Europa, any 50.

Durant aquests mesos a Brusel.les estic observant de prop el valor de ser Estat. Els Estats mouen Brusel.les, ni la gent, ni els pobles, ni les grans proclames federals i/o universalistes. Fa 50 anys, van ser els Estats que van decidir constituir la Comunitat Econòmica Europea. I des de llavors, aquí, a les institucions, les prioritats, les decisions, les proclames i les declaracions són qüestions dels Estats.

( veu al públic, amb un to marcadament oficialista) NO home no! Si cada dia es decideixen més coses des de Brusel.les! Els estats estan perdent poder de fet!

Ai làs! I com desitjaria que fos veritat aquesta consigna mil vegades repetida ( atenció cita de Goebbels eliminada) però rotundament falsa. El procés de presa de decisions segueix, fèrreament, en mans dels Estats. L' intergovernamentalisme no és el que jo anomenaria precisament un procés "europeu" de presa de decisions. La mateixa Declaració de Berlín, un cant a l'optimisme universal no ofereix cap solució a l'omnipotent poder dels Estats, que de fet no s'han posat d'acord ni tan sols en signar aquesta declaració.

Aquest és el drama de la Unió Europea avui: la presa de decisions està completament bloquejada per la multiplicitat d'interessos dels Estats i la feblesa de les institucions europees per fer front a les -lògiques- diferències interestatals.

I nosaltres, catalans, estem a les absolutes expenses de la voluntat de l'Estat espanyol en la nostra relació amb la Unió Europea. Qui deia que amb més Europa Catalunya guanyaria sobirania? No mentre mantinguem aquesta relació de completa subordinació als interessos Estatals. Entenc perfectament aquests interessos, però crec fermament que no són els nostres. No és de rebut que haguem de pidolar poder expressar-nos en la nostra llengua. Simplement, és indignant. No és de rebut que haguem de resar que el PP no torni al poder perquè ens tregui les migrades possibilitats que el govern de la Generalitat té d'intervenir en el procés decisori ( he dit migrades? Hauria de dir testimonials, perdoneu).

Ja seria hora que avancéssim. En el debat de les "interdepèndencies" on s'amaga el PSC i els partits anomenats federalistes o fins i tot confederalistes, jo em situo clarament en la postura interdependentista de Dinamarca i Estònia. Vull que Catalunya sigui tan interdependent dins la Unió Europea com Irlanda i Itàlia. Vull una veu pròpia que defensi els interessos del nostre país allà on es decideixen les coses avui, la Unió Europea.

I també ho vol Esquerra, l'únic partit que ho vol, ara per ara. Aquí trobareu la declaració que s'ha publicat per commemorar el 50è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma. Una lectura altament estimulant en temps de debats autodeterministes.

2 comentaris:

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Anava fent que sí amb el cap fins que que he arribat a l'últim paràgraf i he trobat això de "I també ho vol Esquerra, l'únic partit que ho vol, ara per ara.". Jordi, potser és l'emprenyada monumental que porto a sobre ara mateix, però el fet és que m'he cansat: cansat de sentir com es frivolitza amb el dret a l'autodeterminació, cansat de veure com s'actua amb tacticisme, cansat de proclames grandiloqüents però inútils,...molt cansat.

Una abraçada des de Girona.

Jordi Eduard ha dit...

És a dir, estàs cansat de les formes però no del fons. Bé doncs intentem canviar les formes, no ens conformem, no?

Una parell d'abraçades brusel·lianes!