Llegeixo a l'edició d'avui de Vilaweb [enllaç] una notícia que em sorprèn i m'atrapa. Manuel Forcano, poeta, acaba de publicar el seu últim (per ara) llibre de poesies, Llei d'Estrangeria. Hi ha gent que intueix, que alça el nas i no l'estarrufa, que sent l'olor de més enllà de les portades i els titulars, i en Manuel n'és un. Com si no s'explicaria el compromís amb l'amor i la metàfora de l'emigrant que fuig ?
Res més lluny de mi que la crítica poètica. Masses primaveres poètiques a La Garriga hauràn de passar per a que pugui fer judicis clars sobre mètrica i ritme i lírica clàssica o realisme eixut, però trobo absolutament deliciós, usar l'actualitat més rabiosa com a imatge poètica. Què hi farem sóc un naturalista convençut. I en hores tan fosques, on el Parlament Europeu aprova directives vergonyants [enllaç a la campanya de SOS racisme], és quan realment bateguen els versos:
Coi. I tant.
Res més lluny de mi que la crítica poètica. Masses primaveres poètiques a La Garriga hauràn de passar per a que pugui fer judicis clars sobre mètrica i ritme i lírica clàssica o realisme eixut, però trobo absolutament deliciós, usar l'actualitat més rabiosa com a imatge poètica. Què hi farem sóc un naturalista convençut. I en hores tan fosques, on el Parlament Europeu aprova directives vergonyants [enllaç a la campanya de SOS racisme], és quan realment bateguen els versos:
El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.
Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.
Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.
No sé si prospero.
Sobrevisc.
Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008.
Coi. I tant.
0 comments:
Post a Comment