Juguem a Federals?



Si Ferran Mascarell representa al socialisme aquells que s'estan plantejant si el model federalitzant no estarà esgotat, en Miquel Caminal representa l'ecosocialisme plenament convençut de la possibilitat de l'Espanya plurinacional i federal que ja havien somiat Valentí Almirall i els primers republicans catalans. Fer possible l'arcàdia hispànica. No només això, sinó que aposta clarament per desvincular nació i estat, fins a fer desaparèixer el nacionalisme com a força de reivindicació permanent, així ho escriu al seu article Todas las Naciones, del 2 de Juliol de 2005 al País ( extret de l' arxiu de Miquel Iceta):

Lo deseable sería apaciguar el nacionalismo, conducirlo hacia su inexistencia, y no inducir al surgimiento de nuevos nacionalismos territoriales.

El què no vol dir que no cregui en la existència o fins i tot en la persistència d'una nació política catalana (mal)integrada en la nació política espanyola. En Caminal està definint, també, des de la seva òptica, el post-nacionalisme o el neo-catalanisme, que per a ell vindria a ser el mateix. I és aquí on arrenca el debat que enceta amb Mascarell, en resposta a l'article que vaig comentar ahir. En la seva rèplica, El catalanisme a debate, Caminal matitza l'anàlisi de Mascarell, en el sentit de que "ni estamos tan mal en Cataluña, ni España va tan bien". Per a Caminal, Espanya encara necessita l'impuls reformador i federalitzant català per acomodar les diferències existents, si Espanya no es vol arriscar a seguir ad infinitum discutint sobre qüestions identitàries, que per la seva complexitat poden ser fàcilment usades per distreure l'atenció sobre problemes socials més urgents, el bread and butter que diuen els anglosaxons, polítiques de gestió de la cosa pública en definitiva. Aquesta mateixa idea, però molt més explícita i dirigida directament contra Convergència, la repeteix a "Más nacionalismo" del País d'ahir, 12 de Setembre.

Caminal l'encerta segons el meu punt de vista quan afegeix, gairebé al final de l'article i articulant la seva conclusió:

Ahora que contamos con poder político propio, con más de un cuarto de siglo de autogobierno, el catalanismo tiene que volverse más hacia la sociedad civil sin olvidar lo que ha hecho fuerte a Cataluña: la voluntad de ser y el pacto.

És ben cert, segons jo ho veig i crec, la societat civil, la ciutadania, el poble català, com vulguem dir-li té molt assumits aquests dos valors "nacionals", la voluntat de ser, i el pacte. Això vol dir que
per tant sigui impossible la independència? No, de cap manera. Les claus del catalanisme del segle XXI segueixen essent aquestes, voluntat d'ésser i pacte, però perquè no és possible el pacte per ser independents, aconseguint així assegurar la possibilitat d'ésser? És possible un independentisme no confrontacional? Jo crec que si. No només pacte a la societat catalana, sinó també una proposta a la societat espanyola, que no impliqui canviar-la, sinó oferir-li una solució definitiva. Aquesta és la clau de volta.

És clar, si ja és difícil la via federal com a compromís amb Espanya, no és realment estúpid proposar el compromís amb Espanya per la independència? Bé, pot ser-ho si els mecanismes, institucions i cossos civils que el veten són insalvables, però avui hi ha un altre element, Europa. Europa pot ser, és de fet, el ciment que pot no tan sols oferir una solució a l'entesa real de federalistes i independentistes ( és a dir el pacte que Esquerra tant s'ha esforçat a explicar al "bloc social que propugna el federalisme") sinó també oferir el camp d'entesa entre aquestes dues identitats polítiques que són l'espanyola i la catalana. El reconeixement (ple i) mutu és el principi, el treball en conjunt en la construcció d'una Europa política pot ser el camí que aplani els vetos.

1 comentaris:

kanuddao's ha dit...

Hey Jordi, em permets fer una miqueta de publi sobre una iniciativa que estem intentant tirar endavant? Ho expliquem a la web www.6doctubre.cat. Volem proposar aquesta data com una nova diada reivindicativa. Encara n'estem perfilant els continguts però t'agrairia que si tens un moment t'hi passessis i em comentessis què et sembla. Merci!