Regions i pobles solidaris




Durant aquests últims dies d'octubre he tingut el plaer d'acompanyar alguns membres de l'Aliança Lliure Europea a la Universitat d'Estiu que cada any organitza la federació de partits regionalistes i nacionalistes Regions et Peuples Solidaires. Ser a Occitania, per a un català, és pràcticament com tornar a casa, tot recorda a Catalunya, o Catalunya recorda a Occitània, si es vol veure així. Sempre és un gust estar entre amics i companys bretons, corsos, occitans, alsacians, i bascos i catalans del nord, i sempre és un plaer tornar a aquesta terra de trobadors, bastides i vinyes, on encara qui ho vol pot tenir l'aire de l'infern benaurat de la terra càtara.

A França, i a tota Europa, és ben palpable l'interès per l'evolució de dues situacions "nacionals" a la Unió Europea d'avui en dia: Escòcia, Flandes. Durant aquesta universitat d'estiu, el tema estrella ha estat l'ampliació interna de la Unió Europea, entesa com l'accés al poder de decisió comunitari de nous actors que ara mateix estan integrats a la Unió mitjançant els estats actuals. Les conclusions de l'anàlisi són que Escòcia i Flandes representen dos models per arribar a l'objectiu de l'ampliació interna:

- La via escocesa és sens dubte la que sembla més difícil a priori, l'accés mitjançant la secessió, la independència.

-Pel contrari la via flamenca, potser també per la diferent configuració de l'estat que els acull, és la via de l'accés de les "regions constitucionals" a l'àmbit de decisió europeu mitjançant el reforçament del poder de les assemblees territorials legislatives, el Parlament Europeu i el Comitè de Regions, aquest últim convertit en una espècie de senat o segona cambra territorial de la Unió Europea.

Quina de les dues és més senzilla? La lògica estatal actual ens afirmarà sense embuts, evident, la segona. Els estats s'encarregaran de donar més poder de decisió, més autonomia de les regions també a la Unió. Paradoxalment aquesta és una afirmació falsa. El cas flamenc és possiblement l'únic cas europeu en què una nació sense estat és majoritària en l'estat que l'acull, i precisament no s'atreveix a donar el pas de la independència ( tot i que hi ha aproximadament i segons la últimes enquestes entre un 35 i un 40 % de flamencs que volen la independència) perquè això significaria deixar en l'estacada econòmica i social a l'altra quasi meitat de la població francòfona. És per això que les formulacions independentistes flamenques sempre sonaran com insolidàries i fins i tot xenòfobes, perquè realment ho són si no hi ha cap pla pel dia després de la independència també per la població francòfona de Bèlgica.

És evident doncs que la via flamenca només pot prosperar si una majoria d'estats estan disposats a renunciar a més quotes de poder comunitari en benefici de les seves regions. Algú en coneix cap d'aquest tipus d'estat?

L'ALE doncs, tradicionalment posicionada en la via flamenca tot i que sense abandonar la via escocesa, s'ha trobat que potser aquesta segona via, després de tants anys de fer-la servir d'espantall, pot ser la única via per democratitzar la Unió, fer-la més accessible als seus ciutadans, i sobretot, fer-la un instrument útil des de bases més sòlides.

Qui hauria de tenir por d'una Europa amb 50 estats? Els 50 Estats Units d'Amèrica?





a la foto, un servidor dirigint-se a l'assemblea de Regions i Pobles Solidaris.

L'orgull del seny.

Quant des de determinats àmbits del sobiranisme - el testament polític de Lluís Maria Xirinacs i els seus apologetes en són un exemple- s'acusa a la societat catalana (ni més ni menys) o als actuals líders polítics de tebiesa o, directament, covardia, no em puc estar d'alegrar-me de la prudència, el pragmatisme, les ganes d'arribar a compromisos i no confrontacions com les que fan estirar-se els cabells als nacionalistes vascos. En un dia on ETA torna a atacar als independentistes d'Euskal Herria i a les seves legitimes aspiracions, m'alegro enormement de que l'estupidesa i baixesa moral d'aquesta organització terrorista disfressada d'abertzale no hagi causat víctimes. Més m'alegro del camí que nosaltres hem triat, el camí de l'enteniment, del pacte, de l'anar poc a poc i fermament, de la no confrontació identitària, del no parlar de traïdors, ni "txakurras" ni "cipaios", de no fer distincions, perquè aquí es compta amb tothom. Aquesta és la única via si volem ser un estat independent viable.

I faig meves les paraules de l'Anna Simó al seu bloc on ens anima a no caure en la desesperança i el derrotisme, on sembla que s'hagi instal·lat una part del sobiranisme. Seny, ens hem d'enorgullir del nostre seny.

I això [conseguir la majoria social per la independència] no ho farem a partir de canvis conjunturals, ni sobre discursos derrotistes, ni sobre cops d’efecte que condueixin a la frustració, ni sembrant la desesperança, sinó parlar clar, anar construint estructures d’estat, sumar esforços i consciències amb il·lusió i optimisme per dibuixar un horitzó nacional de plena sobirania i fer-lo creïble.

Els que ens ho creiem hem de fer-ho millor, certament, però ara no en tenim prou amb místics i grans capitans, hem de seguir la lluita, sovint sorda i constant.

Una mica d'utopia.

En temps de debats nacionals, un mica d'utopia. El nas de Cleòpatra, Catalunya Ràdio, 15 de Juliol de 2007. És una mica llarg, però molt interessant. Em quedo amb la cita que fa l'Oriol Junqueras d'en Salvador Seguí, el noi del sucre:

La independència no fa por a les clases populars a Catalunya, només fa por a l'empresariat català.

L'evolució social i demogràfica no estic segur si ha fet variar aquest aforisme de l'independentisme clàssic, però sens dubte ens permet reflexionar, per exemple, quin és el gran fre del sobiranisme a Convergència, a pesar de Carles Puigdemonts o Enrics Caneles.

O potser no?


Falten periodistes.

Que hi ha gent amb ganes de desestibilitzar, ho tinc clar. Que es recullin algunes declaracions, i no altres, és com per preguntar-nos per la salut periodística del nostre país. Parlàvem, parlem molt de la qualitat dels nostres polítics i dels lideratges que ens calen, però ... i la classe periodística?

Com és que no he vist en cap diari aquestes declaracions d'en Carretero?

Carretero reitera que Reagrupament.cat no pretén ser un partit, sinó millorar ERC

(...) Per Carretero, actualment, hi ha milers d'"orfes de referent" a Catalunya que, fins ara, "s'abstenen" a les eleccions. Tot i això, ha volgut deixar clar que fins ara ERC ha estat "una eina útil", de manera que ha advocat per "anar tots junts si tots tenim el mateix objectiu".



Comencem per aquí. Tenim el mateix objectiu, i tant, i no calen messianismes per aconseguir-lo.

Benvingut als 30



Vaig néixer el 19 d'agost de 1977. Avui és el primer dia dels meus trenta anys. Perdoneu-me l'ego.

Fira de Xàtiva, 750 anys i pico.



I tu et queixes? Si pots triar!

Tria tornar. Tria el levante. Tria l'Alameda. Tria la Reina. Tria bous. Tria paella Galbis. Tria Alejandro Sanz. Tria jubilats. Tria Gran Circo Fele. Tria Palasiet. Tria Jaleo Real. Tria frontenis. Tria Sirex. Tria carrera de cambrers. Tria campionat mundial de bebedors d'orxata i menjadors de fartons. Tria popular. Tria Rus. Tria Xàtiva.





Trio Montesa, gràcies.

Does the void dance techno?



Això de la mort, si em permeteu la irreverència, és un no parar. El cap de setmana passat, ens deixava Tony Wilson, l'home de Manchester, el promotor cultural més important dels anys 80 i prinicpis dels 90. Potser el nom no us dirà res, si no és que heu vist la pel.lícula semibiogràfica "24 hour Party People", però segur que heu escoltat alguna de les bandes que va ajudar a fer conegudes, començant per els Sex Pistols, que ell va presentar per primera vegada a la televisió l'any 1976, i continuant per les bandes més destacades de la new wave de Manchester, Joy Division, Durruti Column, Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, Happy Mondays i tants d'altres que van passar per els catàlegs de Factory Records que ell va cofundar. Igualment important va ser la Haçienda, la primera macrodiscoteca digna d'aquest nom, inici de l'escena Madchester i de la cultura de clubs al Regne Unit i per extensió a Europa ( les primeres festes rave a Eivissa, i la popularització de la illa entre els britànics com a destinació de techno i drogues ve directament de les nits eivissenques de la Haçienda).

Wilson però, no era el típic "neng" del Merseiside. Va ser tota la vida periodista i agitador político-cultural, socialista convençut i partidari de la descentralització, cosa que el va portar, per exemple, a liderar la campanya per l'aprovació d'una Assemblea regional amb competències per a la regió del Nord-Oest d'Anglaterra on hi ha, per mencionar-ne dues, les ciutats de Liverpool i Manchester. El laborisme de Tony Blair (per què no m'extranya) va parar el pla de regionalització a causa del vot negatiu de la regió del Nord-est d'Anglaterra, l'any 1994, i segueixen així.

El curiós del cas és que Tony Wilson havia tornat a ser notícia últimament, tal i com recull el ciberperiodista Ignacio Escolar. En temps de documentals com Sicko, de Michael Moore, no hi ha cap Ken Loach de guàrdia per denunciar que la NHS (sistema mèdic anglès) no paga medicaments contra el càncer a famosos? Ni el mateix Moore ( que pinta un món de la seguretat social a Europa, i a Cuba -jejeje- com el paradís a la Terra) no podria afegir unes línies al seu documental, com per exemple, aquestes:

"I used to say some people make money and some make history - which is very funny until you find you can't afford to keep yourself alive.

"I've never paid for private healthcare because I'm a socialist. Now I find you can get tummy tucks and cosmetic surgery on the NHS but not the drugs I need to stay alive. It is a scandal."


En tot cas, que descansi en pau Tony Wilson. I gràcies per tot.





Necrològica



Ja és casualitat que la setmana en que celebraré el meu natalici estigui tan marcada per la mort. Sens dubte una de ben colpidora, la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, fa que la setmana comenci amb un regust agre. En Xirinacs representava moltes coses per molta gent, i per a mi, representava la lluita sense descans per la independència de Catalunya. No estic ni estaré d'acord amb tot el que defensava en Lluís Maria, especialment la manera d'afrontar el conflicte amb l'Estat, perquè jo crec que la independència no arribarà amb la confrontació directa, sinó amb compromisos i acords, poc a poc, i enfortint la pròpia societat catalana i no dividint-la. Per això, aquest crit de llibertat, un crit en silenci, quina paradoxa, no és el meu camí. Tot i així, salut i respecte a Lluís Maria Xirinacs que ha faltat a Ogassa, lluitador per la pau i la independència.


Com un record d'infantesa



en Nicolau Casaus, veritable icona del barcelonisme, que avui ha faltat. Un sentit homenatge.

Més cara que esquena.

Extret de Vilaweb:


El president d'Adif, Antonio González, ha criticat avui el disseny de l'entrada del TGV a Barcelona. González ha dit que ha estat 'el pitjor dels possibles', perquè conflueix amb una potent xarxa de Rodalia, que ara paga les conseqüències de les obres. El traçat que va de l'aeroport del Prat a l'estació de Sants el van aprovar els governs del PP, a l'estat espanyol, i de CiU, a Catalunya. El disseny, segons González, obliga a fer les obres del TGV a la mateixa zona on es desenvolupa el servei de Rodalia.

Que si, que tothom hi té culpa, ho veieu? Tothom, tots alhora, acusem ! Que si es culpa d'aquests per fer president a aquest, que si els altres van fer-ho pitjor, que si patatim que si patatam.

Solucions són el que calen i no pedaços. I solucions vol dir deixar-nos de partidismes gallinàcis i negociacions com Déu mana.

Pausa ideològica.

Mentre treballo, Ideario de Francisco M. Ortega Palomares, del seu llibre "Cuenta Atràs". Extremoduro van utlitzar alguns fragments d'aquest poema per a la seva cançó Standby. Extranyament proper al meu propi ideari.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.

Me da pena la vida,
los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.

Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.

Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.

Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.

Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.


La independència arriba en tren?


A Bèlgica, si ho recordeu, vam tenir eleccions el passat mes de juny, amb uns resultats que feien preveure unes negociacions per formar govern molt dures. El cas es que el complicat mecanisme que permet formar un govern ( que inclou el nomenament de dues figures, l'informador i el formador que són ben curioses des de la meva perspectiva) ha fet que encara no s'hagi arribat a ningun acord, i menys després de diverses errades del formador actual, el flamenc demòcrata-cristià Yves Leterme, que en principi és el que ha de tenir la responsabilitat de trobar una majoria parlamentaria suficient que doni suport al seu govern. Una d'aquestes errades, la més comentada sens dubte aquí i allà, va ser la sorprenent resposta a la pregunta: pot cantar la Brabançonne, l'himne nacional? el dia de la festa nacional belga, el 21 de Juliol. Sense venir a tomb, l'Yves va cantar la Marsellesa, i la resta ja és història com diria aquell.

Però del què s'està parlant més aquests dies no és de la Brabançonne, sinó, sorpresa, de la companyia nacional de ferrocarrils, la SNCB en francès o NMBS en neerlandès. A pesar de ser una companyia amb prou bona reputació, si la comparem amb la benvolguda RENFE almenys, s'ha convertit en el centre del debat sobre la reforma constitucional. S'està discutint en concret la possibilitat que les regions puguin intervenir en la gestió, conjunta, del servei de ferrocarril. A més de ser una qüestió tècnica per millorar la gestió, és també un gest simbòlic, perquè això significaria tocar un dels símbols "nacionals" belgues: la unitat ferroviària.

És ben curiós, tan lluny i tan a prop. A tot arreu, a Escòcia, al País de Gal.les, a Flandes, les quotes d'autogovern s'estan ampliant a base de dures negociacions competencials. Sembla que l'era de les proclamacions d'independència i les primaveres dels pobles han quedat ben lluny. Les independències, o interdependències del segle XXI arriben poc a poc, a ritme de tren.

Blog pel Broc (2)

Parèntesi:

algú dubta de la magnitud de la "globalització" cultural? Doncs que miri aquest vídeo, els millors artistes del Hip Hop mongol - de Mongòlia-, en estat pur.




Per cert, em preguntaven l'altre dia, quina música ballen els xinesos?

No puc parlar per tots, però el què jo ballava quan sortia amb els meus amics xinesos a Beijing és això:



Si, jo també flipava.

Poliétika

Ara que no ens sent ningú:

d'esquerres el PSOE?

Que ho preguntin a Navarra. Ja ho deia algú, el PSOE, en materia de demagogia, un 10, en valentia un 0.

Per sort, encara hi ha una altra manera de fer política, i espero que els quatre vots que aconsegueixi mantenir el PSOE a Talavera de la Reina per haver traït els seus electors navarresos els perdi a Navarra, a Catalunya o allà on encara hi hagi una mica de dignitat i de poliétika.

Bada jokatzeko beste modu bat...


Vacances en dos trossos

Vacances, primera part. Hi ha tants noms, tants riures, tantes paraules. Definitivament, sóc persona d'estiu.

- Des de l'avió, el canal.La ciutat, inmensa, feliç. Dies que t'omplen de veritat. Reflexions.

The air was dark above Gravesend, and farther back still seemed condensed into a mournful gloom, brooding motionless over the biggest, and the greatest, town on earth


-Pizzes, riures, borratxes de Cocacola, mirant fixament els 30 als ulls. Us estimo.



-Santiago, Festigal, Dia da Patria, una, dues, tres, cent nacions en marxa.



-Festa major, Bon Rotllo, altre cop a casa, torna, si-et-plau, molt aviat!