El bufó angoixat



ACHTUNG ACHTUNG: en el post que segueix es parlarà de Pilar Rahola, Albert Boadella, Federico Jiménez Losantos, homofòbia, antisemitisme, racisme i la meva boda. Si a pesar d'això, i dels meus esforços verbo democratitzadors, la URL d'aquest blog continua essent accesible a la República Popular de la Xina després de tanta càrrega de missatges alliberadors, -com podeu comprovar en aquest meravellós lloc web que he descobert gràcies al no menys apassionant Tecnovetats- el redactor d'aquest blog anuncia que no li quedarà més remei que començar a desbarrar amb un dels temes menys tractats a la política catalana dels últims decenis : els paral·lelismes entre l'independentisme taiwanès i el català.

De moment us haureu de conformar amb el típic i tòpic Polònia-Catalunya.

No és per res que als catalans ens diuen polacos (polonesos). Tenim tantes coses en comú, començant pel fet que la història dels nostres territoris ha estat un continu anar i venir de gents remugaires, batalles perdudes i dominacions desastroses -quota de tòpics: excedida-. Bé, i també el fet curiós de disposar dels únics bufons que han influit políticament en el desenvolupament del sentiment nacional: a casa l'autoproclamat bufó oficial Albert Boadella, i al nostre país clon el bufó anomenat Stańczyk -premi per a qui pugui pronunciar una n amb accent-. Stańczyk va viure, va actuar i es va fer famós a la convulsa Polònia del segle XVI, just quan a casa nostra començava l'anomenada Decadència. Avui en dia a Polònia qui més qui menys coneix alguna anècdota del bufó angoixat amb les notícies de la pèrdua d'Smolensk, o esmaperdut davant uns reis que no veien com el seu país s'enfonsava.

M'ha vingut la imatge de Stańczyk al cap llegint l'article que la Pilar Rahola dedica a Polònia i llegint, tan astorat i angoixat com tradicionalment es representa al bufó polonès, les últimes decisions del bessons més perillosos de la Unió Europea, els germans Kaczyński -si, altre cop l'accent a la n, què hi farem-. Imagineu-me així



mentre rebo les notícies cada cop més indignants del govern polonès, com per exemple autoritzar la construcció d'una autopista, la Via Bàltica, a través d'un espai declarat com àrea de protecció especial Natura 2000, la meravellosa vall de Rospuda; atacar flagrantment i amb plena consciència els drets dels homosexuals a Polònia; crear un fantasmagòric i orwellià Institut de la Memòria que fiscalitzarà i depurarà el passat colectiu dels polonesos i algunes perles més que em reservo per quan vullgui fer-me pujar la tensió. El paradís per a en Federico Jiménez Losantos, vaja, la realització a la terra dels més delirants somnis de la COPE i a més sense separatistes!

No sé perquè la Pilar Rahola havia de mencionar l'antisemitisme al seu article. Totes aquestes actuacions són prou greus per si mateixes com per haver de barrejar-hi una qüestió tan extemporània com la qüestió dels progroms històrics a Polònia. Sí, els catalans també van assaltar els calls, per exemple el 1391 -més desinformació a la "Catedral del Mar"- i no es van caracteritzar per la defensa aferrissada dels jueus davant l'expulsió decretada pels Reis Catòlics el 1492, o sigui que ja tenim un altre paral·lelisme d'aquells que fan patir. Però home, amenaçar amb un conflicte diplomàtic per una opinió d'una opinadora professional... ho trobo realment patètic.

Aquest país de l'altre cantó del mirall si que està en una situació políticament preocupant i no el nostre: uns dirigents ineptes i perillosos, que arrisquen la pertanyença del seu país a la Unió Europea i que tenen ara mateix un nivell de suport del 17% mereixen un tracte més dur de la Unió, no hi ha dubte. No ens podem quedar de braços plegats quan davant dels nostres ulls un estat es passa els principis fundacionals europeus de respecte pels drets humans per sota el Vístula. L'exemple d'ahir, quan més de 600 parelles ens vam casar davant d'en Wouter Van Bellingen (més detalls del cas en aquest altre post) per donar-li suport i fer front al racisme, hauria de ser la norma i no l'excepció a Europa. A què espera la Unió a actuar de la mateixa manera, amb actes simbòlics o legals contra el govern dels bufons polonesos?




nota al peu: mama no em vaig casar de veritat, tranquila que et convidaré a l'enllaç si algun dia ens decidim.

4 comentaris:

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Vau quedar molt guapos al Telenotícies, jeje. Jo no sóc de casaments ni compromisos, però aquesta "boda" valia la pena.

I pel que fa a Polònia, lamentable el nivell de papanatisme que hi ha. La COPE es podria agermanar amb la seva Radio Maria.

Jordi Eduard ha dit...

Doncs imagina't jo, que sempre havia tingut aquesta reticència al matrimoni. Sort que es per una bona causa jeje.

Salut!

Marc Codina ha dit...

Ei Jordi,
Ja m'ho vaig pensar que i series al mega-casament? Però, us vau casar de veritat?

Jordi Eduard ha dit...

jejeje NO al final només era una cosa simbòlica. No pateixis que si ens casem t'avisarem!

Salut!