrana, de l'esperit del Míting de la Llibertat del 22 de juny de 1976. Catalanisme i socialisme, suats fins que es van topar amb en Jordi Pujol, en Felipe Gonzàlez i el poder municipal. Totes tres persones es van despertar un bon dia amb el representant que catalitzava aquell catalanisme de finals dels 70 al segle XXI, en Pasqual Maragall defenestrat, derrotat pel seu propi partit, i el què es pitjor, distanciat del nucli ideològic del nou socialisme català: el metropolitanisme, altrament anomenat "els capitans".

No és gens extranya la baixada del PSC. Els capitans poden oferir bons contactes amb els elements claus mediàtico-financers ( de vegades més fins i tot que CiU), poden oferir una gestió eficient als ajuntaments que els ciutadans agraeixen en forma de vots a les municipals, i una excel·lent segona marca del PSOE a Catalunya, àmpliament recompensada en vots a les eleccions a Corts i Senat. Però això és suficient per canviar la mentalitat als abstencionistes "autonòmics"? Això és suficient per atraure vots amb un candidat (molt) poc carismàtic? Això es suficient per impedir la sensació d'abatiment pel pacte amb els independentistes que es predica un dia si i un altre també a les ràdios que s'escolten a l'àrea metropolitana ? NO, rotundament no.

I el què es pitjor, ja ho sabien. I ara, què pretenen pactar? Bona gestió? Menys nacionalisme? Quart cinturó? MAT ? Fets ? Paraules ? La Núria Albó també va posar nom a la plaça més poètica de Catalunya, la Plaça del Silènci, que algú volia anomenar Plaça de les Roses. Premonició?


Jo pacto, tu pactes, ell pacta (1). CiU.

Aquests són els resultats electorals a la meva secció electoral. Un descens d'Esquerra i del PSC, pugen CiU, ICV i els vots en blanc. Sorprenent el resultat dels Ciutadans al districte que representa el centre del poble.

La Garriga, aquests són els resultats generals:



Convergència torna als nivells absoluts de 1992. És simptomàtic. La Garriga ha passat dels 7358 electors del cens de 1992 als 10417, però CiU no ha augmentat ni un vot en 14 anys.

Amb poques diferències, es pot observar el mateix a tot el país, el què algú comença a definir com el "sostre de vidre" del nacionalisme convergent. Les expectatives són sempre altes a CiU, però una vegada darrere una altra, des d'aquelles llunyanes eleccions de 1992 la federació no aconsegueix traduïr les expectatives electorals en un augment sensible de votants, i el què es pitjor, la seva massa crítica de votants va disminuint paulatinament, ja que els nous electors trien molt minoritàriament l'opció del masisme ( el pujolisme versió 2006). Així i tot, i com es pot comprovar amb els 930.000 vots que ha aconseguit l'Artur Mas al seu cabàs, aquesta massa electoral continua fidel i sense voluntat -aparent- de canvi "ideològico-generacional". Sembla que els nous ideòlegs convergents comencen a virar el seu discurs cap al sobiranisme liberal, tot i que molt tímidament. Crec que la pregunta avui és : quan aquest discurs cristalitzi, els seguiran els seus votants ?

Les opcions per a CiU no són gaire galdoses en aquests sentit: o responsabilitat "d'estat"(traducció simultània: els empresaris volen estabilitat, Zapatero vol estabilitat, volem governar bé) el què inevitablement porta a la psoevergència, o responsabilitat "nacional" (traducció simultània: si no fem el discurs del catalanisme abrandat, folclòric o no, els hi regalem als d'Esquerra l'exclusivitat del sobiranisme, estimem Catalunya!) que els porta a l'entesa amb els traïdors del balcó del Palau de la Generalitat d'ahir, els companys de viatge cap a la sobirania nacional d'avui, Esquerra.

Com es negocia sabent que no guanyaràs ni un vot, facis el què facis?

Jornada electoral (2)

Segons els comentaris tampoc hi ha molta més gent que a les últimes eleccions. Algunes anècdotes, com el nen que tant si com no volia votar. Ha agafat la papereta i se n'ha anat a plorar a cor que vols a la porta de l'Escola de música, que és el col·legi electoral on estic. Els pares, dels nervis, és clar. Un senyor gran li diu: ja votaràs maco, ja votaràs! El pare dient, no aniràs al circ!




Al migdia ha fet un sol que il·lusionava, ara torna a estar gris, i cada cop més.


Dades de participació, la nostra escola és la que registra més afluència en el primer recompte de participació, un 26 %.

Jornada electoral a La Garriga (1)

Em llevo abans de les 8. No m'agrada beure cafè ni llet pel matí, últimament m'he acostumat a sucs, o refrescos. Ahir vaig trobar-ne un al Carrefour que vaig dir, goita, la beguda per demà:


Si, us ho podeu ben creure, la "taronjada catalana", amb un burro català com a logotip. No sé quina continuitat tindrà, però com a curiositat gairebé antropològica està bé.

El dia és gris. Afectarà a la participació? A les 8:30, reunió amb la gent de la secció local. Me n'hi vaig.