Necessitats comunes, solucions comunes.



La postmodernitat no hi ajuda, o potser si, però no a primera vista. Els projectes comuns, el què abans en deien projectes nacionals, no són fàcils de tirar endavant en temps on el càlcul individual és primordial i molt més entenedor. És possible la construcció nacional a dia d'avui? Sens dubte a nivell de identificació de símbols, imatges, llocs comuns, potser només calen alguns mitjans de comunicació de masses. Les percepcions de la realitat comunes són ja més díficils d'aconseguir, fins i tot amb els mass media al servei d'un relat nacional.

Ho il·lustra bé el cas de la publicació de les balances fiscals avui per part del govern espanyol [notícia al Periódico]. El fet conegut que els territoris espanyols dels Països Catalans suportin el pes del dèficit fiscal hauria de traduir-se una anàlisi comuna de la situació, en un front comú per a buscar solucions, en una estructura comuna per a prendre decisions. Compartir molt més que un dèficit comú, hauria fins i tot de facilitar aquesta tasca.

Problema: la percepció. Al País Valencià el dèficit fiscal és un problema polític molt menor i no es vincula en cap cas al benestar de la gent. A Catalunya és percebut com un problema però encara sense traducció electoral clara, per la dificultat d'establir lligams directes amb el què en podríem dir "resultats de carrer". A les Illes el mateix. No només això, sinó que al no haver cap tipus de coordinació política en els tres territoris, més enllà de la presència resistent d'Esquerra a les Illes i de moment testimonial al País Valencià, no hi ha cap més remei que seguir actuant amb el marc i la percepció d'autonomies que pidolen al govern central. I per suposat sense una capitalització política per part dels qui creiem en una alternativa a l'estat espanyol.

Com seria una negociació amb 13 milions de persones com a argument, amb alt nivell de coordinació política, amb la possibilitat de tenir com a factor de cohesió el bilingüisme, amb una alternativa postmoderna a l'estat en forma d'Eurorregió? Potser s'hauria de valorar utilitzar-ho políticament d'una vegada per totes. Potser abandonar el simple discurs culturalista (les imatges, els símbols, els llocs comuns, que per molt que ens pesi, existeixen per a molt poques persones) i avançar en la coordinació d'iniciatives d'identificació dels problemes comuns, i oferir solucions comunes.

Crec que les properes eleccions europees són el moment ideal d'intentar-ho. De ben segur en seguirem parlant.

Respostes

Josep-Lluís Carod Rovira, vicepresident de la Generalitat, respon a Maria Rosa Fortuny, diputada de CiU, durant una comissió d'Acció Exterior (3/07/08).





Tan de bo les respostes de la diputada Fortuny siguin diferents després del congrés convergent de dissabte. No sembla però que hagin de canviar massa les coses.

Independències.




When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, (...), a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

-Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'uneixen a un altre, (...) un just respecte al judici de la Humanitat exigeix que declari els motius que l'impulsen a la separació.-

Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, 4 de Juliol de 1776.




"For me, it is a moment of anguish. All my life, my whole adult life, I believed in merger and unity of the two territories. ... Now, I, Lee Kuan Yew, Prime Minister of Singapore, do hereby proclaim and declare on behalf on the people and the Government of Singapore that as from today, the ninth day of August in the year one thousand nine hundred and sixty-five, Singapore shall be forever a sovereign democratic and independent nation, founded upon the principles of liberty and justice and ever seeking the welfare and happiness of the people in a most and just equal society."


-Per a mi és un moment d'angoixa. Tota la meva vida, la meva vida adulta, he cregut en la unió i la unitat dels dos territoris. ... Ara, jo, Lee Kuan Yew, Primer Ministre de Singapur, proclamo i declaro en nom del poble i el Govern de Singapur que a partir d'avui, el novè dia d'Agost de l'any mil nou cents i seixanta-cinc, Singapur és per sempre una nació sobirana, democràtica i independent, fundada en els principis de llibertat i justícia i en cerca constant del benestar i la felicitat del poble en una societat més justa i igual.-

Anunci de la creació de la República de Singapur, 9 d'Agost de 1965.

Gora San Fermin!

Records.

Iruindarrok, gora San Fermín!

Fer el pallasso amb la identitat.



A casa hi ha de tot. Hi ha qui se sent espanyol i valencià, qui se sent valencià i espanyol, qui se sent catalana i espanyola, qui se sent català i per tant valencià. Increïblement hem pogut conviure ben avinguts, sense preocupar-nos gaire de la identitat, perquè n'hi havia una altra que ens unia més fort, la de ser família.

Aquests dies d'eufòria d'espanyolisme, de nacionalisme exacerbat, d'evidències de barra de bar , això de la identitat s'ha de posar en la seva justa mida. Aquests dies tot és que si mira, que si tantes persones al carrer amb banderes espanyoles vol dir tal, i que si tants cohets volen dir qual, i que si tantes persones que es van llevar el dia següent amb mal de cap vol dir pasqual. O que si al país hi ha tantes persones que se senten així o aixà. Incís, l'amic José Rodríguez, [enllaç] en el seu post sobre el mateix tema diu que hi ha un 25 % de persones que se senten molt espanyoles i poc catalanes i al revés. Fals. Segons les últimes sèries [consultar CEO] els més espanyols o únicament espanyols són, a Catalunya, al voltant del 10 %. Les que se senten molt catalanes (més catalanes que espanyoles) o només catalanes superen amb escreix el 40 %.

I és clar, la inevitable batalla d'identitarismes, i de persones que es declaren immediatament no nacionalistes (com si això tingués a veure amb el reconeixement o no de seleccions oficials) porten les seves conseqüències argumentals. Com dir per exemple que com que la majoria de la ciutadania se sent identitàriament espanyola (cert) això invalida ja qualsevol reclamació autodeterminista o independentista. Fals. La gestió de la identitat la pot fer tant una administració espanyola com un estat català. O és que algú dubta que un estat català seria millor gestor de les identitats nacionals que un estat espanyol? Es que sentir-se orgullós de 11 jugadors de futbol, espanyols, sentir que són els teus, ha d'impedir que un estat català gestioni millor els recursos per a que aquest mateix ciutadà tingui una millor qualitat de vida?

Deixem la sociologia de bar de banda, deixem de fer el pallasso de la identitat, i continuem amb el nostre objectiu. L'objectiu de l'estat que acull a gent d'altres països del món, reconeguts o no, constituïts en estats o no, i gestiona, millor que ho fa l'estat espanyol, també la nostra adscripció identitària.

Directiva de retorn i l'amor d'en Forcano.



Llegeixo a l'edició d'avui de Vilaweb [enllaç] una notícia que em sorprèn i m'atrapa. Manuel Forcano, poeta, acaba de publicar el seu últim (per ara) llibre de poesies, Llei d'Estrangeria. Hi ha gent que intueix, que alça el nas i no l'estarrufa, que sent l'olor de més enllà de les portades i els titulars, i en Manuel n'és un. Com si no s'explicaria el compromís amb l'amor i la metàfora de l'emigrant que fuig ?

Res més lluny de mi que la crítica poètica. Masses primaveres poètiques a La Garriga hauràn de passar per a que pugui fer judicis clars sobre mètrica i ritme i lírica clàssica o realisme eixut, però trobo absolutament deliciós, usar l'actualitat més rabiosa com a imatge poètica. Què hi farem sóc un naturalista convençut. I en hores tan fosques, on el Parlament Europeu aprova directives vergonyants [enllaç a la campanya de SOS racisme], és quan realment bateguen els versos:

El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.

Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.

Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.

No sé si prospero.
Sobrevisc.

Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008.


Coi. I tant.