Les regles, per a tots.

Les independències "bones", les que responien a causes "justes" com la descolonització, l'anitiimperialisme ( també aplicat a la descomposició de l'imperi soviètic), les que tenen el segell “jacobin approved” han passat a millor vida. Ja no hi ha poesia i èpica a les independències, i cada cop sembla més difícil definir subjectes, fílies, opressors i oprimits. La legalitat internacional, com no podria ser d’altra manera, es mou en aquest nou escenari d’incerteses entre batzegades i incerteses. Kosovo va ser una d’aquestes grans preguntes, llençades a la cara de tota la (mal)anomenada comunitat internacional i al sistema de Tractats, acords, lleis, declaracions i resolucions del Consell de Seguretat de la ONU que formen la doctrina en matèria d’integritat territorial dels estats. L’anàlisi independentista també es va haver d’adaptar a aquestes noves realitats, més fangoses, menys clares i meridianes. El procés per a la independència de Kosova és de tot menys exemplar, però sens dubte presenta algunes característiques que hem d’aplicar també a Ossètia i Abkhasia:

• El procés d’autodeterminació ha de ser monitoritzat per tercers, preferentment organitzacions d’abast supranacional.
• El procés ha de ser obert a totes les parts en conflicte.
• Han d’existir les suficients garanties de transparència democràtica.
• En cap cas s’haurien de tallar les línies de contacte entre les parts en conflicte. La part o parts mediadores haurien de facilitar l'existència d'aquests canals.
  

Aquestes condicions no s'han donat en el cas d'Ossètia i Abkhasia, que van proclamar la independència en processos electorals poc transparents, i han estat reconegudes per raons del tot alienes al seu procés d'emancipació nacional. Ossètia i Abkhasia tenen tot el dret a ser independents, i si els processos són clars, transparents, democràtics i ajustats a unes regles de legitimitat internacional acceptades (de les que ens hem de dotar), no hi ha d’haver cap por a fer mal a la “integritat territorial” georgiana. A Ossètia i a Crimea, a Escòcia i a Catalunya, aquest hauria de ser l’esquema.

Guerra Tèbia.

És ben cert que estem vivint de ple en una nova era de la comunicació, el què cada dia tinc menys clar és que això sigui tan diferent de l'antiga . Són tantes les interpretacions que es poden llegir aquests dies sobre la situació al Càucas, tantes les veus accessibles i tan poques les conclusions: retorn a la guerra freda. Para este viaje tanta alforja?

No. No és possible un retorn a la confrontació bipolar de la guerra freda. Rússia no té la capacitat d'actuar a cap part del món que no sigui la seva àrea fronterera immediata. La cerca (utòpica?) del graal unipolar democràtico-occidental de l'administració Bush no impedeix que, a la que es toquen els faldons del què alguns en diuen "polaritats emergents", hi hagi tensions, conflictes regionals i revolucions de flors i colors. Però això no té res a veure amb un conflicte generalitzat a escala planetària i que podia produïr erupcions violentes en qualsevol lloc ( fins i tot a l'interior de les potències) i de qualsevol magnitud. I sobretot ja no hi ha la batalla ideològica, la que conformava l'eix central de tota la justificació confrontacional entre les dues potències.

A què juga Rússia doncs? Simple: defensa les seves fronteres ( les físiques i les econòmiques, no és poca cosa tenir controlada una de les principals canalitzacions de petroli avui en dia ). Justificació ideològica de les hosts putinianes? De manual: liberalisme internacionalista, doctrina Wilson, autodeterminació dels pobles i ens quedem tan amples si reconeixem la independència d'Ossètia del Sud però no la del Nord i si al mateix temps reprimim amb sang i foc l'independentisme txetxè. Ara, a veure qui és el guapo que compara les situacions democràtiques de Geòrgia i Sèrbia, i Kosova i Ossètia. Impecable. Podria haver sortit de les ments pensants del departament d'Estat condoleezzià sense haver-se hagut d'exprimir massa el cervell.

I nosaltres amb qui anem? És també molt clar: amb la defensa dels drets humans, que inclouen el dret de l'autodeterminació dels pobles. Amb l'enfortiment de la democràcia. Amb una política exterior europea sòlida, única i ferma en la construcció d'un sistema mundial de resolució de conflictes, eficaç i efectiu. Que per alguna cosa ha de servir la Unió Europea , coi!

A les guerres tèbies que ens esperen, els conflictes soterrats que hi ha a mig món, de vegades (poques, per sort) plats oblidats del menú de la confrontació de blocs, de vegades trencament d'aigües d'alguna "polaritat emergent", no hi podem anar amb la ingenuitat de l'administració Bush, ni amb receptes ideològiques del segle passat.

Molt bé. Molt generalístic i com Wilson mana, però... i Ossètia? L'independentisme ( i l'ALE) hi hauria d'estar a favor o en contra? Això, per al post que ve.

Georgia on my mind

L’anàlisi de la política internacional en fred no hauria de ser una excepció sinó la norma, el que no vol dir que haguem de mantenir-nos en silenci fins que la llei permeti accedir a les caixes de documents oficials classificats. Es pot fer una anàlisi en fred ara que s’acaben els Jocs Olímpics, o just després de que les forces georgianes ataquessin la capital d’Ossètia del Sud, com també s’hauria de poder fer una anàlisi racional de les causes, conseqüències i efectes colaterals de la inevitable intervenció russa, la “resposta” estadounidenca, i el paper europeu en tot plegat.

Aquests dies, però, molts dels comentaristes polítics que s’inclinen per la turística branca de les relacions internacionals han tirat de manual:

Rússia ataca? Tenim a Stalin i Lavrenti Beria a girar la cantonada. Mai havíem d’haver deixat la feina d’acabar amb l’Ursus Sovieticus en mans de caçadors borratxos aieltsinitsats. Ja sabem que Rússia i democràcia no rimen, ni es possible que rimin mai, deu ser el vodka, o la tradició de servitud, o la manca d’una veritable il·lustració, o qui sap la sempre present influència d’Ivan el Terrible.

Geòrgia intenta acabar amb les seves minories? L’urpa dels neocons – ja els coneixem- no té aturador. L’ombra de la mesa presidencial d’Eisenhower és allargada, i les forces petrolimperalistes tenen fam de sang de nens. Preparem-nos perquè l’administració dels Bones tornen a fer de les seves i no pararan fins a imposar el MacDonald’s way of life fins a les carpes del Mar Negre.

I en dos o tres minutets ja tenim tot una paradeta guerrafredística, fàcil i entenedora pel gran públic, i a esperar que cadascú, des de les posicions ideològiques que Déu, Popper i/o Karl Marx li hagi donat, doncs acabi tirant-se els trastets dialèctics pel cap ( on són les cassoles? on teniu els barrils?). Tot plegat llastimós.

Abans de començar qualsevol anàlisi d’un conflicte d’aquesta naturalesa, la meva opinió és que hauríem de fer preguntes abans de donar respostes, per exemple:

- Per què és rellevant per a nosaltres ? ( Una pregunta bàsica)

- Què s’hi juga ?

- Qui hi juga ?

- Per què hi juguen ?

- Com hi juguen ?

Agost

... Sóc de l'Agost. I m'agrada la basarda, i la calor, i el carrer blanc on vivien els avis a l'ombra de la mola immensa i ruïnosa del castell, i els camins de pols i les oliveres amb els cric crics recordant la bellesa del temps que passa a poc a poc...

Seixantatresè aniversari.

6. Agost. 1945. L'Enola Gay sobrevola Hiroshima.

Viva la Vida

De vacances. I tants llocs on anar: París, 1830, place de la concorde, les tres jornades glorioses, la Llibertat guiant el poble...

Necessitats comunes, solucions comunes.

La postmodernitat no hi ajuda, o potser si, però no a primera vista. Els projectes comuns, el què abans en deien projectes nacionals, no són fàcils de tirar endavant en temps on el càlcul individual és primordial i molt més entenedor. És possible la construcció nacional a dia d'avui? Sens dubte a nivell de identificació de símbols, imatges, llocs comuns, potser només calen alguns mitjans de comunicació de masses. Les percepcions de la realitat comunes són ja més díficils d'aconseguir, fins i tot amb els mass media al servei d'un relat nacional.

Ho il·lustra bé el cas de la publicació de les balances fiscals avui per part del govern espanyol [notícia al Periódico]. El fet conegut que els territoris espanyols dels Països Catalans suportin el pes del dèficit fiscal hauria de traduir-se una anàlisi comuna de la situació, en un front comú per a buscar solucions, en una estructura comuna per a prendre decisions. Compartir molt més que un dèficit comú, hauria fins i tot de facilitar aquesta tasca.

Problema: la percepció. Al País Valencià el dèficit fiscal és un problema polític molt menor i no es vincula en cap cas al benestar de la gent. A Catalunya és percebut com un problema però encara sense traducció electoral clara, per la dificultat d'establir lligams directes amb el què en podríem dir "resultats de carrer". A les Illes el mateix. No només això, sinó que al no haver cap tipus de coordinació política en els tres territoris, més enllà de la presència resistent d'Esquerra a les Illes i de moment testimonial al País Valencià, no hi ha cap més remei que seguir actuant amb el marc i la percepció d'autonomies que pidolen al govern central. I per suposat sense una capitalització política per part dels qui creiem en una alternativa a l'estat espanyol.

Com seria una negociació amb 13 milions de persones com a argument, amb alt nivell de coordinació política, amb la possibilitat de tenir com a factor de cohesió el bilingüisme, amb una alternativa postmoderna a l'estat en forma d'Eurorregió? Potser s'hauria de valorar utilitzar-ho políticament d'una vegada per totes. Potser abandonar el simple discurs culturalista (les imatges, els símbols, els llocs comuns, que per molt que ens pesi, existeixen per a molt poques persones) i avançar en la coordinació d'iniciatives d'identificació dels problemes comuns, i oferir solucions comunes.

Crec que les properes eleccions europees són el moment ideal d'intentar-ho. De ben segur en seguirem parlant.

Respostes

Josep-Lluís Carod Rovira, vicepresident de la Generalitat, respon a Maria Rosa Fortuny, diputada de CiU, durant una comissió d'Acció Exterior (3/07/08).





Tan de bo les respostes de la diputada Fortuny siguin diferents després del congrés convergent de dissabte. No sembla però que hagin de canviar massa les coses.

Independències.

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, (...), a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

-Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'uneixen a un altre, (...) un just respecte al judici de la Humanitat exigeix que declari els motius que l'impulsen a la separació.-

Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, 4 de Juliol de 1776.

"For me, it is a moment of anguish. All my life, my whole adult life, I believed in merger and unity of the two territories. ... Now, I, Lee Kuan Yew, Prime Minister of Singapore, do hereby proclaim and declare on behalf on the people and the Government of Singapore that as from today, the ninth day of August in the year one thousand nine hundred and sixty-five, Singapore shall be forever a sovereign democratic and independent nation, founded upon the principles of liberty and justice and ever seeking the welfare and happiness of the people in a most and just equal society."


-Per a mi és un moment d'angoixa. Tota la meva vida, la meva vida adulta, he cregut en la unió i la unitat dels dos territoris. ... Ara, jo, Lee Kuan Yew, Primer Ministre de Singapur, proclamo i declaro en nom del poble i el Govern de Singapur que a partir d'avui, el novè dia d'Agost de l'any mil nou cents i seixanta-cinc, Singapur és per sempre una nació sobirana, democràtica i independent, fundada en els principis de llibertat i justícia i en cerca constant del benestar i la felicitat del poble en una societat més justa i igual.-

Anunci de la creació de la República de Singapur, 9 d'Agost de 1965.

Gora San Fermin!

Records.

Iruindarrok, gora San Fermín!

Fer el pallasso amb la identitat.

A casa hi ha de tot. Hi ha qui se sent espanyol i valencià, qui se sent valencià i espanyol, qui se sent catalana i espanyola, qui se sent català i per tant valencià. Increïblement hem pogut conviure ben avinguts, sense preocupar-nos gaire de la identitat, perquè n'hi havia una altra que ens unia més fort, la de ser família.

Aquests dies d'eufòria d'espanyolisme, de nacionalisme exacerbat, d'evidències de barra de bar , això de la identitat s'ha de posar en la seva justa mida. Aquests dies tot és que si mira, que si tantes persones al carrer amb banderes espanyoles vol dir tal, i que si tants cohets volen dir qual, i que si tantes persones que es van llevar el dia següent amb mal de cap vol dir pasqual. O que si al país hi ha tantes persones que se senten així o aixà. Incís, l'amic José Rodríguez, [enllaç] en el seu post sobre el mateix tema diu que hi ha un 25 % de persones que se senten molt espanyoles i poc catalanes i al revés. Fals. Segons les últimes sèries [consultar CEO] els més espanyols o únicament espanyols són, a Catalunya, al voltant del 10 %. Les que se senten molt catalanes (més catalanes que espanyoles) o només catalanes superen amb escreix el 40 %.

I és clar, la inevitable batalla d'identitarismes, i de persones que es declaren immediatament no nacionalistes (com si això tingués a veure amb el reconeixement o no de seleccions oficials) porten les seves conseqüències argumentals. Com dir per exemple que com que la majoria de la ciutadania se sent identitàriament espanyola (cert) això invalida ja qualsevol reclamació autodeterminista o independentista. Fals. La gestió de la identitat la pot fer tant una administració espanyola com un estat català. O és que algú dubta que un estat català seria millor gestor de les identitats nacionals que un estat espanyol? Es que sentir-se orgullós de 11 jugadors de futbol, espanyols, sentir que són els teus, ha d'impedir que un estat català gestioni millor els recursos per a que aquest mateix ciutadà tingui una millor qualitat de vida?

Deixem la sociologia de bar de banda, deixem de fer el pallasso de la identitat, i continuem amb el nostre objectiu. L'objectiu de l'estat que acull a gent d'altres països del món, reconeguts o no, constituïts en estats o no, i gestiona, millor que ho fa l'estat espanyol, també la nostra adscripció identitària.

Directiva de retorn i l'amor d'en Forcano.

Llegeixo a l'edició d'avui de Vilaweb [enllaç] una notícia que em sorprèn i m'atrapa. Manuel Forcano, poeta, acaba de publicar el seu últim (per ara) llibre de poesies, Llei d'Estrangeria. Hi ha gent que intueix, que alça el nas i no l'estarrufa, que sent l'olor de més enllà de les portades i els titulars, i en Manuel n'és un. Com si no s'explicaria el compromís amb l'amor i la metàfora de l'emigrant que fuig ?

Res més lluny de mi que la crítica poètica. Masses primaveres poètiques a La Garriga hauràn de passar per a que pugui fer judicis clars sobre mètrica i ritme i lírica clàssica o realisme eixut, però trobo absolutament deliciós, usar l'actualitat més rabiosa com a imatge poètica. Què hi farem sóc un naturalista convençut. I en hores tan fosques, on el Parlament Europeu aprova directives vergonyants [enllaç a la campanya de SOS racisme], és quan realment bateguen els versos:

El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.

Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.

Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.

No sé si prospero.
Sobrevisc.

Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008.

Coi. I tant.

I kissed a girl... and i liked it.

Tinc la gran sort de tenir a la millor descobridora de cançons, cantants i artistes del món a casa, the one and only, Laura Peña. I en el dia de l'orgull LGBT, dia de la visibilitat lèsbica també, em va enviar aquesta petita preciositat del pop comercial. Senyores, senyors: Katie Perry. I en les seves pròpies paraules:


I kissed a girl and i liked it
the taste of my cherry chapstick
i kissed a girl just to try it
i hope my boyfriend don't mind it.

Mua.

Republicans catalans, republicans a Irlanda.

Últimament tinc problemes amb els relats, es solapen i confonen i poden resultar una mica confusos. Si ahir parlava del congrés dels JEN a Mallorca, avui toca rememorar la visita a la illa maragda, Irlanda, un dels meus grans amor de joventut. Trescar per les valls d'Armagh, amb la guia sempre eficaç de republicans de pedra picada, de joves i no tan joves lluitadores per la reunificació sempre és un plaer. L'Ogra Sinn Fein, organització agermanada en el republicanisme, en l'independentisme i en la història amb les JERC ha penjat un vídeo sobre el treball que vam fer al camp nacional 2008 a Ti Chulain, Armagh, Irlanda del Nord. Molt bons dies i millors nits sota les estrelles i el sol ixent.

Tiocfaidh ár lá!

Les llàgrimes s'assequen soles,

Marxa, el sol es pon
s'agafa el dia però ja me n'he anat.
I en el teu camí d'ombres tristes
les meves llàgrimes s'assequen soles.

Esporles, capital dels Països Catalans

No serà la darrera vegada, perquè hi ha tanta, tanta feina a fer. Torno de Mallorca, del IX congrès dels Joves d'Esquerra Nacionalista amb la il·lusió de veure l'espai jove de l'Esquerra Nacional afrontar amb il·lusions renovades els reptes dels temps que venen, els temps de rearmament ideològic de l'espanyolisme, dels que poden perquè ho tenen tot, estat, mitjans econòmics i de comunicació, espais públics de socialització que es donen per descomptat, llengües potents i cap mania en utilitzar tots els recursos per imposar el seu relat polític.

A Esporles, de nit, celebrant les revetlles de Sant Pere, entre amics de tot arreu, amb complicitats desde Escòcia a Dinamarca, i de Grècia a Euskalherria, vaig pensar que nosaltres també podem. Podem i podrem. Res ha acabat, tot està per fer i encara tot és possible.

El camí que recomença.

Durant dies i dies he tingut l'escriptura abandonada i l'oralitat a flor de llavis. I és clar, l'oralitat, encara (encara) no està plenament integrada a la vida 2.0. I tantes hores de xerrera donen per a reflexions a milions, que per desgràcia encara no he pogut abocar com caldria a la pantalla. De moment una petita reflexió, a mode d'aforisme fusterià com ja han fet altres companyes de partit com l'Anna Simó [blog]:

No es jutja el què es diu, sinó qui ho diu.

La importància de dir-se Honest.

En català, l'adjectiu honest no només significa ser sincer, actuar d'acord amb les pròpies conviccions o coneixements sinó que també vol dir ser raonable, moderat. Sempre he intentat actuar amb honestedat, ambdues definicions, i més en processos electorals, perquè la honestedat és la primera virtud cívica, i la que hauria de definir més als representants polítics.

En mandarí honestedat, 诚 实 (chéng shí) té unes connotacions filosòfiques (i per tant polítiques) molt arrelades en la cultura del mandarinat xinès, i profusament estudiat en el cànon confucià, que per raons de desconeixement no enumenaré. Però si que té unes conseqüències que encara són visibles en les societats influïdes pel confucianisme, com per exemple considerar molt inadequat, brusc, maleducat, posicionar-se clarament en una argumentació si es tenen dubtes raonables, o desconeixement o manca suficient d'informació. És per això, que de vegades les negociacions amb xinesos de vegades semblen trobades de desconfiats on no s'acaba mai de treure l'aigua clara.

L'honestedat, en aquest sentit, no té res a veure amb ser sincer o no, en el sentit de dir mentides o veritats. Té a veure amb reconèixer primer les pròpies mancances, i després actuar en conseqüència, assumint el què es pot fer i el què no. Aplicat al procés electoral que vivim a Esquerra, per posar algún "però" en un procés que trobo no només important sinó exemplar, crec que una de les virtuts que he trobat a faltar és una mica d'honestedat, per part d'algunes candidatures més que per altres. He trobat a faltar no només l'honestedat catalana, ser una mica més raonables, moderats, sinó també la virtut confuciana d'assumir l'anàlisi més enllà de la superficialitat, la reflexió mesurada, assumir el dubte, les debilitats i d'aquí, construïr. És un moment ideal, el moment congressual per fer aquest exercici i potser no s'ha fet del tot.

Entre postures porugues, com les de la candidatura que més em convenç, Gent d'Esquerra (per no afrontar abans problemes de comunicació bàsics) maximalistes, com la de la candidatura que menys em convenç, la d'en Carretero i Reagrupament (continuo pensant, com bé indica en Roc Armenter al seu post "Sobre ERC" que no acaben d'oferir una alternativa del tot definida del què ens espera al futur si triomfa la seva candidatura, més enllà de dir que tot canviarà i tornarem a ser el què erem, si algú sap el què vol dir això), impròpies com les d'Erc Futur ( amb acusacions completament incomprensibles, i projectes que realment se'm fa díficil de valorar si vull ser honest) i oportunistes d'Esquerra Independentista ( que a pesar de la solidesa intel·lectual de l'admirat Lluís Pérez, crec que ens ha ofert una campanya basada en el cop de notícia irreflexiva, precisament del què tant s'ha acusat Esquerra) hem perdut una oportunitat de mostrar-nos, honestament, a la societat, com el partit que som.

Per sort, optimista de mena, crec que som gent prfundament honesta, tota la que formem Esquerra, i que en som conscients. Esperem doncs, al dia 15 de juny, per seguir avançant. Jo, al menys, ho penso fer.

A Europa tal com som

El debat de les idees. A mi, deformació professional, m'interessa el paper que puguem fer a Europa, i m'importen les eleccions europees del proper juny de 2009. Què n'ha de dir la candidatura a la que dono suport?

A Europa, tal com som from Gent d'Esquerra on Vimeo.

Keep it real.

Parlo, és clar, i un dia més, de la nostra campanya. La campanya d'aquest partit on milito, Esquerra. I com sempre, sóc molt conscient que aquest post té un interès limitat, i més aviat m'estic escrivint a mi mateix. Feel free, que diuen.

Debatem. M'encanta. El debat ens és tan a dins als qui ens diem "compromesos". Per què el primer que cal fer, abans de començar cap diàleg és la crítica en profunditat de les pròpies posicions i el debat és una de les millors eines per a mostrar debilitats, per a reforçar arguments, per a imaginar sortides, per a clarificar posicionaments, per a interioritzar discurs.

És per això que estic disfrutant tant el contacte amb els companys, les tertúlies amb companyes, la lectura i la resposta. L'astorament davant girs inesperats en aquesta campanya, la cerca immediata de rèpliques, de positivitats, d'idees per poder aprofitar. Trobar tanta passió als blogs, de tots colors i tendències, trobar tant d'interès entre militants, simpatitzants, militants d'altres partits i simples espectadors.

Crec que s'han de polir coses. Però la llavor està sembrada. Jo què voleu que hi faci, mai he estat partidari del tot o res, però em veig més a prop del tot que del res. I quina il·lusió quan en el camí ens hi tornem a trobar tots, per què aquest camí cada dia és més ample.