La blogosfera del maresme, s'ha de reconèixer, es una de les més potents del país. No sé què ho deu fer, però alguns dels més actius i llegits blocaires dels país són del Maresme. A partir de la lectura de dos d'aquestes persones, l'Eulalia Mas, socialista, i que va ser companya de classe durant la carrera de Polítiques, i en Xavier Mir, d'Arenys de Mar m'he decidit a colaborar en dues campanyes prou interessants: la campanya, En el meu nom SI, i la campanya, JO també vull un estat propi. La primera és una mostra de suport a l'actual procés de pau al País dels Bascs i per tant a la negociació per aconseguir la fi de la violència terrorista. Sembla que els mitjans de comunicació, especialment els dretans i espanyolistes, facin veure que en realitat aconseguir la pau mitjançant la negociació només interessa al govern del PSOE, i que la majoria de la gent hi està en contra. Bé doncs, JO no hi estic en contra, JO prefereixo la negociació a l'enfrontament, sempre. És per això que m'adhereixo i us faig partíceps d'aquesta campanya. Podeu accedir al manifest a través d'aquí .
L'altra és una campanya que vaig descobrir a través del magnific bloc polític d'en Saül Gordillo ( també del Maresme ... ) per tal d'aconseguir que l'independentisme, o el sobiranisme siguin més visibles en els mitjans de comunicació, especialment d'internet, però també els tradicionals. La invisibilitat de l'independentisme als mitjans de comunicació més enllà de la política partidista és un fet greu, que impedeix que realment es pugui visualitzar la verdadera pluralitat de la societat catalana, i que impedeix que la ciutadania es faci una idea correcta de les propostes de cada grup. Per tant, per ajudar a fer més visible el projecte independentista i la gent que inclou, també m'adhereixo a aquesta iniciativa, que podeu llegir aquí.
Les efemèrides m'encanten. A la ràdio durant un temps em vaig dedicar a dramatitzar l'efemèride del dia i m'ho passava teta. Imaginar un dia com avui, un dia de finals d'agost, on la calor ja no apreta tant com al pic de juliol, però on encara es pot estar al carrer i fer la tertúlia a la fresca. Imaginar el mateix dia, però de fa un any ( acabava de tornar de la Xina i encara estava resituant-me mentre seguia la catastrofe del Katrina a Nova Orleans ), fa deu anys ( a França visitant Arches als Vosges i Alsàcia, encara sense pensar en el segon curs d'universitat que començaria a l'octubre ), fa vint anys ( a Montesa, València, a casa els avis, a les festes del poble, a punt per començar l'escola, on faria 5 è! ). La memòria, definitivament, és el meu bé més preuat.
Però com que no puc tenir memòria del que no he viscut, i m'agrada imaginar, avui vull imaginar-me a mi mateix el 28 d'agost de 1963. Tal dia com avui als Estats Units. A Washington, en una de les marxes més multitudinaries del moviment pels drets civils, una marxa que s'anomena "La Marxa cap a Washington pel treball i la llibertat . Una marxa que acabarà amb discursos de gent tant diferent com en Gordon Parks, en Charlton Heston, o en Bob Dylan i la Joan Baez. La gent, la història, però no recorda aquests discursos d'entre els que es van pronunciar aquell dia per acabar amb el racisme institucionalitzat del sud dels Estats Units que anomenaven segregacionisme. La gent recorda un altre discurs, un altre somni, Martin Luther King Jr: I have a dream. Un moment històric com n'hi ha pocs, i que va entrar, fa 43 anys, directament al bagatge cultural de tothom. Un bon moment per recordar, si més no.
La "ciutat dels vuit", nom que rep en record dels vuit jueus morts l'any 1920 durant la revolta àrab a Tel Hai, és avui en dia, juntament amb Metula, Naharia a la costa mediterrània i els Kibbutz de la frontera amb el Líban, una zona de guerra. Gairebé 700 katiushas, els protomísils desenvolupats a la Unió Soviètica que utilitza la mílicia d'Hesbol·là han caigut ja a aquesta ciutat israeliana, la primera ciutat en ser evacuada a causa de la guerra desde la fundació de l'Estat d'Israel. No és un poble petit, aproximadament 20.000 persones, una mica més gran que La Garriga, però ha estat desde fa uns anys constantment sota les bombes de Hesbol·là, sense que hi hagués cap acte de solidaritat com els que s'havien succeït, crec que correctament, en favor de les víctimes palestines de l'ocupació israeliana.
M'ha frepat la situació de Shemona, que coneixia una mica per estar agermanada amb la ciutat de Nancy a França, un lloc que conec bé d'anar-hi amb els pares a veure els avis. Els ciutadans de Shemona no es mereixen el càstig constant i terrible ( dirigit a aterroritzar la pobació civil i per tant terrorista ) que ha rebut aquests anys. Tampoc crec que la població del Líban hagi de sofrir el càstig terrible que està rebent. La nostra solidaritat ha d'estar amb la població civil que sofreix, sigui d'on sigui, sense maniqueismes estranys i incomprensibles, sabent de què estem parlant i fugint de companyies que tots sabem perilloses.
Recomano la lectura del blog d'en Narcís Sastre, en la seva entrada de diumenge http://narcissastre.blogspot.com/2006/08/els-amics-de-hesboll.html
i el precís resum que va produir Amnistía internacional durant la anterior operació de l'Estat d'Israel a la zona, l'operació "raïm de la ira" de 1996, que ajuda a situar històricament el conflicte, i crec que té bastants paralelismes amb la situació actual
http://web.amnesty.org/library/index/eslMDE150421996?open&of=esl-ISR
Si, jo vaig ser al Prat un dissabte de juliol, l'últim dissabte de juliol per ser precisos. No ens ho mereixem això, de veritat. Haurem de demanar responsabilitats per aquestes rebaixes a algú, i espero que canviin les coses.
Ara que s'acosten eleccions ( ja sigui el dia de Tots Sants, o abans, o després, que amb aquest president que tenim mai se sap ) els partits comencen a fer càbales, i sobretot, generar titulars amb les seves polítiques d'aliances. Sembla que els programes ja no importin per atreure vells o nous votants, i que el què realment importa es amb qui es pactarà després de les eleccions.
Els partits juguen amb la prospectiva de què farà el contrari i munten les seves campanyes, sobretot preelectorals, que és on s'haurien de generar els missatges que ens impulssessin a votar un o l'altre, en base a possibles coalicions, pactes o aliances.
És per això que m'agrada especialment la campanya que està dissenyant esquerra, una mica a l'estil americà de les reunions amb militants i amb electors, una campanya de proximitat en definitiva. propers i explicant el programa, sense distorsions intencionades i titulars cirdaners, però esencialment buits. Mentre mantinguem aquesta línia, i no només ara, sinó després de les eleccions també, aconseguirem superar aquest pimpampum mediàtic a que estan sotmetent a esquerra d'un temps ençà.
Fortuït diuen. Us voldria fer una descripció del trenet de torrent, el que anomenen pomposament la línia 1 de Metrovalencia, que he hagut d'agafar alguna vegada perquè la meva tieta vivia a prop de la parada de jesús:
-Els trens són com els vells de la renfe, de llauna, amb els seients disposats com en un autobus. Segons diuen el que ha sofert l'accident era una mica més modern, però jo no els he vist aquests així que no us en puc dir res.
-Les parades, apagades de llum i en general incidències a la línia són i eren constants. Jo l'he agafat molt esporàdicament, però increïblement sempre he trobat alguna apagada o parada inesperada. Creia que passava perque tinc un gafe amb els trens, però els meus familiars que hi pugen habitualment em diuen que era i és bastant habitual.
-El revolt on ha passat l'accident és realment de por. Recordo un dels dies que baixava a Valéncia i no coneixia la línia, anava de peu, perquè la línia va molt plena en hores punta. El bot que vaig fer en aquell revolt me l'ha fet recordar molt vívidament.
En definitiva, en aquesta línia les coses no passen fortuitament. No m'agrada la demagògia electoral, la veritat, però les inversions que s'havien de destinar a la millora d'aquesta línia, i que sembla que ja estaven pressupostades, s'havien d'haver realitzat molt abans, ja des de que els treballadors avisaven que la línia estava en males condicions. Només espero que la investigació tècnica no s'allargui ad infinitum en comitès, subcomitès, comissions d'investigació i informes que després es publiquen sense la més mínima publicitat.
Quan he llegit la mort de la Marta Mata m'ha vingut al cap la meva infantesa. Jo mai vaig conèixer aquesta pedagoga, però si que vaig conèixer la seva mare, l'Àngels Garriga no personalment, és clar, sino a través d'una novel·la per nens: Un indicador per a Curtó. Recordo que el vam llegir a tercer, al tercer de llavors, quan tenia 8 anys i els llibres t'impressionen més. Curtó és un poble imaginari, fet a imatge i semblança de Saifores ( un agregat de Banyeres del Penedès) on els nens monten una sèrie de exposicions i acivitats encaminades a que els hi posin un indicador. L'Ignasi, el nostre profe era molt donat a aquest tipus d'històries suposo que influit en certa manera per l'acció pedagògica de l'associació de mestres Rosa Sensat, del qual recordo haver vist logos als llibres de text que teníem.
El què és curiós és que la Marta Mata ( que vaig saber que era filla de l'Àngels Garriga molt posteriorment ) i la Núria Albó sempre se m'han associat. La Núria era alcaldessa en aquella època i escriptora també, a pesar que, jo no sabia ben bé perquè, mai vam llegir a classe el Tanit o el Tranquil Jordi, tranquil, però els vaig llegir a casa, algun temps després, perquè els pares eren bastant fans de la Núria. Tanit i l'Indicador se'm van mesclar indefectiblement a la ment, i més després de saber que les dues eren socialistes i catalanistes ( també ho vaig saber molt més tard això).
Avui en dia això del socialisme catalanista em sembla que cada cop és més lluny del PSC. Molts analistes continuen repetint que el creixement d'ERC s'ha realitzat a costa de CiU, del seu sector més sobiranista i que l'aliança amb el PSC ha traït aquests nous votants. En dubto. El sector catalanista que va fundar el PSC als anys 70 no era només una èlit burgesa barcelonina com no es cansen de repetir els mateixos comentaristes, sinó que incloia molta altra gent progressista i catalanista com la Marta Mata i la Núria Albó, o la gent que ha format l'Agrupació d'Independents Nacionalistes i Progressistes a les terres de Lleida.
Aquesta setmana moria la Marta Mata, i també m'he assabentat que la Núria Albó i dos militants històrics del socialisme garriguenc abandonaven el PSC perquè s'havia abandonat el rumb catalanista. Són només fets simbòlics, però el nas em diu que indiquen que també hi ha un canvi generacional a l'esquerra catalanista, i no només al catalanisme a seques.
M'ha sorprès la vehemencia del seleccionador francès de futbol. En Raymond Domenech és fill d'un exiliat republicà català amb les idees molt clares: "mantenir la teva identitat significa afirmar que existeixes, que ningú té el dret d'apartar-te". A pesar de ser tot un caràcter i les seves dubtoses capacitats per dirigir la selecció francesa de futbol, m'agrada aquesta manera de pensar, que aplica no només a la seva identitat nacional (sóc català, afirmava quan l'insultaven amb l'històric "sale 'spagnol"), sinó també a la seva identitat de classe, classe treballadora, el què ell descriu com els "oblidats". Aquesta és la identitat que comparteixo, la dels oblidats. Deu ser cosa de tenir pares exiliats...
Ja ho deia algú, això dels dies mundials és una camama, però al menys serveix perquè es parli de temes com el dels refugiats, tan greus, un dia a l'any. Ara mateix, es calcula que hi ha uns 20 milions de refugiats a tot el món segons l'agència de les Nacions Unides que se n'ocupa, la UNHCR, l'alt comissionat de les nacions unides pels refugiats, un càrrec actualment ocupat pel senyor Antonio Guterres, antic primer ministre portuguès.
Els refugiats no em són una cosa extranya. La meva família va ser-ho en un moment de la història, i durant molts anys. Recordo haver vist per casa el carnet de refugiats del meu pare i els meus avis, una cartilla que havia estat verda i que ara era d'un color marró antic, gairebé beige. Els meus avis i el meu pare eren "refugiés espagnols". Són mítiques a casa les anècdotes a l'oficina de refugiats, a la perfectura, al consulat espanyol de Strasburg, que han fet que la condició de refugiat a casa fos, quan jo era nen, com les vacances dels pares travessant França, o l'Avi explicant com va pintar la base americana de Verdun. Tot allò em torna quan veig els pocs reportatges que les teles dediquen al tema.
Avui en dia, entre els 20 millions de refugiats hi ha 2,5 milions de persons de les que s'anomenen "apàtrides". Persones pertanyents normalment a minories nacionals no reconegudes i perseguides per la seva identitat. Jo, per sort ja no he estat ni refugiat ni perseguit per la meva identitat, però com a català i com a fill i nét d'exiliats, em sento molt a prop d'aquesta gent.
Anava en tren, ja fa uns anys, quan encara estudiava a la uni. Els viatges en tren mai es van caracteritzar per conèixer gent, però aquell dia va ser diferent. Quan la renfe supera l'estació de Mollet- Santa Rosa, especialment si és fora de les hores punta, es buida bastant. I es buidava encara més fa uns anys. Jo aprofitava, a risc que em cridessin l'atenció, per posar els peus al seient de davant, però aquell dia els meus veïns de viatge no s'havien mogut del lloc, i no vaig poder estirar-me. Eren dos nois joves, africans, de pell molt negra. Era llavors, ja fa uns anys, que es començaven a veure aquests primers tocs d'africanitat als trens de rodalies.
No sé com va anar ben bé, però vam parlar. Jo gairebé mai parlo amb les persones que l'atzar posa al meu costat als viatges, ja sigui tren, avió, o autobusos, però aquell dia va ser una de les excepcions. I possiblement també és un cas excepcional perquè recordo de què vam parlar. Ells eren del Camerún, això ho recordo, i també recordo què em van preguntar després de dir-me d'on eren: com es pot fer per diferenciar un català d'un espanyol?
Diferenciar? La meva resposta va ser dubitativa llavors, una mica en la línia de la intervenció d'en Carod l'altre dia al debat. Si fa no fa va ser, nnn, no ens podem diferenciar. I recordo perfectament el què van dir-me, són dos tribus? Si , si, no és una figura literaria o una metàfora o... van mencionar la paraula tribu referint-se als catalans i als espanyols, i era la primera vegada que ho sentia. Vaig aguantar-me el riure.
Ara ja no ric quan sento això de la tribu. Tampoc ric quan sento en Mas dient que un nacionalista no pot renunicar al terme nació ... en un estatut d'autonomia!
Crec que ja és hora que els tòpics dels regional-nacionalistes deixin de ser el pal de paller del catalanisme. És hora de l'independentisme cívic.
M'ha fet gràcia el lema de CiU per al referèndum, 1979 o futur ? Jo preferiria el futur, un futur amb cotxes voladors, viatges interestelars i una federació mundial ( m'és igual que sigui una confederació ) que hagi acabat amb l'explotació salvatge dels recursos i es dediqui a colonitzar l'espai.
Però va a ser que no, oi? De moment l'únic futur a què es refereix CiU amb el seu lema es el futur que tots coneixem, una mica present més que futur: un cop s'aprovi l'Estatut, i es comprovi que el finançament no és el que s'esperava, i les competències són mas de lo mismo, tornarem a disfrutar de les magnífiques queixes, plors, rondes de negociació, i en definitiva ús extensiu del pont aeri per part dels líders de CiU que tornaran cada cop amb una granet de sorra més per colocar a la nostra platja somiada.
Però hi ha un petit problema amb aquest lema tan enginyós: què passa amb l'altra llei de lleis que es va aprovar a finals dels setanta? Què passa amb la Constitució? No s'hauria d'actualitzar també? O es que preferim viure al 1978 com a espanyols, però al futur com a catalans?
Jo, sempre al futur, i que la força ens acompanyi.
Els criteris per triar les películes piratejades a l'Àsia són bastant clars: pelis que agradin als turistes americans i australians que poblen els mercats i malls de Bangkok, Kuala Lumpur i Singapur. Per tant normalment el què es pot trobar són blockbusters, o pelis taquilleres, i produccions independents de l'estil de les que es veuen ( i es premien) a Sundance. Els tourists ja hi estan molt familiaritzats i jo de pas, veig què es el què agrada als països anglosaxons.
El què es curiós es que de vegades també m'he trobat alguna película espanyola, francesa i més rarament italiana o alemanya. Europees en definitiva. I quan en trobes una d'aquestes, vol dir que han arribat als cinemes d'Estats Units, i que almenys, n'ha parlat algun crític d'alguna d'aquelles revistes de les quals a casa només en tenim notícies quan treuen un article hiperelogiós sobre l'Almodóvar, la Coixet, l'estupidesa dels nacionalismes ( com ens ho recorden llavors al País!) o la bellesa i cosmopolitisme de Barcelona, fent la referència obligada de l'Homage a Catalonia, i el fet que aviat serem independents ( llavors és a l'Avui o al Punt que ens ho recorden!).
He pogut comprar les pelis de la Coixet, que no sé si es poden considerar espanyoles o europees fins i tot ( els compradors americans, tan enraonadors ells, deien que eren pelis independents americanes, i que la directora era americana segur). He pogut comprar alguna peli alemanya ( Goodbye Lenin i el Hundimiento, genials les dues), i és clar, Almodóvar. Com que es veu que li han donat el premi a Cannes, o era favorit, doncs al cap de dos dies ja hi havia còpies a tot el sud-est asiàtic del seu Volver.
El què m'ha fet gràcia ha estat la vida del poble. les dones en camisola, o batí, tal com van als pobles de València per exemple, els carrers, les cares. Què en deuen pensar els americans que incauts ells, veuen aquesta peli? M'han entrat ganes de ser extranger i "volver" també. Tornar a veure Montesa. El castell, els carrers, la gent, els tarongers... I veure'ls amb ulls de foraster, descobrint-los per primera vegada. Seria divertit.
La peli, fluixeta, però sobre gustos colores que diuen.
Potser es perquè sóc un comercial "junior" i no em surten els grans caps d'empresa, però quan visito a les empreses clients en aquestes parts del món... sempre hem trobo una dona a compres! I no de secretaria, o d'apuntadora, o de traductora ( una cosa que hem d'aprendre i que ja he comentat: el nivell d'anglès en aquests països "subdesenvolupats" és infinitament més gran que en el nostre bonic estat de LOEs i panderetes) sinó de responsables de compres, caps de disseny, fins i tot gerents. En definitiva, tot el procés decissori en moltes empreses de l'àrea es confia a les dones, encara que dubto que la propietat segueixi la mateixa lògica de gènere. Però és significatiu, no?
I a casa encara parlem de igualtat... i si ens fixéssim en el sud-est asiàtic per variar?
Començo a tenir por. Si les plaques tectòniques atravessen tot el món de dalt a baix... com és que sempre es mouen per on sóc jo? L'any passat a la India. Encara recordo el tremolor de l'hotel de Nova Delhi, i a l'obrir la tele descobrir la destrucció de les valls del caixmir a Pakistan principalment.
I com que no en tenien prou aquesta gent del sudest asiàtic amb la febre aviar, doncs ara em llevo per descobrir que un terratremol relativament potent ( uns 6 graus en l'escala richter ) ha destruït les barraques que poblen Jogjakarta, evidentment sense fer destrosses en els hotels i edificis fets com cal. No l'he sentit aquesta vegada perquè sóc bastant lluny de la zona, tot i que fa dues setmanes era a Jakarta, i el resultat hagués estat el mateix a la curiosa capital indonesia de la qual parlaré en alguna altra ocasió.
És bastant trist veure com en una zona terriblement exposada a aquest tipus de catàstrofes naturals no s'hi implanten mesures correctores adecuades, habitatges dignes, comunicacions a prova de terratremols, i molt més. No s'hi hauria de dedicar algun esforç en aquest sentit des del món "desenvolupat" en comptes d'oferir les típiques, i moltes vegades inútils ajudes humanitaries paliatives?
A Bangkok per fi he apreciat el valor del DVD pirata. I no ha sigut veient una de les pelis que he acabat comprant emportat per l'ànsia consumista que sembla carregar l'aire aquí, sinó per un altre fet, un altre lloc, més concretament, el què ja he batejat com el cafè-cinema del segle XXI.
El local és petitó, 5 taules de 4 comensals cada una, i una barra mínima. Una mica com alguns dels bars del raval, però amb la barra recluida al fons, en un racó literalment. A dalt, com a tants llocs aquí a Bangkok, hi ha una altra ambra. La diferència és que en aquesta hi ha 4 sofas, gairebé chaises longues, àmplis, d'aquells que conviden a la migdiada. I una lleixa, amb centenars de pelicules, de tots els gèneres, èpoques i llengües. La qualitat, com he pogut comprvar després, no està gens malament: una projecció a la paret feta amb un aparell domèstic, però amb un so envoltant com els que podeu coneguir a qualsevol gran superficie, i una imatge amb molt bona definició.
El millor però ha estat triar la pelicula. Democràticament i en assamblea, els 4 desconeguts que estàvem al local a aquella hora del migdia, amb la panxa plena, que sempre es un punt a favor per no discutir, vam escollir de veure Narnia ( ho reconec, vaig votar-hi a favor, els amics de Toilkien són els meus amics). I després de l'exercici de civilitat, estira't i son, son son son nnnnnnnn
No us puc fer el resum de l'argument més enllà de l'aparició d'un lleó de no sé on, però realment, la migdiada ha valgut la pena.
Entre les moltes noticies estranyes que es poden trobar a xina, cosa normal si pensem en quantes coses poden passar a 1300 milions de persones, n'he trobat una que m'ha impactat especialment. Est tracta d'aquesta on s'explica que hi ha un home de 30 anys atrapat al cos d'un nen de 12 anys a causa d'un problema de creixement.
El què més m'ha frepat, però, no es la malaltia en si, que ja havia vist en algún altre cas, sino la fotografia que l'acompanya. Si us hi fixeu bé, en el carnet d'identitat d'aquest xinès hi posa:
nascut el 31 del 5 del 1977, és a dir, el mateix any que jo, però la notícia diu clarament que el nano té trenta anys!
Mare meva, per fi he entrat a la dècada dels 30, almenys a la Xina.
Ja sabeu una mica com són els periodistes: es veu que a la carrera els hi ensenyen que la noticia no es que un gos mossegui a una persona sino que una persona mossegui a un gos, i després de la revelació, és llancen a buscar persones que mosseguin a gossos per tot arreu.
Aquí a Kuala lumpur, els periodistes deuen d'haver-ho après d'una altra manera: la notícia no es els fills celebren el dia de la mare, sino el dia de la mare sense fills. I és clar, obro el diari, en un dia on a l'hotel està ple de globus on hi posa " i love u mum" - si , si, en l'anglès que parla gairebé tothom aquí, sense importar que sigui cambrer, dona de fer feines o executiu - i em trobo reportatges de plana sencera sobre com van matar la meva fila, trobo a faltar tant a la meva nena, el meu fill el van matar les bandes, i així fins a la sacietat.
La veritat, prefereixo el dia de la mare de casa, que al menys serveix perquè la mama tingui una planteta més.
Desde que m'he acostumat a llegir els diaris per internet, ja que no em queda altre remei si vull saber el què passa a casa quan sóc fora, he començat a saber realment què és el què significa una lectura crítica. El concepte teòric, és clar, ja el tenia après, dels anys de Polítiques, però és clar, quan t'has de gastar uns calerons de més per comprar tres o quatre diaris i comparar... doncs prefereixo gastarme'ls en una cerveseta, com és natural.
Però ara, avui hi ha tot un nou fenòmen polític, social, gairebé diria cultural, un canvi generacional: la lectura gratüita - sempre tenint en compte que res és del tot gratüit i menys en aquest cas que hem de pagar les connexions a internet - de desenes, gairebé m'atreviria a dir centenars d'opinions diferents, matisades que són els blogs. No és cap tonteria, perquè realment de tant llegir, al final arriben els dubtes, es posa en qüestió la propia posició i es reflexiona millor, crec jo. La reflexió i la crítica, sempre van bé.
Per això m'ha fet molta gracia, al principi, i després m'ha posat cavilós, el fet que s'acusi a Esquerra de ser un partit Immadur, amb I majúscula. Immadur? Què vol dir immadur? Que és assambleari i per tant dubta més a prendre les seves decisions perquè ha de seguir tot un procés intern de discussió? Que té un projecte independentista i no renuncia a ell, tot i formar part del govern? Que no ha governat des dels anys 30?
Això de "la política és cosa dels grans", a més de ser una posició que m'irrita especialment per ser acrítica, irreflexiva i sobretot, immadura, a més dic, tracta d'estúpids als que no ens conformem amb la situació que vivim. Immadur, en aquest sentit, vol dir que només és madur qui accepta, reflexivament o irreflexiva tan se val, les condicions que li imposen. Com que sóc d'esquerres, i m'agrada intentar canviar les coses si no m'agraden com són, l'actitud madura del "esto es lo que hay, o lo tomas o lo dejas" em repel. Em declaro doncs un immadur.
I el què es pitjor, la immaduresa es va estenent entre la ciutadania, crec. Ves que no acabem tots brindant amb vi i roses en una nit de Sant Joan a la platja, el nostre mur blau de Berlín, mentre veiem com el nostre projecte immadur, finalment, ens l'han pres seriosament.
A la punta de tot de la peninsula de Malasia hi ha una ciutat, de fet una illa o conjunt de petites illes que formen una aglomeració humana que la gent d'allà i la d'aquí anomena "Singapur". L'any 1963 el principals principals partits de Malasia i Singapur van acordar formar una federació, un estat unit que ajudés a superar el colonialisme britànic. Les condicions eren molt clares: un estat federal, amb capital a Kuala Lumpur, però on totes les parts s'hi sentissin a gust. L'any 1965, només dos anys després de la unió, l'estat de Singapur era expulsat de la federació de malasia per no haver estat lleial amb el govern central, tot davant l'astorada dels ciutadans singapuresos que majoritariament mai havien volgut la independencia tot i que se sentien diferents de la resta de la unió. El govern malasi va argumentar que amb aquesta expulsió, els líders i els ciutadans singapuresos tornarien rabents a la mare patria, i farien bondat per sempre més un cop haguessin comprovat en la seva propia carn que la independencia no era un bon negoci per a ells.
El resultat? Singapur no va tornar al corral Malai, tenen un index de desenvolupament humà que els situa entre els 30 paisos més rics del món, i Malasia continua sent un pais subdesenvolupat encara que amb un creixement indubtable.
Avui sóc a Singapur. Miro per la finestra de l'hotel els carrers nets i polits, i alternativament, la pantalla de l'ordinador amb les notícies de l'expulsió d'Esquerra del govern i em decideixo. Avui començo a militar a Esquerra, perquè crec que la independència ens farà millorar la qualitat de vida, sense el llastre d'haver-nos de sentir dir deslleials cada cop que creuem els monegros.
it seems i won't have enough time to go to the beach in china ( if any beach is available of course ) so today i've said farewell goodbye to the beautiful sandy beach of barcelona....