Conductes inapropiades

Aquesta entrevista és una conducta inapropiada. Què vol dir "alcalde electe"? Es que s'han celebrat eleccions amb llista uninominal i el senyor Jordi Hereu n'ha sortit electe? O és que la força més votada sempre ha de ser considerada "electe"?

Aquesta imatge es completament inapropiada.


A més no reflexa la realitat: que el candidat Jordi Hereu ha aconseguit els pitjors resultats del PSC-PSOE a l'ajuntament de Barcelona en 30 anys. A la mateixa plaça, fa 3 anys, el candidat Artur Mas feia el mateix numeret al cantó oposat. Havia aconseguit els pitjors resultats de la història per CiU però tot i això entrava aclamat al Palau de la Generalitat.

Aquesta manera de desacreditar la democràcia ignorant baixades de vots absoluts i abstencions són les que generen desil.lusió i cansament a l'electorat. Potser que ens paressim a reflexionar.

Hem estat parlant de moltes coses

i quan arriba el moment de les conclusions sembla que no puguem verbalitzar-ho. En fi, el resultat d'Esquerra a La Garriga és terrible, una pèrdua de més de mil vots i tres regidors que ens converteixen en la cinquena força municipal. Ara, com diu el topic, a treballar de valent per consolidar l'espai d'esquerra independentista del poble que no ha desaparegut, sino que continua jo diria que fins i tot reforçat, pero per desgracia disgregat i on Esquerra ja no n'es l'aglutinador principal.

El missatge del poble és clar, les baralles no agraden a l'electorat. Haurem de ser constructius i recuperar la confiança de qui creu que els politics son tots iguals. Es l'hora de passar de la proposicio a la realitzacio, i es aqui realment on ens hem de guanyar els vots.

Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.

El dia 15 de gener de 1940 el meu pare tenia 4 dies. El meu avi sentia els sorolls del carrer a través de les reixes de la presó model de València on estava internat a l'espera de la sentència, condemnatòria sense dubte, i no tenia ni idea que la seva dona ja havia parit i patia cruelment el fet de ser la dona del secretari local del Partit Comunista i membre voluntari de l'Exèrcit Popular de la República. Aquell dia una nova tongada de presoners entrava a la presó des de Portaceli. Un rumor s'extengué entre els interns: el doctor Peset, el doctor Peset!

Joan Baptista Peset era molt conegut a la València republicana. Una ment brillant que sempre havia treballat per millorar les condicions sanitàries i de vida dels més febles, dels treballadors, dels llauradors que no es podien permetre pagar els avanços mèdics. Era diputat a les Corts de la República i membre destacat del Front Popular valencià. Quan la guerra estava acabant, el doctor Peset va considerar que no havia de témer res. Ell personalment, i a casa seva, havia amagat i protegit a gent de dretes perseguida per les milícies, havia intentat ajudar al coronel Casado a acabar la guerra de la forma més humana possible, i havia renunciat a l'exili, perquè volia seguir exercint la medicina. Els falangistes valencians, però, tenien una missió: eradicar qualsevol símbol d'esquerres a una de les ciutats més d'esquerres i republicana de tota la Península Ibèrica. I Peset era un símbol.

El meu avi el va conèixer a la presó. Una persona digna, contava sovint, un intel.lectual que mai va defallir. Al meu avi el van traslladar a Terol i a Énguera posteriorment, i no va conèixer el destí del doctor Peset fins molts anys després. El 24 de de Maig moria un heroi valencià, afusellat a les tàpies del cementiri de Paterna. Avui, la Universitat de València i Valencians pel canvi li reten un homenatge molt merescut.

Het JA! woord van Wouter

Us enrecordeu d'en Wouter van Bellingen, el primer regidor negre de Flandes? Doncs aqui el teniu, en plena campanya electoral, amb la meva petita aportació

Jo a l'(ex) país dels soviets

19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.

Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.

He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.

Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?



a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.

Equador

A l'equador de la campanya electoral municipal, un dubte existencial m'assalta:

realment, es util el blog com a instrument de campanya?

Haurem de fer numeros, amb correlacions amb visites i vots, a veure quins resultats ens donen. El problema, es clar, sera tenir unes dades fiables sobre el nombre de visites, visitants unics i clics.

Jo de moment, em segueixo conectant, i fruint del bloc mes constant i actualitzat d' aquesta campanya local, el del nostre alcaldable, i proper alcalde de La Garriga, Oriol Ramon - que Deu i les ments independents em perdonin la meva parcialitat, pero realment crec que amb ell La Garriga faria el canvi que necessitem-.

Alguna cosa es mou a l'imperi del centre

Es gairebé un axioma matemàtic: cada cop que s'aproximen eleccions, el centre, aquell espai polític en què no es va fixar Karl Marx, és converteix en un punt del continu polític que augmenta de volum exponencialment. Al Parlament Europeu, la maregassa a l'habitualment tranquil mar del centre es perfectament observable a ull nu. La passada setmana, 3 diputats europeus van decidir abandonar els partits pels quals han estat escollits i han seguit la línia del que la nova filosofia maragalliana definiria com l'espai del "Partit Demòcrata Europeu", el centre que no és conservador, en definitiva.

El primer cas, i potser el més xocant, és el del fins ara eurodiputat dels Verds Jean Luc Bennahmias que ha decidit seguir el camí del Moviment Demòcrata d'en François Bayrou. El sorgiment d'aquest nou partit ha estat seguit atentament per els ecologistes francesos, que desconfien, en general, de les propostes "velles i gastades" dels socialistes i veuen amb bons ulls una renovació del centre esquerra. De moment la històrica ecologista Corinne Lepage i el ja mencionat antic secretari nacional dels Verds, Bennahmias donen suport al nou moviment demòcrata. Curiosament és a Europa on en Bayrou ha trobat la majoria del seu suport: dels 11 eurodiputats de la UDF, 8 s'han declarat partidaris del nou Moviment Demòcrata, a més de l'eurodiputat verd mencionat.

I si mirem una mica més al nord, dos eurodiputats danesos, Anders Samuelsen i Gitte Seeberg, juntament amb el popular Nasser Khader (un polític social liberal danès d'origen sirià, molt i molt crític amb la contemporització amb l'islam més dogmàtic) també han estat notícia aquesta setmana quan han creat la Ny Alliance (Nova Aliança). Aquest nou partit danès, sorgit de les rengles de l'antic partit social liberal Radikale Venstre i d'alguns dissidents del partit conservador Konservative Folkepartei ha tingut una acollida espectacular: del no res, han aconseguit que les enquestes els hi donguin un 16 % de la intenció de vot, convertint-los en el tercer partit del Folketing danès si se celebressin avui les eleccions ( i que a causa de la migrada majoria de la coalició que governa el país escandinau, podria ser que fossin aviat). De nou, ens trobem davant un partit que es defineix com a centre pragmàtic, exactament en la línia d'en Bayrou i possiblement de la d'en Maragall.

Es mouen coses al centre, i em sembla que encara ens en falten algunes per veure.

Benvinguts a la United Fruits & Co (munitat Valenciana)

Quan la trompeta va sonar, tot
estava preparat a la terra
i Jahvé va repartir el món:

a Marina d'Or Corp., a Ecclestone Co.
a Agag Ind. America's Cup Invst, i altres entitats
els hi va reservar el més sucós,
la costa central de ma terra
la dolça cintura del meu País.


(basat en La United Fruit Co., Pablo Neruda, Canto General, 1950)

Un amic del poble

Sembla mentida però he acabat trobant un paral·lelisme entre la victòria del SNP a Escòcia i la de Nicolas Sarkozy a França. Els dos èxits electorals han estat revolucionaris en el sentit més literal del terme; canvien, sembla que irremeiablement el paisatge polític dels dos països.

Anem a pams. Tant l' SNP com en Sarkozy han plantejat aquestes eleccions com opcions contra l'establishment. Han baixat a nivell de carrer, parlant al ciutadà de peu, mantenint una posició crítica amb l'status quo, però oferint alternatives que semblen perfectament viables. Sorpresiu, realment. Que en Sarkozy es presenti un candidat contra l'establishment es realment una jugada mestra, tenint en compte que no hi ha major representant de l'establishment que el líder de la UMP. De fet, si matitzem però, el què ha fet en Sarko és presentar-se com el candidat anti establishment intelectual, és a dir, presentant-se amb idees directament importades del new Labour i fins i tot del neoconservadurisme estadounidenc i contraposant-les al pensament del 68, que ha definit com a caduc i causant directe dels mals de França actuals. Aquesta victòria doncs, representa també un cop ideològic directe als gairebé últims representants de la socialdemocràcia clàssica. Les crides a la refundació del PS i l'efecte Maragall al socialisme nostrat són mostres ben evidents que s'està produint un moviment sísmic molt important al socialisme europeu, que va començar al Regne Unit - que és on habitualment comencen els terratrèmols polítics europeus- i que s'està estenent arreu.

I l'altre gran terratrèmol, la constatació que un partit tan absolutament antiestablishment com l'SNP aconsegueix atraure la majoria dels vots escocesos amb un discurs entenedor, pragmàtic, realitzable, i absolutament revolucionari a l'hora, em convida a pensar que definitivament, els grans mantres polítics que hem estat escoltant durant molts anys a les columnes d'opinió dels diaris antiindependentistes són la prova definitiva que la por que ens tenen, la por que tenen a un canvi radical, nacionalment i política és completament fundada.

Ara seria hora d'aprofundir en línies d'acció per avançar, fixant-nos molt bé en com està canviant, ideològicament, el món.

Mirada a Gernika

Durant tota aquesta pasada setmana, l'Aliança Lliure Europea ha celebrat una serie d'actes amb la pau com a tema central. L'Assemblea General de l'ALE ha estat dedicada aquest any a donar suport a les iniciatives per la pau i el diàleg que el nostre partit membre Eusko Alkartasuna està impulsant a EuskalHerria, i a commemorar el 70è aniversari del bombardeig de Gernika per part de l'aviació nazi.

Dos temes sens dubte que estan profundament lligats al subconscient basc. La destrucció de la guerra civil, l'odi que hi va germinar, la repressió brutal del règim franquista, els estats d'excepció als 70 van ser un caldo de cultiu perfecte per la violència d'ETA, com tots sabem. Ni ahir ni avui però, aquesta violència estava justificada, però no ens podem abstraure de les condicions socio-polítiques que la van veure néixer i l'han perpetuada. Ho vam poder comprovar, un cop més, a la taula rodona que vam tenir el gust d'organitzar, amb la presència d'un destacat membre del SDLP irlandès, el seu actual president Sean Farren, i amb la veu del pare Gaston Pietri, un home molt vinculat a la cerca d'una solució pacífica al conflicte larvat a la illa de Còrsega. Conflictes diferents, veus molt dispars, solucions absolutament distintes, però un mateix pòsit: la solució sempre, sempre, passa pel diàleg de les dues parts.

Avui el món de l'esquerra abertzale partidària de la violència ja no és el mateix del dels anys 70. Les propostes que han anat posant damunt la taula, comencen a ser perfectament raonables ( la última, la constitució d'una comunitat autònoma dins l'estat espanyol que inclogui el País Basc i Navarra i la garantia del dret a l'autodeterminació). Hi ha ganes reals de que acabi la violència. El què passa es que, ahir com avui, el poder real el tenen els qui tenen les armes, tan en un costat com en l'altre. Esperem que la memòria de la destrucció ajudi a fer-nos donar compte que la generositat política sempre ajuda a la pau, i en canvi la gasiveria, només agradarà als violents.

Podeu llegir aquí la declaració conjunta de la ALE i Eusko Alkartasuna en referència a la commemoració del bombardeig de Gernika i el procés de pau al País Basc.



A la foto, el primer Lehendakari del govern basc restaurat i antic membre del Parlament Europeu, Carlos Garaikoetxea, el director de l'ALE el flamenc Günther Dauwen, i un servidor davant del roure de Gernika, durant l'acte de lectura del manifest.

Des del castell es veu, a la llunyania ...

No només són 300 anys de destrucció plenament conscient de l'autogovern. Són també 300 anys d'humiliació a la llengua pròpia. Són 300 anys de resistència. El 25 d'abril, els valencians commemorem que vam ser, i que podem tornar a ser.

Avui Almansa, es veu allà, a la llunyania, tan a prop com la A 35 permet. I a l'estiu, quan ens asseiem a la frescor dels carrers de Montesa, encara se sent el conegut vent manxec a la cara.

This is where we are

Valencians, valencianes, compatriotes totes:

És des de la gravetat i la urgència nacional que us parle. Ja no només mos volen furtar la paella. L'ànsia voraç del contuberni catalano-judeo-masònic ha arribat fins a les platges valencianes. Chermans, Chermanes, els catalans mos envegen fins al punt de comprar descaradament als membres del comitè de peticions del Parlament Europeu, fins al punt de colocar un polac (!) com a president, fins al punt de voler robar-nos els turistes. Ho ha deixat molt clar el venerable i honorable senyor Gónzalez Pons, conseller de territori i ment preclara com n'hi ha poques:

«Sigan ustedes la pista de las comunidades y regiones que resultan beneficiadas por este informe y a lo mejor terminan describiendo por qué se está persiguiendo a la C. Valenciana de manera tan inmisericorde». Levante, 11-04-2007.

O i tant que seguirem la pista! Sempre cap al nord senyor Gonzàlez Pons. Els traïdors es descobreixen ells sols. L'informe contra els abusos urbanístics no és tal, és en realitat una campanya per desprestigiar les falles i les falleres, per a que mos tinguen tírria en tot lo món i no vinguen jubilats a demanar més aigua de l'Ebre. Regnícoles, mos volen furtar Marina d'Or!

Com a mostra un botó, (o dos):

Los promotores cifran en un 50% la caída de ventas en un año en la UE por la campaña contra la Comunitat - Las Provincias, 12-04-2007

Els dimonis del nord han comprat fins i tot a Las Provincias: el diari que havia estat un prodigi de mesura i objectivitat s'atreveix a qualificar-nos de "comunitat"! Què vol dir Comunitat? Els nostres avantpassats, els mossàraps sempre van parlar, en els molts textos que han sobreviscut a la destrucció catalanista, de "Comunidat", o alternativament de C.

Ches i Chenes, diguem BASTA: posem-nos a comprar desaforadament vivendes de segona residència en reserves protegides, destruim tot lo que poguem del paisatge ( el mateix nom s'assembla massa a allò del Pais ... ai ui, si hui en dia ja li diuen Paisatges Catalans!), acabem amb la terreta que només porta que problemes i atrau peluts i catalanistes, donem un 50 % dels nostres ingressos als constructors i immobiliàries que són els que de sempre han mantingut este pais, ja des dels temps de Jaume I, que no es per res que li diuen Jaume el Constructor.

Més plans Manhattans, Més abocadors incontrolats, Més Benidorms, Més Marines d'Or.

En castellano, coño!

Jutgeu vosaltres mateixos.

El meu comentari: Antonio Royo Villanova, senador aragonès ( no confondre amb el mordaç director de comunicació de l'ajuntament de Rivas-Vaciamadrid,i familiar llunyà de Don Antonio, Ricardo J Royo-Villanova, autor del magnífic blog A sueldo de Moscú) ja denunciava les mateixes "malvestats catalanes" al seu llibre El problema catalan, l'any 1908, aviat farà un segle. És inútil intentar canviar-los.

La independència com es menja?

Alguns comentaristes polítics, pocs, massa pocs, segons l'inefable independentista-estatut-jo-sí Agustí Colomines, han atribuït el resultat del Parti Quebecois a les darreres eleccions quebequeses a un cansament de l'independentisme sociològic quebequès. Segons aquesta anàlisi, el principal error del Parti Quebecois ha estat seguir en la línia de la demanda d'un referèndum d'autodeterminació quan ja ningú, o gairebé ningú al Quebec creu que la solució als problemes constitucionals i d'identitats sigui la independència.

I d'on treuen aquesta anàlisi? Doncs de mitjans canadencs, com no podria ser d'altra manera. Al contrari, els mitjans quebequesos i curiosament també les executives dels tres partits representats a l'Assemblea han coincidit a analitzar que en realitat el que demostra aquest resultat és que els quebequesos estan més farts que mai del sistema institucional canadenc i que s'ha de canviar.

Això de les discussions sobre sistemes institucionals és farragós i molt, molt poc popular -en el sentit populista del terme- entre l'electorat, però altament productiu en termes d'utilitat objectiva pel ciutadà. És a dir, quan des de posicions "no nacionalistes" (jejeje, perdoneu, no ho puc evitar) es repeteix una i altra vegada que a la gent no li interessen els temes d'identitat o auto deterministes, en realitat s'està escamotejant a l'electorat la possibilitat d'un canvi institucional, d'un canvi de debò, passar de ser gestionats per un estat pel qual som una nosa a ser gestionats pel nostre propi estat. És una qüestió de gestió i de millora de la gestió, ni més ni menys. I la qüestió a posar és: un estat català ( quebequès) seria més eficient que l'estat espanyol ( canadenc) a l'hora d'atendre les necessitats del ciutadans de Catalunya? La meva resposta és clara, Sí.

Aquest ha estat l'enfocament de la campanya del Parti Quebecois. A pilota passada, alguns dels seus propis membres i sobretot els comentaristes conservadors quebequesos han acusat al PQ d'haver abandonat les essències nacionals en favor d'un discurs de gestió, i per això han perdut el favor dels electors de les zones més "identitaries" -el Quebec profund- en favor d'un altre discurs polític, profundament populista, conservador i que es presenta amb la coartada de l'autonomisme per no definir-se en la discussió institucional. Com Convergència, l'ADQ es presenta com a força autonomista, però afirma tenir "molts sobiranistes" a les seves files. I bé, de què serveix tenir molts sobiranistes si al final el partit decideix que el model d'estat canadenc -o espanyol- ja està bé i només cal anar fent retocs? Serveixen per canviar l'status quo aquests vots presoners de la "por al canvi"? Rotundament no. Ni al Quebec ni a Catalunya.

És per això que a la vista dels resultats electorals, allí i aquí, em reafirmo en la meva aposta de reforçar el discurs de gestió, social, de l'independentisme, fins a fer veure que sense un canvi institucional no arribarem mai a solucionar els dèficits estructurals que els catalans, i els quebequesos patim: desídia de l'estat central en les inversions, mal finançament dels òrgans de gestió "autònoms" que fan que l'autonomia sigui en realitat un miratge i tot el què això comporta a la vida diària de la gent que viu en els nostres territoris. És aquí on hem de posar l'accent els sobiranistes, en mostrar que la nostra vida diària seria millor en un estat propi, i a més ens estalviaríem tots els maldecaps "d'identitarisme interruptus".


Nota al peu: S'ha de dir també que hi ha qui ha atribuït la derrota al (nou) lideratge del PQ, un equip liderat per André Boisclair a qui s'ha acusat de tenir una visió massa Montrealiana, urbanita per tant, de la política quebequesa. I és que sempre hi ha qui davant un regal que no ha agradat mira a la caixa i diu: la culpa és de l'envoltori, ja et deia que havia de ser Verd! I qui diu verd, diu reagrupat...

La magnitud d'una tragèdia.

Sint Josse. Nord de Brusel.les. Al costat de l'anomenat "Barri Europeu", on hi ha les seus de la comissió, del Parlament Europeu i de múltiples ambaixades i representacions diplomàtiques. La població més pobra de Bèlgica. La població amb més immigrants de tota la regió de Brusel.les capital. Majoritàriament d'origen turc. I és clar, on hi ha turcs hi ha kurds, és gairebé una equació matemàtica.

Ahir a Sint-Josse es va viure un episodi més de l'odi turc cap a tot allò que soni a kurd. Un local kurd va ser atacat amb objectes incendiaris i va cremar, afortunadament sense víctimes. Poc després uns 200 kurds que viuen a Brusel.les es van manifestar al davant de l'edifici, protestant per la impunitat que tenen els grups ultranacionalistes i d'extrema dreta turcs no només a Sint Josse sinó a tota Bèlgica. Immediatament un grup de manifestants, entre 500 i 1000, turcs, van enfrontar-se amb els Kurds. Resultat: greus disturbis a Sint Josse ahir, i avui el barri tancat i barrat per efectius policials.

Pur odi ètnic, afavorit per les actuacions del govern turc. Això és el que hauríem d'estar discutint sobre l'accés de Turquia a la Unió Europea ara mateix, i no si som un club cristià o laic. L'opressió del poble kurd a Turquia clama al cel i ho podem veure a la Unió Europea, a les institucions, literalment només obrint la finestra, o traient el cap al carrer. Però no es fa absolutament res. I això si que és una tragèdia.

Europa, any 50.

Durant aquests mesos a Brusel.les estic observant de prop el valor de ser Estat. Els Estats mouen Brusel.les, ni la gent, ni els pobles, ni les grans proclames federals i/o universalistes. Fa 50 anys, van ser els Estats que van decidir constituir la Comunitat Econòmica Europea. I des de llavors, aquí, a les institucions, les prioritats, les decisions, les proclames i les declaracions són qüestions dels Estats.

( veu al públic, amb un to marcadament oficialista) NO home no! Si cada dia es decideixen més coses des de Brusel.les! Els estats estan perdent poder de fet!

Ai làs! I com desitjaria que fos veritat aquesta consigna mil vegades repetida ( atenció cita de Goebbels eliminada) però rotundament falsa. El procés de presa de decisions segueix, fèrreament, en mans dels Estats. L' intergovernamentalisme no és el que jo anomenaria precisament un procés "europeu" de presa de decisions. La mateixa Declaració de Berlín, un cant a l'optimisme universal no ofereix cap solució a l'omnipotent poder dels Estats, que de fet no s'han posat d'acord ni tan sols en signar aquesta declaració.

Aquest és el drama de la Unió Europea avui: la presa de decisions està completament bloquejada per la multiplicitat d'interessos dels Estats i la feblesa de les institucions europees per fer front a les -lògiques- diferències interestatals.

I nosaltres, catalans, estem a les absolutes expenses de la voluntat de l'Estat espanyol en la nostra relació amb la Unió Europea. Qui deia que amb més Europa Catalunya guanyaria sobirania? No mentre mantinguem aquesta relació de completa subordinació als interessos Estatals. Entenc perfectament aquests interessos, però crec fermament que no són els nostres. No és de rebut que haguem de pidolar poder expressar-nos en la nostra llengua. Simplement, és indignant. No és de rebut que haguem de resar que el PP no torni al poder perquè ens tregui les migrades possibilitats que el govern de la Generalitat té d'intervenir en el procés decisori ( he dit migrades? Hauria de dir testimonials, perdoneu).

Ja seria hora que avancéssim. En el debat de les "interdepèndencies" on s'amaga el PSC i els partits anomenats federalistes o fins i tot confederalistes, jo em situo clarament en la postura interdependentista de Dinamarca i Estònia. Vull que Catalunya sigui tan interdependent dins la Unió Europea com Irlanda i Itàlia. Vull una veu pròpia que defensi els interessos del nostre país allà on es decideixen les coses avui, la Unió Europea.

I també ho vol Esquerra, l'únic partit que ho vol, ara per ara. Aquí trobareu la declaració que s'ha publicat per commemorar el 50è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma. Una lectura altament estimulant en temps de debats autodeterministes.

TV3, la nostra, la de tots

cliqueu a la imatge per a adherir-vos a la iniciativa per garantir la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià.

Els Països Catalans, avui, no som. No som una unitat política, no tinc clar que siguem una unitat nacional ( en el sentit que tots els membres de la nostra nació ens identifiquem tots com a catalans), no som una realitat unitària econòmica ni social. Però el que es més greu és que hi ha qui no vol que ens manifestem com la única cosa que realment som ara per ara: una llengua.

Senyors del PP, senyors del PSOE, senyores i senyors que no són ni del PP ni del PSOE però que creuen que és perillós que TOTA la comunitat de parlants del català tinguin consciència de la seva unitat, perquè ho fan això? Perquè volen la dispersió, marginalització i desaparició de la llengua catalana ? Jo no sóc persona de confrontacions, però davant un intent de genocidi cultural, no tinc més remei que plantar-me i alçar la veu. I reclamo un cop més i amb claredat:

-El reconeixement oficial i immediat de la unitat de la llengua catalana, sense ambiguitats per part del govern espanyol i valencià.

-L' oficialització de la llengua catalana en tots els àmbits administratius on intervingui l'estat espanyol.

-L'aplicació efectiva de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries, versió oficial en anglès aquí.

-I finalment i com a associat d'Acció Cultural del País Valencià, el relleu a la presidència d'Eliseu Climent agraint-li la tasca feta i donant pas a una nova generació de defensors de la llengua.

El bufó angoixat

ACHTUNG ACHTUNG: en el post que segueix es parlarà de Pilar Rahola, Albert Boadella, Federico Jiménez Losantos, homofòbia, antisemitisme, racisme i la meva boda. Si a pesar d'això, i dels meus esforços verbo democratitzadors, la URL d'aquest blog continua essent accesible a la República Popular de la Xina després de tanta càrrega de missatges alliberadors, -com podeu comprovar en aquest meravellós lloc web que he descobert gràcies al no menys apassionant Tecnovetats- el redactor d'aquest blog anuncia que no li quedarà més remei que començar a desbarrar amb un dels temes menys tractats a la política catalana dels últims decenis : els paral·lelismes entre l'independentisme taiwanès i el català.

De moment us haureu de conformar amb el típic i tòpic Polònia-Catalunya.

No és per res que als catalans ens diuen polacos (polonesos). Tenim tantes coses en comú, començant pel fet que la història dels nostres territoris ha estat un continu anar i venir de gents remugaires, batalles perdudes i dominacions desastroses -quota de tòpics: excedida-. Bé, i també el fet curiós de disposar dels únics bufons que han influit políticament en el desenvolupament del sentiment nacional: a casa l'autoproclamat bufó oficial Albert Boadella, i al nostre país clon el bufó anomenat Stańczyk -premi per a qui pugui pronunciar una n amb accent-. Stańczyk va viure, va actuar i es va fer famós a la convulsa Polònia del segle XVI, just quan a casa nostra començava l'anomenada Decadència. Avui en dia a Polònia qui més qui menys coneix alguna anècdota del bufó angoixat amb les notícies de la pèrdua d'Smolensk, o esmaperdut davant uns reis que no veien com el seu país s'enfonsava.

M'ha vingut la imatge de Stańczyk al cap llegint l'article que la Pilar Rahola dedica a Polònia i llegint, tan astorat i angoixat com tradicionalment es representa al bufó polonès, les últimes decisions del bessons més perillosos de la Unió Europea, els germans Kaczyński -si, altre cop l'accent a la n, què hi farem-. Imagineu-me així



mentre rebo les notícies cada cop més indignants del govern polonès, com per exemple autoritzar la construcció d'una autopista, la Via Bàltica, a través d'un espai declarat com àrea de protecció especial Natura 2000, la meravellosa vall de Rospuda; atacar flagrantment i amb plena consciència els drets dels homosexuals a Polònia; crear un fantasmagòric i orwellià Institut de la Memòria que fiscalitzarà i depurarà el passat colectiu dels polonesos i algunes perles més que em reservo per quan vullgui fer-me pujar la tensió. El paradís per a en Federico Jiménez Losantos, vaja, la realització a la terra dels més delirants somnis de la COPE i a més sense separatistes!

No sé perquè la Pilar Rahola havia de mencionar l'antisemitisme al seu article. Totes aquestes actuacions són prou greus per si mateixes com per haver de barrejar-hi una qüestió tan extemporània com la qüestió dels progroms històrics a Polònia. Sí, els catalans també van assaltar els calls, per exemple el 1391 -més desinformació a la "Catedral del Mar"- i no es van caracteritzar per la defensa aferrissada dels jueus davant l'expulsió decretada pels Reis Catòlics el 1492, o sigui que ja tenim un altre paral·lelisme d'aquells que fan patir. Però home, amenaçar amb un conflicte diplomàtic per una opinió d'una opinadora professional... ho trobo realment patètic.

Aquest país de l'altre cantó del mirall si que està en una situació políticament preocupant i no el nostre: uns dirigents ineptes i perillosos, que arrisquen la pertanyença del seu país a la Unió Europea i que tenen ara mateix un nivell de suport del 17% mereixen un tracte més dur de la Unió, no hi ha dubte. No ens podem quedar de braços plegats quan davant dels nostres ulls un estat es passa els principis fundacionals europeus de respecte pels drets humans per sota el Vístula. L'exemple d'ahir, quan més de 600 parelles ens vam casar davant d'en Wouter Van Bellingen (més detalls del cas en aquest altre post) per donar-li suport i fer front al racisme, hauria de ser la norma i no l'excepció a Europa. A què espera la Unió a actuar de la mateixa manera, amb actes simbòlics o legals contra el govern dels bufons polonesos?

nota al peu: mama no em vaig casar de veritat, tranquila que et convidaré a l'enllaç si algun dia ens decidim.

Posi un polític virtual a la seva (segona) vida .

No, no paseu ànsia. Les prediccions ciberpunk d'en William Gibson no s'estan complint amb l'aparició de móns virtuals variats segons ell mateix declara ( comentari directament afusellat de lapetiteclaudine.com, un blog que hauria de ser .luv) però tot i així no em puc resistir a la temptació de proclamar als quatre vents: ha nascut el ciberpolític !

El ciberpolític ja no es conforma amb obrir un blog més o menys actualitzat, ni penjar vídeos al youtube, ni amb les ressenyes que li facin als diferents agregadors i e-comentadors -com el magnífic poliblocs.cat- de l'apassionant món de la política 2.0. No, el ciberpolític vol introduir-se literalment i virtual, al ciberespai. I què millor que fer-ho en aquest món poligonal que s'anomena Second Life ? Si, ja hi ha una pàgina reuters oficial per al Second Life, diverses universitats hi tenen càtedres virtuals (la prestigiosa Universitat de Harvard entre elles), s'hi fan rodes de premsa virtuals ( amb atacs d'objectes volants inclosos) i ja s'han creat les primeres fortunes "reals" a base de vendre terrenys "virtuals". Pela? Euros? Diners? Gent? MOLTA gent? Què fas tu, polític cromanyó, que no ho aprofites? Analògic l'últim!!

I aquí teniu els primers polítics europeus involucrats: sorpresa, els holandesos altre cop!






El candidat demòcrata a la nominació per president dels Estats Units, John Edwards també ha obert la seva ciberseu a Second Life. L'ex governador de Virginia, Mark Warner, fins i tot hi va amb escortes ( no fos cas que més penis voladors, o en un cas extrem turbants voladors l'ataquessin).

I el que em toca més a prop: en Koen T'Sjien, membre de Spirit no només hi va a donar conferències i discursos, sinó que s'ha creat una personalitat virtual i atendrà a la comunitat ciberflamenca des de dins mateix de Second Life. I semblava bastant equilibrat! Jutgeu vosaltres mateixos, s'assemblen en Koen T'Sjien i el seu alter ego en Koen Theas?




Actualització: La Unió Europea també està pensant en obrir una oficina a Second Life.

Problemes amb la llengua?

Els meus companys de feina ahir estaven enriolats: m'han dit que a Catalunya us agrada el porno eh? Bé, no sé suposo, com a tot arreu, perquè? El govern, diuen, subvenciona películes pornos en català, no? Bé si, una subvenció rídicula, i en tot cas dirigida a normalitzar al llengua en tots els àmbits possibles, perquè no en la llengua en què a molts ens agrada cardar ? Es que no hi ha porno en danès o en holandès?

És realment interessant com sempre que es tracta de parlar de llengua, acabo fent la mateixa reflexió: perquè el letó si i la nostra no? És tan senzill, és tan clar i meridià, hauria de ser tan obvi per a tothom.

Dos punts positius avui:

- El manifest de suport a la xarxa d'escoles laiques i catalanes a la Catalunya Nord "la Bressola". Una gran tasca, tant la que fan els que treballen cada dia a l'escola com els qui li donen suport per continuar existint. No sóc gaire objectiu aquí, per que el meus cosins del Soler hi van, com ja vaig descriure en aquest post, i és clar, per a ells, i per a mi de retruc, és la millor escola del món. Mireu, aquests són en Jonathan, la Melissa i els seus companys d'escola:



L'Oleguer Presas i en Lilian Thuram presenten avui el manifest. Us convido a sumar-vos-hi.

- L'altra bona notícia avui es la pregunta que s'ha presentat al parlament europeu a iniciativa d'en Raül Romeva i amb el suport de diversos eurodiputats catalans ( si, en Borrell també hi és) sobre l'ús del català. Esperarem a veure quina és la resposta del Consell i la Comissió.

El punt fosc d'avui:

- La penosa actitud del govern de la Generalitat Valenciana i el govern estatal, uns intentant impedir les ja migrades emissions digitals de TV3 i el Canal 33 i els altres mirant cap a un altre cantó. Simplement, fastigós. Què hem fet els valencians per merèixer aquesta plaga de governants? Perquè volen, desitgen i busquen tan desesperadament la completa eradicació de la llengua? N'estic tan fart de Rites, Zaplanes, Giners, d'Espanyes, Fabres i Camps, gent sense escrúpols, amb un sentit patrimonial del poder que a més pretenen absolut, gent que ni ha patit ni sap el què és patir, gent per a qui la llengua, la cultura, la terra és només una eina per seguir allà d'on no s'han mogut mai: la torre del milions.