L'orgull del seny.

Quant des de determinats àmbits del sobiranisme - el testament polític de Lluís Maria Xirinacs i els seus apologetes en són un exemple- s'acusa a la societat catalana (ni més ni menys) o als actuals líders polítics de tebiesa o, directament, covardia, no em puc estar d'alegrar-me de la prudència, el pragmatisme, les ganes d'arribar a compromisos i no confrontacions com les que fan estirar-se els cabells als nacionalistes vascos. En un dia on ETA torna a atacar als independentistes d'Euskal Herria i a les seves legitimes aspiracions, m'alegro enormement de que l'estupidesa i baixesa moral d'aquesta organització terrorista disfressada d'abertzale no hagi causat víctimes. Més m'alegro del camí que nosaltres hem triat, el camí de l'enteniment, del pacte, de l'anar poc a poc i fermament, de la no confrontació identitària, del no parlar de traïdors, ni "txakurras" ni "cipaios", de no fer distincions, perquè aquí es compta amb tothom. Aquesta és la única via si volem ser un estat independent viable.

I faig meves les paraules de l'Anna Simó al seu bloc on ens anima a no caure en la desesperança i el derrotisme, on sembla que s'hagi instal·lat una part del sobiranisme. Seny, ens hem d'enorgullir del nostre seny.

I això [conseguir la majoria social per la independència] no ho farem a partir de canvis conjunturals, ni sobre discursos derrotistes, ni sobre cops d’efecte que condueixin a la frustració, ni sembrant la desesperança, sinó parlar clar, anar construint estructures d’estat, sumar esforços i consciències amb il·lusió i optimisme per dibuixar un horitzó nacional de plena sobirania i fer-lo creïble.

Els que ens ho creiem hem de fer-ho millor, certament, però ara no en tenim prou amb místics i grans capitans, hem de seguir la lluita, sovint sorda i constant.