Memòria i pragmatisme.



Un cap de setmana ben ple d'actes, tot i que per desgràcia només vaig poder assistir activament a la Conferència nacional d'Esquerra de dissabte i no a l'acte de la Comissió de la Dignitat de diumenge. Pel què he pogut llegir, ja des de Brusel.les, l'acte d'ahir diumenge va ser un triomf total de la societat civil catalana, amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom i vibrant, un cop més, amb la reclamació del retorn del què s'està a Salamanca com a "botí de guerra" ni més ni menys. Un d'aquells actes tan necessaris per visualitzar, endins i enfora, la força i la vigència de les reclamacions "unitàries" de la societat catalana.

I en certa manera, la Conferència nacional d'Esquerra també va ser un acte vibrant i representatiu de certa part de la societat civil catalana, la que s'agrupa sota les sigles del partit republicà. Realment vaig poder sentir com hi havia ganes de parlar, positivitats, empenta, per totes bandes. Us he d'aclarir que vaig donar suport a la ponència oficial, i em van convèncer molt més els discursos d'en Joan Ridao, en Josep Huguet i en Josep Lluís Carod-Rovira que no pas (i especialment) el discurs del company Albert Pereira en defensa de l'esmena a la totalitat presentada pel sector anomenat "Reagrupament.Cat". Igualment, no vaig votar favorablement cap de les esmenes presentades per Esquerra Independentista, tot i que quan va sorgir aquest corrent me'l vaig mirar amb simpatia. Ara però, i després d'haver analitzat amb detall les seves propostes, actituds i declaracions, sincerament, m'han decepcionat. No crec que el seu sigui el camí que ens porti a ampliar la base social de l'independentisme.

Al final, és d'això del què es tracta, d'ampliar la base social de l'independentisme i de rebot d'Esquerra. I no crec que això s'hagi de fer amb fonamentalismes, essencialismes, confrontacionalismes, o el caixa o faixa. És evident que alguna cosa no s'ha fet bé, o no s'ha comunicat bé o no s'ha entès bé quan es perden vots, però és que existeix el cas d'algun partit al món que no hagi perdut vots després d'un cicle d'èxits? Jo, del què estic segur, és que aquests vots no els recuperarem tornant a l'essència del discurs independentista, amb o sense progressisme afegit. El vot a Esquerra Republicana, tal i com molt bé va defensar el conseller Huguet (a veure quan rebo el xec de la direcció aquest mes!) no es va nodrir aquests anys de creixement exclusivament d'independentistes abrandats o nacionalistes convençuts. L'anàlisi de totes les enquestes fins i tot ens mostren que entre l'electorat d'Esquerra Republicana hi ha una gran part de no partidaris de la independència, per molt que això ens pugui xocar. Si convertim l'eix independentista en la nostra única prioritat, aleshores si que perdrem vots, és matemàtic.

L'èxit del catalanisme fins ara, ha estat integrar en un discurs de defensa de Catalunya (un discurs gairebé d'autodefensa) un component de col.laboració amb Espanya, que fins ara es resumia en la coneguda fórmula de "modernitzar Espanya". No em cansaré de repetir-ho, tal i com fan molts companys, no només d'Esquerra: els temps han canviat i el catalanisme també ha de canviar. És a dir, si es positivitza el missatge independentista, els milers, centenars de milers de catalans que també se senten espanyols poden passar d'una posició de confrontació a una posició d'entesa. És bastant senzill: parlem dels beneficis de la independència també per Espanya. Parlem de les possibilitats que tindrem de gestionar les nostres diverses identitats des d'un estat fortament multiidentitari com el català. Parlem de col.laborar amb Espanya des d'una posició d'igualtat. Parlem del benefici de tenir l'espanyol com a llengua habitual. Parlem d'oferir solucions que només poden venir des de l'estatus d'Estat independent.

No vaig sentir ni llegir cap de les esmenes crítiques ni cap dels esmenants parlant d'aquests temes, que jo considero vitals per bastir una majoria social favorable, o almenys no radicalment oposada a la independència. Només vaig sentir crítiques al paper d'Esquerra al govern, i de la posició de més o menys subordinació al PSC a causa d'haver fet president a en José Montilla. Bé, jo també tinc els meus dubtes sobre aquest pacte, però no crec ni que sigui el principal dels nostres mals, ni molt menys hagi de ser la base per una estratègia exitosa cap a la independència. De cap manera, i per tant no vaig votar cap de les esmenes que modificaven la ponència oficial, i vaig fer confiança en la direcció actual, que tant en les taules rodones del matí, com en les rèpliques de la tarda si que va mostrar una posició de realisme, i d'avançar en la línia que jo crec és la més adequada.

En tot cas, espero que la Conferència no hagi estat un diàleg de sords, perquè realment he pogut llegir coses interessants en totes les esmenes i no voldria que es perdessin simplement pel fet de que les ha escrit un o l'altre.

Per cert, l'esmena que vaig presentar amb el suport de la secció local de La Garriga i la sectorial de Política Internacional i Unió Europea va ser aprovada dins la ponència oficial amb 1362 vots favorables ( el 82,7%) i diu:

Igualment, cal una acció coordinada a la Unió Europea i als àmbits comunitaris de decisió democràtics on Esquerra és present, mitjançant el lideratge, la renovació i l'impuls del partit europeu del que formem part, l'Aliança Lliure Europea, i ampliant la col.laboració amb les opcions de centre-esquerra europeu i en especial amb aquelles que representen situacions similars al cas català.



4 comentaris:

kanuddao's ha dit...

Ieps, clavada! estic absolutament d'acord amb tu. La veritat és que mediàticament trobo a faltar algú que escampi aquest discurs i el porti més enllà d'aquells que ja estem convençuts.

Anònim ha dit...

Cal trencar amb el PSC ja. El país està fet una desgràcia, com mai. Els socialistes han enganyat ERC i Catalunya i sembla que ERC, per molt que intenti argumentar altres coses, continua al govern per no perdre les cadires.

Pensem una mica en tot el que ERC criticava a CIU quan el Pujol era president...

On és l'etiquetatge en català?
On és el cinema en català?
On és el concert econòmic?
On és la "catalunya lliure de peatges"?
On és la independència?
On son les ifraestructures?

Què hem aconseguit amb aquest pacte a part de casar-nos amb uns ineptes i donar-los la raó?

Edgar

Jordi Eduard ha dit...

Albert,

jo també ho trobo a faltar. Serà qüestió de trobar algú... un capgròs per exemple...?


Edgar,

és temptador, realment, seguir el raonament i enviar-ho tot a pastar fang. Però què hi guanyaria l'independentisme? Per desgràcia el nostre sistema electoral no és l'escocès, i tenir-nos a l'oposició, sense ni tan sols ser la principal força ens podria portar a dues situacions:
- convertir-nos en alternativa (caldria una renovació de discurs i de cares, i trigariem anys i legislatures en aconseguir-ho, per això) o bé

- tornar a la irrellevància, i que els que actualment són tan partidaris de la sobirania i el si al referèndum tornessin a les posicions de ni si ni no que ja coneixem sense la pressió d'una alternativa.

Cal, a pesar dels errors i les mancances, i segons el meu punt de vista, arrossegar el govern, des de dins, cap a posicions de construcció d'Estat, el nostre, el català. No es farà en dos dies, ja ho sé, però també hi ha indicis que no tot està perdut. Cal seguir treballant, que la independència no s'aconsegueix en dos dies.

Una forta abraçada.

Manel des de l'exili ha dit...

Hola em dic Manel i també estic visquen fora de Catalunya.

Jo també vaig estar en la conferéncia Nacional i tinc una visió diferent a la teva.

La pots veure en el meu bloc.