Error 1714



Ja no som al front de l'Ebre, companys, tot i que hi ha qui voldria que encara hi fóssim. Fa temps que vam enderrocar les muralles i la Ciutadella que ens vigilava. Ja no cal cavar trinxeres ni jugar a ser soldats. Ja no cal. Avui, la resistència és la persuasió. Avui el què cal es la denúncia de la injustícia, la lluita pel benestar, el convenciment de tenir raó.

Avui ja no hi ha enemics. Avui hi ha interessos, i a nosaltres ens toca defensar els de la nostra gent. I la millor defensa és l'enteniment. A imposicions, fermesa. La valentia avui en dia és avançar amb la mà estesa cap a un horitzó de llibertat. Creiem en la independència perquè ens permetrà desenvolupar totes les nostres potencialitats com a poble, ens permetrà d'atendre millor les necessitats de la gent que viu a casa nostra, i alhora ens permetrà col.laborar amb els nostres veïns espanyols i francesos, no des d'una posició subordinada com ara, sinó d'igual a igual. Cal recordar, la memòria és la nostra millor aliada i no cometre errors del passat.

És això pel que lluitem. I aquesta lluita és l'únic camí.

7 comentaris:

Santi ha dit...

La resistència que tan encertadament descrius requereix d'unes dosis de paciència que de tant en tant acaba per esgotar-se.

Arriben moments que un cop de puny a la taula és necessari per fer avançar una situació estancada. I sincerament, no crec que la crema d'unes quantes fotocopies sigui un "acte violent condemnable". És, per altre banda, una queixa expressada de forma simbòlica.

Jordi Eduard ha dit...

No crec que la nostra situació en relació a la corona i a l'estat espanyol es pugui resoldre amb un cop de puny unilateral, i apa, ja estem tranquils. Així segur que no es mourà ni un milímetre, es convenç als convençuts, es dona munició al qui no es vol deixar convèncer i d'aquí a tres mesos tot igual.

De totes maneres el text d'avui es referia als dos companys de La Garriga a qui s'ha detingut, no a la crema de retrats del rei, que tampoc veig com una acció que pugui conduir a res més que a donar ales a postures d'intransigència que no convenen gens per la independència d'aquest páis.

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Totalment d'acord. Aquest és l'únic camí vàlid.

Cuidat't company!

Joan Safont ha dit...

Penso que aquest breu text, sensible i necessari, engloba molt bé el camí, la ruta i l'ideari dels qui treballem i treballen pel país. Enhorabona per saber-ho expressar tant bé!

Jordi Eduard ha dit...

Narcís, Joan, gràcies companys. Ja va essent hora que comenci a formular el que per mi hauria de ser una bona política de gestió de la identitat, que es el pilar bàsic per definir el nou catalanisme des de posicions realistes i allunyades de confrontacionalismes absurds.

A veure què en penseu, estigueu atents.

musicbcn ha dit...

Completament d'acord en que l'únic camí possible (que no vol dir que sigui possible ! ) per aconseguir res és la persuassió... gran text...

Jordi Eduard ha dit...

Jo crec, Joan, que més que possible o impossible, el debat és si és desitjable o no desitjable. Crec sincerament que us equivoqueu els qui no voleu discutir sobre l'existència d'un estat català independent perquè "no és possible". Crec que la història ha demostrat abastament que això de les impossibilitats és una mica relatiu, almenys en política.

Una abraçada.