Jo a l'(ex) país dels soviets



19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.

Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.

He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.

Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?



a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.

3 comentaris:

kanuddao's ha dit...

"quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ?"... bua!, quin gustasso llegir una visió tan optimista sobre quin serà el nostre camí!
Jo de moment, però, segueixo veient-hi un problema: encara no sabem transmetre-li a la majoria ni del primer corrent migratori ni del segon perquè s'ha de sentir (només)català o perquè és interessant pensar en una Catalunya independent. Suposo que el millor argument seria fer'ls-hi mirar la seva butxaca, però també hi ha opinions que creuen el contrari (que no seria profitosa la independència...).
En tot cas, ara per ara estem tan barrejats que fins i tot en dies de pessimisme penso que l'independentisme català té data de caducitat (i no pas per haver assolit l'èxit, precisament...)

Jordi Eduard ha dit...

Jo crec que la clau, precisament és aquesta que tu menciones: sentir-se "només" català. Una Catalunya independent, hauria de permetre que la gent es continués sentint com és, però a més amb el reconeixement internacional a aquesta identitat.És a dir, perquè no podem apel.lar als que se senten catalans i espanyols dient que de fet no perdràn la seva identitat, sinó que la veuran reforçada legalment en una Catalunya independent?

Cal ser optimistes, mai hi ha hagut tants independentistes com ara, i el futur, crec, passa per què puguem decidir sobiranament quines són les prioritats europees en una reunió de caps d'estat com ja ho poden fer Letònia, Estònia, o Malta. Jo és que sóc optimista de mena, i crec que és el dependentisme el que té data de caducitat.

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

El respecte a les minories és essencial per a qualsevol país que es digui democràtic. Mira l'exemple finlandès: la minoria sueca representa tan sols un 5,5% del total i tenen reconeguda la seva llengua com a oficial. Alhora, el Partit del Poble Suec ha format part de la majoria de governs de coalició que hi ha hagut a Finlàndia. Letònia hauria de prendre nota del que passa Bàltic amunt.

Bon post, Jordi.

Per cert, saps alguna cosa d'aquesta candidata al senat belga experta en "francès"? jeje...