Congrés Nacional d'Esquerra. A qui no votaré.

Abans de res una nota prèvia. Si t'avorreix essencialment la política de partit i prefereixes llegir reflexions d’abast una mica més general, et recomano el Diàleg d’avui a l’Avui d’en Salvador Cardús. Em quedo amb aquest paràgraf:

Ras i curt: l’adversari no és el PP, i encara menys el PSC. La nostra guerra ha de guerrejar, ara aquí, ara allà, en el camp civil: el del consum i la publicitat, el dels mitjans i la cultura de masses, el lleure, les organitzacions empresarials, l’Església, l’escola i la universitat.

I ara si, a qui no votaré al proper congrés nacional ?

D’aquest procés de primàries per la votació de President i Secretari General d’Esquerra se n’han dit moltes coses. El fet de ser una experiència democràtica pionera facilita la crítica, constructiva o simplement amb voluntat de burxar ferides, però també és una oportunitat immillorable per avançar no només a nivell de partit, sinó a nivell de país, i a nivell de qualitat democràtica de la política. Això però s’ha de fer marcant unes regles de joc, que siguin el més flexibles possible per a facilitar l’estudi d’errors i encerts i que la propera vegada el procés millori. No crec en les catarsis, les revelacions, les revolucions apocalíptiques ni en el « que-se-vayan-todos ». Crec en les evolucions, en el benvolgut procés científic d’error i encert, i en la consensualitat del progrés.

Es per això que desconfio profundament d’una de les candidatures que sembla que es presentaran al congrés nacional, la d’en Joan Carretero. No en desconfio essencialment pel personatge, que crec és un patriota de pedra picada, i si voleu que us digui la veritat, no considero que sigui «pitjor» perquè representa el sector «dretà». De fet això de «dretà» no sé ben bé d’on surt. Pel què he llegit i pel què vaig escoltar a la conferència nacional d’octubre de l’any passat Reagrupament.cat defensa un major accent de l’eix nacional en l’acció política, convertint-lo en la «prova del cotó» per a qualsevol pacte de govern en el qual hagi de participar Esquerra. A diferència d’Esquerra Independentista (de la que parlaré en una entrada futura), Reagrupament.cat no es fixa cap límit de dates, i prefereix una política de praxis nacional, a una d’objectius nacionals. Bé. Això no vol dir que s’abandoni l’eix social, sinó que se subordina en el moment dels pactes de governabilitat. Una postura nacionalment molt digna, però que considero equivocada d’arrel si volem assolir una majoria social favorable a la independència, com ja vaig escriure en aquest mateix blog [llegir post « Memòria i Pragmatisme » escrit després de la Conferència Nacional d’Octubre 2007].

No en desconfio pel discurs, en discrepo. Però el què em fa una mica més de basarda són algunes de les formes que ha adoptat el corrent per encarar aquest procés. Confrontacionalisme, «que-se-vayan-todos», «us-portarem-als-tribunals», nosaltres tenim la veritat i qui en discrepi és un poltroner a sou de la direcció… Trist. El fet de demanar un 5 % d’avals, pensat per a protegir essencialment les dades de la militància -que també tenim dret a la intimitat, diria jo, i que cap il.luminat qualsevol tingui les meves dades per a fer qui sap què-, és vista com un atac, i immediatament s’amenaça amb els tribunals. Companyes, companys, no és això. Tots estem d’acord en el debat de les idees, però jo no estic gens d’acord en el debat dels gestos d’amenaça i despreci. Es per això, i per la discrepància cap al discurs ideològic d’en Joan Carretero Reagrupament que no els votaré en el proper congrés.