Què s'ha de refundar?


La Diada. Sembla que aquest any ha estat marcada per la calor i el xup xup del sobiranisme que no s'ha materialitzat, però, en un augment de l'assistència en actes reivindicatius. Aquí a Brusel.les, la Diada va estar marcada per la concentració ( parlar de manifestació seria massa agosarat) que van protagonitzar diversos grups declaradament anti-islàmics i que va acabar amb la detenció de diversos líders i membres del Vlaams Belang i fins i tot d'un eurodiputat de la Lliga Nord, Mario Borghezio. Un acte més que ens demostra el caràcter principalment xenòfob del Vlaams Belang, independentista sens dubte, però que no m'agradaria veure mai al poder.

Però a Catalunya no estem, per sort immersos en el debat de què fer amb els immigrants, o de si l'Islam és la causa de tots els mals d'Europa, sinó en el més noble procés de reconstrucció del catalanisme. El què em porta immediatament a preguntar-me, com es definiria el "vell catalanisme" que voldríem superar?

Algunes claus les he trobat no en les declaracions d'en Quico Homs o del mateix Artur Mas, sinó en la visió d'en Ferran Mascarell en el seu article del País de juny reciclat per a la Convenció pel Futur "Vells i nous catalanismes" on es descriuen algunes de les motivacions d'aquest "vell catalanisme". En resum, el vell catalanisme era aquell que observava amb displicència europea la "rèmora" espanyola i intentava convertir-se, afirmant-se diferent, en el motor de canvi dels vagons rovellats castellano-espanyols. Regeneracionistes en definitiva, com en dirien els categoritzadors polítics. La situació política i social actual, l'espanyola i la catalana, ha canviat, obvi, ergo el catalanisme ja no pot ser el mateix, ja no pot oferir les mateixes receptes. Espanya ja no necessita l'impuls federalista i encaixista per modernitzar-se, ja té els seus propis mecanismes, basats, afegeixo jo, en la redistribució centralista. I doncs, solucions, SOLUCIONS!

En Mascarell no en dóna cap de solució, apunta, pregunta, ara què, federalisme? independència? I, sorprenentment, dues qüestions que (quasi)tanquen l'article:

¿Hasta cuándo seguiremos siendo sinónimo de ambigüedad y acomodación? ¿Hasta cuándo seguiremos sin decir las cosas por su nombre?

Bé, sembla una bona reflexió per a un socialista, suposo que federalista encara. Ens l'hem feta molts, i alguns hem arribat a la conclusió que la resposta és la independència. La seva és

Tal vez, claro está, hayamos decidido, sin haberlo verbalizado, que ya nos va bien ser lo que somos: un anémico anhelo de nación en el marco de un Estado fuerte que ha aprendido a conjugar razonablemente bien los intereses y la identidad de la mayor parte de los ciudadanos que en él viven, incluidos una gran parte de los catalanes.

Provocador, eh? Anèmic anhel de nació... com per pensar-hi. De fet la construcció de l'imaginari, del discurs, del relat nacional ha anat prou bé, m'atreviria a afirmar. Com ja vaig escriure, s'ha consolidat la visió de l'espanyolisme com una paraula prohibida, un tabú a Catalunya que no enarbora ningú, ni tan sols els Ciudadanos. Les enquestes també ens ho dibuixen, una àmplia majoria no satisfeta amb l'actual nivell d'autogovern. I bé, què més cal? Hem arribat al cap de carrer.

Algunes pistes són la voluntat de ser i el pacte per superar els vetos. Demà, Miquel Caminal i el seu article: El catalanismo a debate.


5 comentaris:

rA ha dit...

Interessant article, el del Mascarell, i bon comentari. hem d'esperar una serie d'entrades sobre articles? arribarem a alguna conclusio? Estare a l'aguait,

Per ser, anemic, no animic...

Jordi Eduard ha dit...

Gràcies Roc. Sí, durant aquests dies he estat reflexionant sobre el tema de la refundació i m'agradaria explaiar-m'hi, acabant amb alguna reflexió del paper d'Europa en tot el tema.

Lapsus lingüístic, els ànims m'han traït, tot i que estan ben alts!

Salut.

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Fins ara havia anat seguint la "Convenció pel futur" i no havia trobat res de nou respecte al clàssic discurs federalitzador dels sectors més catalanistes del PSC. No havia llegit el de Mascarell, i em sembla molt interessant pel que diu i pel que no diu. També penso que Catalunya ha d'aprofitar la força de les seves ciutats i no anar-hi en contra, trencant amb velles dicotomies. M'apunto a un catalanisme 2.0.

musicbcn ha dit...

Hola Eduard...

Em llegiré l'article del Mascarell (darrerament llegeixo menys els meus que els altres) i el teu comentari amb més profunditat... Ara només entrava per agrair-te el teu comentari al meu bloc... I dir-te que t'enllaçaré, si no em dius el contrari...

Gràcies...

Jordi Eduard ha dit...

Narcís, no cal que et digui que jo m'apunto immediatament al Catalanisme en que tu i jo creiem, 2.0 o el què sigui, ara el què cal és definir-lo, ho intentaré.

Joan, per suposat, jo si no tens inconvenient també t'enllaçaré, a veure si per fi creem i visualitzem la vallesorientalosfera! Ja m'hi poso de seguida.

Una abraçada.