Poliétika

Ara que no ens sent ningú:

d'esquerres el PSOE?

Que ho preguntin a Navarra. Ja ho deia algú, el PSOE, en materia de demagogia, un 10, en valentia un 0.

Per sort, encara hi ha una altra manera de fer política, i espero que els quatre vots que aconsegueixi mantenir el PSOE a Talavera de la Reina per haver traït els seus electors navarresos els perdi a Navarra, a Catalunya o allà on encara hi hagi una mica de dignitat i de poliétika.

Bada jokatzeko beste modu bat...


5 comentaris:

Pedro ha dit...

La pregunta és: llavors perquè pacteu amb el Psc?

Jordi Eduard ha dit...

Més aviat la pregunta seria: perquè es pot pactar a Catalunya amb ERC i no a Navarra amb Na Bai?

I responent la pregunta del Pedro, per sort o per desgràcia el PSC no té els problemes del PSN. Per exemple no necessita un acord de l'executiva "federal" del PSOE per donar el vist-i-plau a la seva política d'aliances. Com ara sabem, els mateixos que regalen el govern de Navarra a UPN volien fer president a l'Artur Mas sense anar més lluny.

Salut.

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Jo estic disposat a pactar amb la Barkos. I a federar-me amb ella si cal...

Pedro ha dit...

Quines ganes teniur de premiar el sucursalisme del Psoe, després agrairia que no anessis donant lliçons de qui volia o no ZP de president, fa una mica de pena. Jo no veig ZP gaire preocupat per en Montilla.

Jordi Eduard ha dit...

Premiar el sucursalisme? Precisament al revés crec. Però bé ni jo, ni esquerra hem de premiar res, més aviat denunciar la manca de credibilitat de la idea de l'"Espanya plural" que ven el comitè federal del PSOE i intentar convèncer a la gent del PSC que no s'hi obstinin ni trenquin les banyes, perquè ja veiem en què queda a l'hora de la veritat. I anar consolidant infraestructures polítiques estables que ens permetin autogovernar-nos. I si això passa per millorar els canals d'entesa amb el govern espanyol, doncs benvingut sigui el president Montilla.

Si ja sé la resposta estàndar, que vindria a ser: però si no esteu consolidant res, només fent-nos més dependents. Bé, mai he cregut en que tensar les relacions amb el govern central, trencar la societat catalana en dos i proclamar la independència sense suports sigui el camí cap a una Catalunya independent viable, i mai he cregut tampoc en una independència a curt termini, sense un procés d'etapes amb alts i baixos. El mateix que feia en Pujol? Bé, la metodologia era ben diferent, i segurament els objectius també, però bé, per sort o per desgràcia ara ens toca a nosaltres intentar-ho, des d'una perspectiva netament independentista però essent pragmàtics i conscients de la nostra força.

Sense que això vulgui dir que no tingui dubtes, i qui no en té?