No, Bèlgica no es trencarà perquè, (usant les paraules de Miquel Iceta) els Belgues no volen, de moment. Ja sé que l'excitació nacional ( o la manca de trempera potser) ens fa observar com voyeurs compulsius les situacions a Flandes i a Escòcia, i alguns aspectes ens semblen familiars, però, com diu el tòpic, el fútbol es así i les situacions no són iguals. Els Flamencs no són majoritàriament independentistes, però són molt crítics amb els valons. Els Valons no són gens independentistes però són extremadament crítics amb els flamencs. Els Brusel.lencs passen. Et voilà.
El que si és cert és que la situació que s'està vivint demostra un cop més que aquest és un estat amb dues comunitats vivint d'espatlles una de l'altra. Ni es coneixen ni volen tenir el gust. Els flamencs, des de la seva actual posició de força econòmica ( que no sempre han tingut) s'exasperen cada cop que veuen les xifres d'atur valones, el que anomenen l'atur estructural clientelista, o els escàndols de corrupció del Partit Socialista a Valònia, o la històrica negativa dels francesos a aprendre res que no sigui el francès. Als valons se'ls ericen els cabells quan veuen els líders xenòfobs del Vlaams Belang, o la creixent influència anglosaxona al seus veïns del nord, o el que perceben com la manca de solidaritat amb els problemes socials del sud.
No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.
Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.
La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.
Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.
No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.
Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.
La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.
Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.
3 comentaris:
Un post molt interessant i aclaridor, Jordi.
Desconec si vas llegir un dels titulars de The Economist de fa un parell de setmanes. Deia "Time to abolish Belgium" i com a encapçalament de l'article posava "Sometimes it is right for a country to recognise that its job is done". Déi n'hi do...
Gràcies Narcís,
Si el vaig llegir, com tot el que s'està escrivint últimament sobre Bèlgica. Realment des de fora pot semblar que és un país que s'està a punt de trencar, però això succeeïx periòdicament aquí, i diria que la gent n'està bastant acostumada. Els diaris francesos eren fins i tot més sonors en aquest sentit.
Però de moment l'Estat no es desintegrarà, tot i que cada dia hi ha més gent que diu que efectivament, l'estat belga ja ha complert la funció que li pertocava. L'únic problema és què fer amb els conciutadans valons, i aquí si que hi ha consens (excepte els racistes del Vlaams Belang) en que no se'ls pot abandonar a la bona de Déu. Els flamencs, almenys els partits flamencs tenen encara sentit de responsabilitat envers els seus veïns del sud, i no s'independitzaran, m'ensumo, fins que s'hagi garantitzat un estatus suficient i sobretot, viable pel sud. Almenys és el que sent per aquí.
Una abraçada flamencofinesa!
Valònia sempre es pot reconvertir en una nova regió de França...jeje.
Publica un comentari a l'entrada