Does the void dance techno?



Això de la mort, si em permeteu la irreverència, és un no parar. El cap de setmana passat, ens deixava Tony Wilson, l'home de Manchester, el promotor cultural més important dels anys 80 i prinicpis dels 90. Potser el nom no us dirà res, si no és que heu vist la pel.lícula semibiogràfica "24 hour Party People", però segur que heu escoltat alguna de les bandes que va ajudar a fer conegudes, començant per els Sex Pistols, que ell va presentar per primera vegada a la televisió l'any 1976, i continuant per les bandes més destacades de la new wave de Manchester, Joy Division, Durruti Column, Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, Happy Mondays i tants d'altres que van passar per els catàlegs de Factory Records que ell va cofundar. Igualment important va ser la Haçienda, la primera macrodiscoteca digna d'aquest nom, inici de l'escena Madchester i de la cultura de clubs al Regne Unit i per extensió a Europa ( les primeres festes rave a Eivissa, i la popularització de la illa entre els britànics com a destinació de techno i drogues ve directament de les nits eivissenques de la Haçienda).

Wilson però, no era el típic "neng" del Merseiside. Va ser tota la vida periodista i agitador político-cultural, socialista convençut i partidari de la descentralització, cosa que el va portar, per exemple, a liderar la campanya per l'aprovació d'una Assemblea regional amb competències per a la regió del Nord-Oest d'Anglaterra on hi ha, per mencionar-ne dues, les ciutats de Liverpool i Manchester. El laborisme de Tony Blair (per què no m'extranya) va parar el pla de regionalització a causa del vot negatiu de la regió del Nord-est d'Anglaterra, l'any 1994, i segueixen així.

El curiós del cas és que Tony Wilson havia tornat a ser notícia últimament, tal i com recull el ciberperiodista Ignacio Escolar. En temps de documentals com Sicko, de Michael Moore, no hi ha cap Ken Loach de guàrdia per denunciar que la NHS (sistema mèdic anglès) no paga medicaments contra el càncer a famosos? Ni el mateix Moore ( que pinta un món de la seguretat social a Europa, i a Cuba -jejeje- com el paradís a la Terra) no podria afegir unes línies al seu documental, com per exemple, aquestes:

"I used to say some people make money and some make history - which is very funny until you find you can't afford to keep yourself alive.

"I've never paid for private healthcare because I'm a socialist. Now I find you can get tummy tucks and cosmetic surgery on the NHS but not the drugs I need to stay alive. It is a scandal."


En tot cas, que descansi en pau Tony Wilson. I gràcies per tot.





2 comentaris:

lau ha dit...

ostres, quina sorpresa més desagradable... (no ve al cas pero avui també ha mort Llorenç Torrado)

sobre aixó del Tony Wilson i les seves queixes sobre la sanitat britànica n'havia sentit a parlar.

I'm a minor player in my own life story.
(Tony Wilson dixit)

fins aviadet

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Walk in silence,
Don't walk away, in silence.
See the danger,
Always danger,
Endless talking,
Life rebuilding,
Don't walk away.

Walk in silence,
Don't turn away, in silence.
Your confusion,
My illusion,
Worn like a mask of self-hate,
Confronts and then dies.
Don't walk away.

People like you find it easy,
Naked to see,
Walking on air.
Hunting by the rivers,
Through the streets,
Every corner abandoned too soon,
Set down with due care.
Don't walk away in silence,
Don't walk away.

Joy Division, Atmosphere

Descobridor de molts dels meus grups de capçalera. Descansi en pau. D'aquí a quatre dies podrem tornar a veure imatges d'aquella a època a la pel·lícula que es diu igual que el grup "Joy Division".