Consensos i pensament únic.

“Todos a una como en Fuenteovejuna", sembla que aquest és el nou lema de l’Ajuntament de La Garriga, animat per la recuperació dels clàssics castellans en « zones de majoria no castellanoparlant » (sic) tal i com defenia no fa molt el primer secretari dels socialistes garriguencs en el bloc cibernètic del nostre regidor Oriol Ramón. Lloable intenció, però que com a republicà no puc més que discrepar-hi. El sistema democràtic que ens hem dotat pot ser perfectible, però sens dubte és el millor que hem trobat fins ara. I la democràcia significa discrepància, i publicitat de la discrepància. Ja conec, per ser nét de comunistes i socialistes exiliats, quina és la opinió de les tradicions de l’esquerra més dogmàtica al respecte : obediència, control, direcció fèrria, apagueu les càmeres, i a això en diuen maduresa política. Exagero, evidentment, per sort el mur va caure fa anys, i el socialisme ara diu que s’està reinventant, però alguna cosa queda.

Per exemple aquesta voluntat del nou govern garriguenc de vincular les decisions del govern municipal als 17 regidors (tot el ple), com si el sol fet de tenir com a voluntat comuna la prosperitat dels garriguencs signifiqués que hem d’abandonar la necessària tasca de crítica i fiscalització de l’actuació del govern. I el fet encara més sorprenent de voler rebaixar el Ple Municipal, allà on la ciutadania pot acudir i sentir les diferents posicions polítiques respecte a la gestió de l’Ajuntament, a un simple tràmit d’aprovació del què s’ha decidit en un altre nivell, la Junta de Govern Local, que ni és pública, ni reuneix la totalitat dels representants de la ciutadania. No senyores i senyors. La nostra tasca, com a republicans, com a demòcrates i com a oposició, ens obliga a dues coses: a contribuir a acostar la ciutadania la gestió municipal fent-la pública, i a manifestar també públicament la nostra discrepància sempre que creguem que les actuacions del govern vagin en contra dels interessos de la ciutadania.

La maduresa, senyores i senyors, no significa obediència cega al cabdill. Significa assumir que vivim en un món on la discrepància també fa avançar.

Sant Jordi a Brussel.les



El Sant Jordi de Brussel.les és modest, modestet diria. Una llibreria -hispànica-, el Punto y Coma acull avui les activitats del llibre i la rosa a la capital europea, amb una notable assistència de catalans, aprenents de català i passavolants atrets per la gernació amb roses i llibres a les mans de l'entrada. L'oferta de llibres en català, escassa, però ja és més que l'escassísima oferta en un dia normal. Jo he optat per una traducció al català, La Broma, de Milan Kundera, un llibre gairebé de vell però del que ja me n'havia parlat el company morau Jiri Novotny. I dos altres llibres en castellà, d'autors catalans - catalaníssims-: Grans Imperis, petites nacions de Josep Maria Colomer, premi d'assaig de la Fundació Ramón Trias Fargas 2005, que és un manual del federalisme també a Europa i que m'agradarà aprofundir per criticar, i les Crónicas desde Berlín (1930-1936), d'Eugeni Xammar, una joia de la literatura periodística catalana.

Bon dia de Sant Jordi a tothom!


Relk, General Moragues






On el silenci cau en el silenci molt més profund.

Contra la crítica per la crítica.



Ahir mateix a la conferència de n'Alfons López Tena a Brusel.les, i abans d'ahir nit al sopar del que vam poder gaudir una vintena de catalanes i catalans de Brussel.les vaig escoltar un dels relats crítics sobre la situació política i social catalana més ben travats i explicats. Contundència en les anàlisis i crítica a parts iguals a la situació a la que ens aboca no tenir estructures d'Estat i a una classe política que no està ben preparada per afrontar el repte de avançar cap a un procés de construcció estatal. A Edimburg, amb el company Xavier Solano vaig tenir una sensació semblant. Les audiències tenen set de crítica, i s'hi deleixen, però compte, només així no s'avança.

Puc estar d'acord que falta ambició, o almenys un reflex d'aquesta ambició nacional en la política del dia a dia. Les competències -la manca de competències més aviat- i la ficció de l'autonomia que vivim faria més necessaria que mai, segons López Tena, un canvi en els grans objectius de país. Hi puc estar d'acord, però aquest discurs i aquesta anàlisi el porta fent Esquerra de fa temps, i s'hauria de reconèixer que és gràcies a Esquerra que s'està tornant hegemònic en el catalanisme. Ambició, rigor, futurs amb perspectives, relacions d'igual a igual amb els actors que interactuen amb el país, hi estem d'acord tots.

Ara però, i com comentavem a la sortida dels actes, la crítica, la descripció detallada i de vegades potser massa anecdòtica de la realitat catalana, totes soles no representen un revulsiu. Qualsevol ciutadà pot veure que hi ha un dèficit en les competències de la Generalitat i en el seu finançament. Que hi ha disfuncions entre els diferents nivells de l'administració i que hi ha un perfil baix en la direcció política del país. Però no n'hi ha prou amb assenyalar amb el dit. Què hi podem fer?

Personalment crec que s'ha d'actuar políticament per canviar-ho. No només, però, perquè això requereix d'un compromís personal molt especial i que no s'agafa a la babalà. És per aixó que milito a Esquerra Republicana perquè és l'instrument, el millor, per no només detectar les mancances, sinó actuar-hi, positivar-ho. Ara ho fem des del govern de la Generalitat, amb totes les limitacions i errors del món, però sense defallir, i amb voluntat ferma d'avançar. Si deixem de veure en la crítica un campi-qui-pugui d'acusacions personals, tàctica electoral curt-terminista, i galindaines politiques vàries resumides en el tristament extès "i-tu-més" polític, aquesta crítica serà útil. Si no, simplement serà un esglaó més cap a la masmorra masoquista nacional, i tampoc cal.

Què volen aquesta gent?

A Catalunya hi ha molts partits, però només dos projectes polítics: un d'esquerres i un de construcció nacional.

Cuminal, Jordi. Secretari General de la JNC.


Completament en desacord i així anem malament. Esquerra i construcció nacional no està barallat, i sembla mentida que ho digui un convergent amb ganes d'acostar-se a Esquerra Republicana. No Jordi, així no.

M'agrada el teu cabell, Mallorca.



De tornada a Brussel.les, després de la 5a Assemblea General de la ALE. Els nostres amics del PSM-Entesa Nacionalista han entrat a formar part com a membres de ple dret d'aquesta família política europea que és l'Aliança Lliure Europea i de la que formem part els partits progressistes i nacionals de la Unió Europea que defensem una Europa on la diversitat nacional, cultural, lingüística, ecològica sigui la seva principal fortalesa i no font de divisions.

Personalment, com a militant de l'independentisme, i com a europeista convençut estic molt content d'haver pogut facilitar la presència històrica de dos partits com Esquerra i la federació PSM-Entesa Nacionalista en un mateix partit polític europeu. La visualització que aquest fet dóna de la realitat també diversa i plural dels Països Catalans ens fa més forts. No només les relacions polítiques i iniciatives que han anat sorgint durant aquests dies donaran els seus fruits ben properament, sinó també les relacions humanes que han afermat conviccions, voluntats, somnis i il.lusions. A treballar doncs, amb el record ben present dels cabells al vent de Mallorca.


Cap a Mallorca


Hi tinc una tirada especial, de fet l'ALE hi té una tirada especial. Les Illes, Pitiüses i Balears són un refugi en temps d'oratge, un refugi lul.lià, no de repòs sinó de reflexió. Durant aquesta setmana, l'ALE reflexionarà a Palma sobre el futur i començarà a dissenyar el full de ruta cap a les eleccions europees del 2009.

Ens veiem a Palma, ens veiem a l'Asemblea General 2008!

Trio a la Gent d'Esquerra



La gent tria. És inevitable i sa, perquè la tria fa avançar, clarifica i permet el debat. En aquest procés democràtic inèdit a Catalunya, del que em sento enormement orgullós, jo he triat posicionar-me al costat de la candidatura dels Joans, en Puigcercós i en Ridao, la candidatura de la "Gent d'Esquerra" [bloc]. Crec que és una candidatura que ens permet tenir una certesa prou raonable de rigorositat, experiència i il.lusió en el camí cap a constituir un Estat en el marc de la Unió Europea. I igualment crec que és la candidatura que coneix millor les mancances i les necessitats internes del partit i que les pot encarar amb més diligència.


Una de les bones coses d’aquesta candidatura és que és una candidatura que suma, no només retòricament, sinó a la pràctica, escoltant les aportacions de les altres candidatures, i aprofitant aquelles idees que siguin d’utilitat pels objectius comuns que ens hem marcat a Esquerra. I la mostra que aquesta serà la línia a seguir es refereix no a una proposta per la organització del partit, sinó una proposta a la classe política catalanista : una candidatura conjunta a les eleccions europees del 2009, que reuneixi a les forces del catalanisme polític i que demostri a l’Estat Espanyol i a la Unió Europea que a pesar de no tenir circumscripció electoral pròpia per manca de voluntat de l’estat on vivim, si que tenim una clara voluntat d’actuar en benefici de Catalunya i la seva gent , conjuntament i cadascú des dels seus pressupostos ideològics. Aquestes, crec, són les propostes que ens reclama la societat i el catalanisme « civil » i la « Gent d’Esquerra » l’ha escoltat. Bon inici, i bona sort.

La Cançó del Diumenge

谢谢 Björk.


Ja hi som totes.



Totes les famílies amb pares i mares. Totes amb web, manifestos i adherents. Facebooks, Twitters i blogs? De seguida. I per seguir-les, un gran instrument a la xarxa el blog "Primàries Republicanes".

Qui som?

Esquerra Positiva: presidència, Joan Puigcercós. Secretaria general, Joan Ridao.

ERC futur: presidència, Ernest Benach. Secretaria general, Rafael Niubó.

Esquerra Independentista: presidència, Jaume Renyer. Secretaria general, Uriel Bertran - se sotmetrà a votació a l'assemblea de militants adherits del proper 5 d'abril-.

Reagrupament.cat: presidència Joan Carretero. Secretaria general, a definir ( previsiblement Rut Carandell) - les candidatures se sotmetran a votació el proper 13 d'Abril-.


Jo no em mantindré neutral, perquè crec que n'hi ha alguns que tenen més bon projecte que altres, i al final és d'això del què es tracta. Però també m'esgarrifa pensar la imatge batallesca que en pot sortir, una mica a l'estil Clinton-Obama, que molt Yes we can, però al final qui podrà, si segueixen a la grenya, serà el bon jan d'en McCain. Compte, i que no ens passi el mateix.

Cel Estrellat

La cançó del diumenge.






Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, en “aquelles mountines que tan hautes sount”, que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que me digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admirada, signà’l cel estrellat, i féu només així: “Lis Esteles...” i me sembla que també això era parlar.


Joan Maragall, Elogi de la Paraula.

Brianstorm

La cançó del dissabte.






See You Later, Innovator...

Congrés Nacional d'Esquerra. A qui no votaré.


Abans de res una nota prèvia. Si t'avorreix essencialment la política de partit i prefereixes llegir reflexions d’abast una mica més general, et recomano el Diàleg d’avui a l’Avui d’en Salvador Cardús. Em quedo amb aquest paràgraf:


Ras i curt: l’adversari no és el PP, i encara menys el PSC. La nostra guerra ha de guerrejar, ara aquí, ara allà, en el camp civil: el del consum i la publicitat, el dels mitjans i la cultura de masses, el lleure, les organitzacions empresarials, l’Església, l’escola i la universitat.


I ara si, a qui no votaré al proper congrés nacional ?

D’aquest procés de primàries per la votació de President i Secretari General d’Esquerra se n’han dit moltes coses. El fet de ser una experiència democràtica pionera facilita la crítica, constructiva o simplement amb voluntat de burxar ferides, però també és una oportunitat immillorable per avançar no només a nivell de partit, sinó a nivell de país, i a nivell de qualitat democràtica de la política. Això però s’ha de fer marcant unes regles de joc, que siguin el més flexibles possible per a facilitar l’estudi d’errors i encerts i que la propera vegada el procés millori. No crec en les catarsis, les revelacions, les revolucions apocalíptiques ni en el « que-se-vayan-todos ». Crec en les evolucions, en el benvolgut procés científic d’error i encert, i en la consensualitat del progrés.

Es per això que desconfio profundament d’una de les candidatures que sembla que es presentaran al congrés nacional, la d’en Joan Carretero. No en desconfio essencialment pel personatge, que crec és un patriota de pedra picada, i si voleu que us digui la veritat, no considero que sigui «pitjor» perquè representa el sector «dretà». De fet això de «dretà» no sé ben bé d’on surt. Pel què he llegit i pel què vaig escoltar a la conferència nacional d’octubre de l’any passat Reagrupament.cat defensa un major accent de l’eix nacional en l’acció política, convertint-lo en la «prova del cotó» per a qualsevol pacte de govern en el qual hagi de participar Esquerra. A diferència d’Esquerra Independentista (de la que parlaré en una entrada futura), Reagrupament.cat no es fixa cap límit de dates, i prefereix una política de praxis nacional, a una d’objectius nacionals. Bé. Això no vol dir que s’abandoni l’eix social, sinó que se subordina en el moment dels pactes de governabilitat. Una postura nacionalment molt digna, però que considero equivocada d’arrel si volem assolir una majoria social favorable a la independència, com ja vaig escriure en aquest mateix blog [llegir post « Memòria i Pragmatisme » escrit després de la Conferència Nacional d’Octubre 2007].

No en desconfio pel discurs, en discrepo. Però el què em fa una mica més de basarda són algunes de les formes que ha adoptat el corrent per encarar aquest procés. Confrontacionalisme, «que-se-vayan-todos», «us-portarem-als-tribunals», nosaltres tenim la veritat i qui en discrepi és un poltroner a sou de la direcció… Trist. El fet de demanar un 5 % d’avals, pensat per a protegir essencialment les dades de la militància -que també tenim dret a la intimitat, diria jo, i que cap il.luminat qualsevol tingui les meves dades per a fer qui sap què-, és vista com un atac, i immediatament s’amenaça amb els tribunals. Companyes, companys, no és això. Tots estem d’acord en el debat de les idees, però jo no estic gens d’acord en el debat dels gestos d’amenaça i despreci. Es per això, i per la discrepància cap al discurs ideològic d’en Joan Carretero Reagrupament que no els votaré en el proper congrés.

Dos comentaris



Llegeixo aquest matí dos apunts amb els quals estic completament d'acord - mentre m'embadaleixo davant les formes de la primera dama de la República Francesa-:


l'un, d'en Saül Gordillo, "Esquerra Brunicana de Carlatunya". A Esquerra hem de convertir el procés democràtic d'elecció d'òrgans de direcció en un procés exemplar. No la pifiem entre tots, siusplau. M'ho demano vehementment.


L'altre d'en Pere Meroño, "En Defensa d'en Jordi Solé Tura". Sobra sectarisme a l'independentisme català. Un exemple paradigmàtic és el patriota però sectari Enric Borràs. Així no aconseguirem mai atreure als sectors que ens calen per ser majoritaris, i que avui es troben, ho vulguem o no, més ben representats per en Solé Tura que per en Borràs.

En record de Benet.



A casa el van votar, les dues vegades. Il.lusió, canvi, noves perspectives. Així van veure els meus pares a en Josep Benet i Morell quan el van votar. Una sensació que segons em confessaven no van tornar a sentir fins la campanya "Carod President", el " + a prop" i el "Parlant la Gent s'entén", el missatge d'Esquerra el 2003 i el 2004. És curiós com els dos personatges, en Benet i en Carod s'han unit en la crònica periodística del dia.

DIlluns de Pasqua.

Com es veu Brusel.les des de la perspectiva d'un català?




Parcial...

El tribunal d'ànecs de La Haia.

El jutge principal del tribunal d'ànecs de La Haia dictamina:

si neva, pleguem!



La Haia, 23 de Març de 2008. Nevada lleugera darrere la MauritsHuis

Seguim en primavera...



Dissabte, 22 de Març, passat Sprimont, direcció Luxemburg.

Nevada sobre Brusel.les

Acabem d'arribar de Gant i des de la finestra de casa, a Brusel.les, ens trobem això...



White Easter?

De vacances



Es fa estrany això d'estar de vacances ... a l'estranger. Normalment sempre ho he intentat fer a casa, però aquest any no podrà ser. En tot cas seran dies d'imatges, i poques paraules - les paraules ja vindran el dimarts-. Intentaré començar a engreixar el volum d'imatges del meu compte a Flickr, que ja podeu consultar a partir de la pestanya "Imatges" d'aquest blog.

Molt bones vacances!