En un post de dimarts [Ferroviaris i Comentaris], en Pedro, l'estrany, una persona que critica des d'una òptica sobiranista i liberal el pacte d'esquerres i defensa el pacte nacional, em recorda un comentari que li vaig fer argumentant que Esquerra no considera igualment regionalistes a CiU i al PSC. M'hi reafirmo. Em sembla bastant clar que les raons d'ERC per no fer un pacte de governabilitat amb CiU no són perquè no sigui nacionalista o sigui igual de regionalista que el PSC, sinó per això, que podeu llegir a les raons d'Esquerra per triar el govern d'entesa :
És a dir, CiU i el PSC oferien la mateixa cosa: desplegar l'Estatut. En cap moment es diu que CiU sigui una força regionalista, sinó que les seves propostes en matèria nacional són exactament les mateixes que el PSC ara per ara. CiU no oferia avançar cap a la sobirania nacional, ni fer front comú al Congreso de los Diputados per superar l'actual marc estatal. Davant d'aquesta constatació, Esquerra tria un govern amb el PSC perquè l'independentisme encara no pot oferir una alternativa de govern estable, perquè simplement no hi han els suficients diputats independentistes al Parlament de la Ciutadella per sostenir un govern sobiranista. I es prefereix cohesionar socialment el país, com als anys 80 es va prioritzar fer una tasca de (re)construcció nacional, amb polítiques realment reeixides com la d'immersió lingüística.
Jo no em crec tota aquesta propaganda dels "ponts trencats" i els cismes al catalanisme. Tot això és partidisme i ganes de marejar la perdiu. L'espai de CiU ja està consolidat. M'atreveixo a dir que la fuga de vots d'Esquerra cap a CiU serà infima en un futur, com ha estat en aquestes eleccions ( el famós i repetit 25 % de votants de menys d'Esquerra ha anat a engrossir en la seva inmensa majoria l'abstenció, i és aquí on ens hem de centrar). Seguim pensant desde Catalunya, tants convergents com republicans. Seguim tenint Catalunya com a centre de la nostra acció política. Tenim els mateixos codis lingüístics, culturals, fins i tot simbòlics. No necessitem ni reunir-nos per saber que estarem d'acord en augmentar l'autogovern del nostre país. Però, i si fessim un pas per aconseguir una nova majoria? I si aconseguissim que en aquest marc de valors, de símbols, de codis hi entrés la gran majoria de votants catalans? I si aconseguissim que d'una vegada per totes el catalanisme deixés de ser patrimoni d'un partit ? I si aconseguissim que aquest catalanisme deixés de voler arreglar l'Estat Espanyol d'una vegada per totes ? Jo crec que això no són preguntes de futur. Crec que s'està aconseguint, ja veieu si no les "floretes" dels companys del PSOE cap al seu partit germà a Catalunya " ya se sabe, van por libre", "no los puedo entender".
Què dir, doncs, d'aquesta voluntat integradora que CiU també volia posar en pràctica amb el pacte sociovergent? O és que CiU quan va oferir la meitat de les conselleries al PSC estava pensant en altra cosa que no fos Catalunya? La resposta és NO, i me n'alegro molt, perquè això vol dir que el nacionalisme no ha dimitit de les seves funcions, i que encara ens queda molt camp per córrer.
2 comentaris:
Discrepo de tu quan dius que no hi ha cap fractura dins del catalanisme. Aquest hi és degut precisament al partidisme, i és preocupant no tant pel que fa a les relacions ERC-CiU, sinó pel seu dany dins de la societat civil. El hooliganisme d'uns i altres fa que algú hagi arribat a parlar d'"amics irreconciliables": una exigeració, sens dubte, però ben trobada. Per no parlar de la molta gent sobiranista independent que s'ha quedat perplexa davant de les actituds dels partits, i que molt probablement (pura intuició) han engruixit aquest 2% de vot en blanc.
Personalment crec que aquesta teoria de la fractura si que és partidisme. El què dic és que és cert que hi ha hooligans en tot l'espectre del catalanisme, però que això no impedeix que tinguem un mateix camp d'acció, un mateix marc de referència, i diferents tàctiques. Aquí no s'ha trencat res ni s'ha repetit el pacte de la UNFR amb el Lerrouxisme als anys 10 del passat segle. És bo posar en comú també les tàctiques? No sé fins a quin punt. Però sens dubte una menor virulència ajudaria a clarificar objectius, i la societat civil pot ajudar molt en aquest sentit. El sobiranisme civil, crec jo, sortirà reforçat d'aquestes postures diferents, però absolutament complementaries ( no irreconciliables, ni cismàtiques, ni demés propaganda) al catalanisme.
Publica un comentari a l'entrada