Polític en temps de crisi hipotecària.


Ser candidat en un moment en què sembla que s'acosta una d'aquelles crisis cícliques del capitalisme que encara sento predicar per les cantonades no és la millor de les perspectives. S'ha de tenir coratge, fins i tot personal, veient que amb molta probabilitat el govern que es constitueixi haurà de fer front a una sotragada econòmica i fins i tot l'oposició no tindrà una vida fàcil si no vol abocar-se a la via fàcil de la demagògia.

Encara és pitjor ser candidat d'un partit que no té cap pretensió d'arribar al govern, però que té la intenció d'establir algunes prioritats per aquest govern, o almenys intentar-ho. Els núvols de tempesta que deu veure venir, amb totes les senyals en contra no conviden gaire a fer el pas endavant i presentar-se com la cara visible d'unes negociacions que es preveuen duríssimes i en un ambient d'hipoteques pels núvols i recessió a tocar dels dits.

Només per això, per aquesta valentia personal ja crec que hauríem donar confiança a l'oferta dels candidats. Poques vegades valorem el preu que paguen, personalment, en termes de manca de vida personal i amb la voluntat de contribuir donant la cara al progrés de tots nosaltres. Jo, la veritat, no sóc gens partidari dels il.luminats que criden a l'abstenció per motius que si no són banals, són bastant esotèrics. En temps d'hipoteques, no decidir és un suïcidi, també nacional.

2 comentaris:

rA ha dit...

"fins i tot l'oposició no tindrà una vida fàcil si no vol abocar-se a la via fàcil de la demagògia"

Vols dir que no acabes de contestar-te?

Per cert, ja surto per aqui dient que si hi ha recessio, el que passara es que la immigracio saltara a primera plana en la politica.

Jordi Eduard ha dit...

Completament d'acord, i és això, la demagògia que sempre acompanya a aquestes recessions, el que em fa por, perquè la nostra cultura política em sembla que no té gaire mecanismes per fer-hi front.

Una abraçada.