Jo pacto, tu pactes, ell pacta. Pros.

Ara mateix, veient el Telenotícies, m'assabento de la proposta d'Esquerra per reeditar el pacte catalanista i d'esquerres. Hauré, haurem, d'esperar a veure què, com i perquè s'ha pactat. Però ja estic fent els pros i contres:

PROS

- Integració Nacional. Un PSC a la oposició amb els C's als bancs de darrere fent de hooligans espanyolistes hauria provocat una fractura molt perillosa. Hauria sigut una temptació massa forta pels socialistes abandonar cert discurs catalanista per lliurar-se en cos i ànima al "multiculturalisme bilingüe". És una hipòtesis, sens dubte, però crec que bastant plausible. Els votants socialistes, no ho podem oblidar, encara són majoritaris a Catalunya, a pesar dels resultats del dia 1 de novembre. La gran majoria es va abstenir, però em puc imaginar la seva reacció a un discurs demagògic contra un Front Nacional que tampoc tindria massa poder per canviar la situació nacional del nostre Pais. Abandonar l'oposició al socialisme no nacionalista (aka espanyolista) seria tant com dir que no es pot ser d'esquerres i nacionalista. I en aquest país, la majoria és d'esquerres, no ho oblidem.

- Integració Social. La revolució tranquila al Québec dels anys 70, que va possibilitar el canvi d'una societat agrària, tradicional, fortament catòlica i poc amant de les aventures socials i nacionals no va ser res més que visualitzar des del govern del Parti Quebecois que era possible conjugar identitat i qüestió nacional. Que era possible crear un estat del benestar a pesar de la manca de reconeixement nacional, i això va fer créixer l'independentisme. El nostre estat del benestar, el català, necessita actualitzacions, necessita un nou enfocament. No renego per a res de la feina feta per CiU i el PSOE als anys 80. Ho explicaré un altre dia. Però les propostes de CiU en aquest sentit, eren més de la U que de la C, i la veritat, a pesar que jo em considero un partidari de l'actualització de la socialdemocràcia en un sentit gairebé liberal progressista, no veia gens clar que puguessim combinar les polítiques socials de CiU i Esquerra.

- Ajudar a fer créixer el sobiranisme a CiU. La manca de modernització del discurs de CiU. No tan sols en el nivell social, sinó en el que és més greu, en el pla nacional. El sobiranisme a CiU existeix. No ho nego. El problema és que el discurs a CiU no és de cap manera sobiranista. Potser estar a la oposició ajudarà a fer créixer aquest sector, fins a aconseguir una massa crítica que impedeixi que en Pedro Jota Ramírez prefereixi un govern de Mas a un govern de Montilla. Potser l'oposició ajudarà a definir els objectius nacionals de CiU, més enllà de desenvolupar i gestionar l'Estatut de Miravet. Allò que deia el president Pujol de "somos españoles a nuestra manera" no es pot compaginar amb el discurs nacional d'en Carles Puigdemont i l'Antoni Vives. Desitjo fervorosament que CiU aconsegueixi aglutinar prous sobiranistes per canviar l'ambiguitat o gairebé indefinció actual. És CiU i no Esquerra qui ha de fer que certes capes socials, conservadores socialment, liberals en l'economia, tradicionalistes si parlem de cultura, es decideixin a fer el pas cap a la independència.


- Es descoloca el PSOE. Només per veure com l'Ibarra ja no desbarra i la seva influència s'acaba quan es tanca el telediario, com els socialistes de La Garriga es posen les mans al cap quan parla un personatge com en Bono, com militants socialistes i d'Iniciativa nascuts a Extremadura com el meu sogre parlen de que el govern català s'ha de decidir desde Catalunya, (faltaria màs! afegeix el meu sogre) tot això ja és un gran què. L'aposta madrilenya era ( i és) un govern de CiU i PSC, i no només perquè creien que ERC és mal gestor ( que és molt i molt discutible), sinó perquè tenen por, pànic, de tenir un partit clarament sobiranista decidint polítiques estratègiques a Catalunya. Decidir a Madrid, us ho dic clar i ras, m'importa un rave. Des del govern central, ja ho sabem, sempre intentaran llimar, ribotar, limitar i ofegar l'autogovern català, i és per això que sóc independentista. Que haguem fet entrar mals de ventre a Ferraz amb un govern amb el PSC (que ja és curiós!) ens ajuda i ajudarà a crear catalanistes que creguin que s'ha d'avançar, també, nacionalment.