Ser d'Esquerra, ser d'esquerres.

Aquests dies som notícia. La secció local d'Esquerra a La Garriga, de la qual formo part, va decidir a la passada assemblea extraordinària del divendres 13 (una data poc propícia, sens dubte) canviar el candidat a l'alcaldia. Jo vaig ser dels que van començar el procés de revocació de l'actual alcalde, en Miquel Pujol, com a candidat, i ha impulsat la candidatura del nou candidat, l'Oriol Ramón, a pesar que l'Oriol n'era en un principi reticent.

Avui, al ple, la gent que hi assistia han sentit algunes de les raons de l'alcalde per mantenir-se al seu lloc. En realitat la secció local no li ha demanat mai que dimiteixi de l'alcaldia, i per això no ho ha fet, sinó que no l'ha ratificat com a alcaldable. I perquè? Ens hem tornat bojos? És un càlcul purament electoral? Vols dir que la gent ho entendrà? El regidor socialista Àlex Valiente ens dóna la seva visió. Gràcies. No, no s'ha fet amb un càlcul electoralista, ni s'ha fet amb unes formes que siguin diferents de les que un partit assembleari com Esquerra utilitza. Jo, per les formes, n'estic molt content perquè hem demostrat un cop més que qui mana al partit som els militants.

És una decisió difícil, però molt meditada. El resultat de l'assemblea, inapelable, 17 a favor de l'Oriol, 5 a favor d'en Miquel, 2 en blanc. Alguns militants no van poder assistir a l'assemblea, però després de conversar amb ells, la seva presència hagués reforçat encara més el nou candidat, l'Oriol. Com és que desperta tan poca afecció el que és alcalde sota les nostres sigles?

Doncs bàsicament per una qüestió de coherència ideològica. Quan Esquerra va presentar el programa electoral del 2003, hi havia una idea que flotava a l'aire: el canvi. Canvi en la gestió i canvi en les formes de gestió. Una renovació com la definia el nostre regidor Enric Roca a "Le Devoir" el diumenge 16 de novembre de 2003:

«Le renouveau»

À La Garriga, une prospère bourgade de 13 000 habitants, voisine de Granollers, ce pragmatisme a été récompensé : comme dans 122 autres municipalités de Catalogne, la mairie est dirigée par Esquerra, qui a éjecté les nationalistes de CiU aux manettes depuis seize ans.

Enric Roca, 30 ans, directeur de chorale, est aujourd'hui en charge des affaires culturelles : «Je n'ai jamais été trop intéressé par la politique. Mais ERC m'a proposé d'aider des troupes de théâtre et des groupes de musique, à monter une radio et une télé locales. Cela m'a séduit. Depuis, pour la majorité des gens, on incarne le renouveau.»

Ens vam comprometre a acostar la democràcia al ciutadà, a fer accessible la política municipal a la gent, i no des de la simple observació o aquiescència del que ja està dat i beneït, sinó amb una participació per a la qual cal informació, sens dubte, però també poder de decisió. Idealisme polític i pragmatisme de gestió units en el nostre govern, creant sinergies amb la ciutadania que ens fessin avançar en la gestió. És evident que no és operatiu un govern assembleari de 14.000 persones decidint totes què s'ha de fer en cada moment, és per això que escollim els nostres representants. Però això no és excusa. Les sinergies no han existit, ni en molts casos s'han buscat. I per acabar-ho d'adobar s'ha acabat per no informar ni tan sols al grup més proper de ciutadans, el grup de militants, amb una excusa curiosa: la secció ja no és la mateixa del 2003. És a dir, que la teoria d'Esquerra que cal avançar en l'extensió de les persones compromeses amb la causa de la independència i el progrés nacional només es pot aplicar, segons l'antic candidat, si aquestes persones fan un pur seguidisme de les actuacions de qui ja té el poder. Una persona es fa militant per diverses raons. Però la principal és per poder contribuir amb la seva tasca desinteressada a la millor relació entre política i ciutadania. Amb crítica inclosa si cal. Aquest ha estat el meu cas. I si la crítica, a més és compartida per una part significativa de la població, cal escoltar-la amb atenció. Si això no es compleix perquè els gestors que hem escollit consideren que els partits ( i en concret el seu) són una nosa... doncs no cal que hi hagi ni militants, ni partits, escollim cada quatre anys la millor gestoria, que ens porti els pressupostos i els administri com li plagui, i cadascú a casa seva.

En Roc Armenter té al seu blog, que he descobert fa poc, una interessant reflexió sobre el què significa ser d'esquerres i de dreta (i considera que aquestes categories són molt difuses avui en dia. Segur que això desperta un viu debat. De vegades l'anàlisi politològica també entra a les tertúlies, o als blogs! Me n'alegro com a politòleg). Jo afegiria a les diferències en aquest eix la diferent concepció de l'activitat política. Una política participativa d'esquerres mai pot tenir por del què decideixin els individus que són afectats per determinades problemàtiques, i en qualsevol cas hi ha d'haver una consulta, que serà positiva o no, però ha d'existir. Per desgràcia no ha existit ni la consulta, ni en molts casos la informació, o en tot cas amb l'agilitat que seria demandable en aquests casos. Ni a la ciutadania, ni tan sols - el què és més greu en el cas d'un partit polític- a l'assemblea de militants, que, per sort o per desgràcia, som com som, però ens mereixem certa consideració, a pesar que no tots siguem del gust de tothom ni siguem els mateixos que fa 4 anys, perquè el partit ha crescut, i molt! Si comencem pensant que si l'assemblea decideix el contrari del què penses és que es tracta d'una colla de troglodites, o que som plom a les ales de l'equip de govern, no crec que aquesta sigui una política ni d'esquerres ni d'Esquerra i qui ho pensa, no té el meu suport per ser el candidat d'Esquerra al meu poble.

3 comments:

Anonymous said...

Gracies pel link. Hi ha hagut una interessant discussio, tot i que els limits que imposa el mitja s'han fet sentir.

No tinc una idea completa del que ha passat a La Garriga, i no puc opinar.

Crec, pero, que hi ha dues coses discutibles en el que duys,

Primer, que els militants siguin el "grup mes proper de ciutadans." Entenc la demanda que l'alcalde es comuniqui amb la ciutadania, pero els representats seran els regidors, dic jo, no els militants del partit que ha guanyat.

Segon, les politiques participatives no son exclusivitat de les esquerres. L'emfasis de la dreta catalana en la societat civil es l'exemple que em ve al cap ara mateix. Si el que vols dir es el metode asseambleari, aleshores et dono la rao... pero em sembla que si les assembles escassejen es perque no funcionen gaire be.

Jordi Eduard said...

M'he explicat malament, les parrafades ja tenen aquestes coses. Quan parlo dels grup més properes de ciutadans em refereixo més propers al grup municipal, és a dir, que el grup municipal hauria d'escoltar al menys les veus que tenen més properes, les de la secció local. NO que siguem les veus més properes a la ciutadania en general, ja que, de vegades, som el contrari per la nostra implicació política ho reconec.

I això de la dreta i l'esquerra... bé ja ho has dit tu, és molt difús avui en dia, en aquest temps de postmodernitats, i crec que si el que anomenenes "dreta" fa un èmfasis en la societat civil i la intenta escoltar i aproximar a l' acció política, llavors, segons la meva definició, ja no són "dreta" al menys en termes de participació política ( ho deuen ser en altres).

En tot cas, gràcies per llegir-me!

Anonymous said...

Es un plaer. No es tan facil trobar blogs interessants i en els que es pugui dur a terme una discussio intensa i educada alhora.