Una història del 77... o d'abans.

Coincideixo -que ja és curiós, però no excepcional- amb la Pilar Rahola: avui és el primer dia del curs polític. Es pot dir que el flaix mediàtic de les eleccions de l'1 de novembre ens ha enlluernat fins avui, però ara que els nens ja han tornat a l'escola, que hi tornen a haver els embussos de sempre, que comencen les rebaixes i que els polítics es reuneixen a la moncloa, ara ja podem tornar a pensar en estratègies, facècies i travetes per a les properes eleccions municipals i autonòmiques de maig ( tot i que em sembla que al meu País Valencià fa temps que hi pensen i hi esmerçen tots els esforços!).

Avui, i per donar el tret de sortida a aquesta cursa embogida cap a la destrucció de l'adversari polític que és com algú sembla que interpreta les cites electorals, em trobo amb un article de l'Agustí Colomines a l'Avui, el diari dels amants del sadomasoquisme. En aquest article, el senyor "Estatut-jo-si-i-tu-més" Colomines ens explica una història de la transició d'aquelles que fan goig de contar: la història de la gènesi de Convergència Democràtica de Catalunya (no la de Catalunya Nord, la d'aquí, vaja, la C de CiU). La memòria històrica, ho torno a repetir, és una debilitat. M'atreveixo a seguir el senyor Colomines als temps heroics de les primeres eleccions democràtiques després de la República.

La memòria de la República era a la dècada dels 70 una cosa tangible, vibrant, que es podia sentir de la boca de molts dels que ho havien viscut en primera persona. I els partits, grups, pactes i moviments s'emmirallaven en els cinc anys prodigiosos de la generalitat de Macià i Companys amb voluntat de recuperar l'efecte d'abril del 31, de recuperar l'hegemonia política dels que Orwell va anomenar despectivament "els liberals petits burgesos", l'Esquerra Republicana de Catalunya, el que molta gent anomenava simplement, i en plural curiosament, les Esquerres. Durant la República, ser d'esquerres significava ser d'Esquerra, i això cobria des del què avui en diriem social liberals fins a marxistes convençuts de la branca socialdemòcrata, i no pocs llibertaris. Sense oblidar els catalanistes, federals o independentistes, però nacionalistes progressistes en definitiva.Un panorama molt llaminer, el de la hegemonia política cobrint el màxim de l'espectre polític, per a qualsevol que aixequés la bandera d'aquella unió de l'abril republicà i transplantar-la als cinc últims anys prodigiosos de la dècada dels 70. Això és el què va intentar Convergència. Ser l'Esquerra dels anys 70. Ser hegemònica al centreesquerra català, amb la vista posada a aconseguir el màxim d'autogovern possible. La Lliga no era un model, el model era Esquerra. El problema va ser que ERC no va acceptar la dolça dissolució al "cafè-nacionalista-per-a-tots" convergent. Això li va costar a aquella ERC la marginació política que sembla que es el què li desitgen des de llavors els qui es van creure allò de la "casa comuna del catalanisme".

L'altre problema és que Convergència a causa del què l'apologeta de "l'espai central del catalanisme" anomena l'absorció "en certs municipis un personal polític, diguem-ne, carca" es va convertir en el què és ara, la cara del conservadorisme català, una imatge gairebé simètrica, un segle després del què va ser la Lliga Regionalista. Sens dubte amb matisos liberals i radicals que no haguessin tingut cabuda a la Lliga del segle XX, però clarament identificable amb el partit d'en Cambó.

Sembla clar doncs el perquè fa tanta por a Can Conver ser titllats de conservadors, de lligaires, tot i coincidir amb la vella aspiració de la Lliga de ser els hereus únics del mas i els pubills a ciutat. Fa por perquè la voluntat fundadora era ser l'Esquerra Republicana, i no la Lliga. Però , ai làs, sembla que Esquerra també és i vol ser Esquerra, i tenint un original... qui compra una còpia?

2 comentaris:

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Bon article el d'en Colomines. Espero la segona part. I fixa't en un detall: quan els de CDC han recuperat el discurs del "pal de paller" és quan els seus sòcis d'Unió han fet més mèrits per distanciar-se del discurs convergent. A vegades em pregunto si no és una tàctica premeditada, ja que molts convers consideren Unió una nosa.

Jordi Eduard ha dit...

En canvi jo no considero que Unió sigui una nosa, sinó que crec que representa molt més fidelment les inquietuds i motivacions dels actuals votants de CiU. Aquest és el drama de CiU: voler-ho abarcar tot pot acabar amb tensions terribles, que si sobirania o ministeris, que si independència o una mica més d'autonomia, que si valors conservadors o socialdemocracia. Això és la casa comuna, tots enfadats perquè ningú aconsegueix el què vol.Frustracions en definitiva. Vol ser això CiU, un niu de frustrats? Jo crec que no, i és per això que crec molt més encertada la línia clara i meridiana d'Unió. Per suposat, no hi estic gens d'acord ideològicament, però ho trobo molt més lògic i coherent que el quiero i no puedo de CDC.