Crisi i Utopia.


En record del president i ciutadà republicà Lluís Companys.


La crisi es veu. Passegem pel poble observant aquests cartells “Es Ven”, tan cars de veure fa tan poc, i que ara continuen allà, impassibles, mesos i mesos després d'haver estat penjats. Però no. Ni compradors que s'atreveixin a demanar res al banc, ni bancs que s'atreveixin a deixar res als compradors. El crèdit s'ha acabat, i ja no es fia. I que n'és de difícil en temps de números vermells parlar d'utopies!


En Lluís Companys va viure i veure una crisi semblant. La mort del president Macià va transformar aquell advocat, defensor de sindicalistes anarquitzants, en president de la Generalitat. El polític, l'individu, assumia en aquell moment, no sabem fins a quin punt sent-ne conscient, la responsabilitat de guia, d'estel capdavanter que progressa cap a l'anhelada utopia social, el paradís i salvació laiques. Avui, mentre veiem retransmetre a la tele en rigorós directe la davallada de les borses i assistim mig espantats a l'espectacle de les “mesures extraordinaries” i la “intervenció pública”, se'ns fa difícil girar la vista enrere i mirar de fit a fit els homes i les dones que es van enfrontar en el passat a la mateixa sensació d'indefensió davant el mercat, davant la màquina imparable de l'economia. En Companys, com a símbol d'aquella gent i d'aquella època, és doncs ja no tan sols l'home, sinó la plasmació iconogràfica de l'ideal de la utopia, dels valors de dignitat, de lluita, d'irreductibilitat, del tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer. Avui, des del sofà, ens sentim repetir, tornarem a sofrir, i tant! Però vèncer?


Ja no és temps d'utopies. Ens hem tancat a casa, i ben bé que hi estem! No ho canviem per revolucions, ni daltabaixos poètics com el 6 d'octubre del 34, ni per afusellats que criden Visca la Llibertat! o Visca Catalunya ! Els polítics d'avui ja no són els herois alliberadors dels anys 30. Són ben humans, els hi trobem les febleses ben ràpidament, i no ens enganyen amb sopars de duro, ni discursos, ni utopies, perquè, la utopia més senzilla, avui, és poder pagar la hipoteca.


Potser no és temps de rescatar titans i heroïsmes que ja no entenem. Potser és temps de parlar de l'home, aquell home que en moments díficils va assumir la seva responsabilitat com a ciutadà i que va acabar pagant amb la vida. El mite va néixer on va morir l'home, i creiem, amb fe laica, que mort no és oblit. Des del que va ser el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, volem, en temps de crisi, recordar i recordar-nos que altres homes i dones han assumit el seu paper, individus desarmats de certituds, enfrontant-se amb responsabilitat cívica, hereus de l'home que va ser en Lluís Companys, a reptes que les utopies, avui, ja no assumeixen.

2 comentaris:

Raül Escobar i Presseguer ha dit...

senzillament un post genial!

Nú ha dit...

Necessitem herois sensibles, però forts!