... i fins aquí. Ara només queden els desitjos per l'any nou:
- Un any ple de somnis, il·lusions, projectes amb èxit, i moltes moltes ganes de fer coses per canviar, encara que sigui una mica, aquest món on vivim.
- Un país, el meu, que volem lliure, just, pròsper i que convidi a viure-hi. Independent en la interdependència en definitiva, igual que els danesos, els espanyols o els belgues, on els que decidim què fem amb els nostres recursos i les nostres possibilitats siguem les persones que hi vivim.
- Un poble, el meu, on s'aprofitin totes les seves potencialitats, del seu patrimoni i sobretot, de la seva gent.
- I per a nosaltres dos, molta alegria!!
Bon Any Nou 2007!
S'acaba malament. El 2006 no pot acabar així de trist. Espero que els camins que s'han començat no tinguen tornada.
Pels camins que he corregut no hi havia arbredes,
només dolors dels meus amors que vaig deixar enrere.
Davall del Sol el meu cor fou secant-se com la rissa
i el vaig deixar abandonat per caminar de pressa.
I en arribar al meu destí i ja tocant la porta
em preguntaren pel meu cor, no vaig donar resposta.
Vaig desanar el meu camí per vore si el trobava,
però camí que has anat ¡ai! ja no té tornada.
(Els Camins, l'Ham de foc. Lletra: Mara Aranda. Música: Efrén López )
Notícies que semblen inocentades... però no ho són:
- El representant al Congrés nordamericà del 8è districte de Carolina del Nord Robin Hayes anuncia la solució definitiva per acabar amb el "problema" d'Irak: convertir tots els musulmans al cristianisme. Les seves paraules literals Stability in Iraq ultimately depends on spreading the message of Jesus Christ, the message of peace on earth, good will towards men. Everything depends on everyone learning about the birth of the Savior.
Allelujah!
- L' egodictador del Turkmenistan Saparmurat Niyazov sembla que no només és plorat pels seus conciutadans. Putin ( perquè no m'extranya), Bush ( com? el defensor de la democracia? ), Hu Jintao, i last but not least... Koffi Annan (!) tots van oferir les seves condolències al país que s'havia quedat orfe del seu malalt oficial d'estalinitis. No patiu, la Unió Europea no ha expressat cap opinió, com tampoc ho va fer en els 20 anys que aquest tirà va dominar la cinquena reserva mundial de gas. Per sort encara no canvien esportistes per la xarxa de gas local.
- Els cirurgians són més alts i guapos que els metges "normals". L'article que ho demostra s'acaba de publicar al British Medical Journal. Està pròxima la sortida d'un altre estudi que demostra que les llicenciades en sociologia estan més bones que els llicenciats en polítiques. Compareu-los si no:
Tres llicenciats en polítiques en ple procés creatiu.
Una llicenciada en sociologia en ple procés creatiu.
Per cert, ja li he dit, però igualment: FELICITATS!
Avui ha faltat en Francesc Vila Rufas, Cesc, qui va ser ninotaire a l'Avui. Des d'aquí, el meu homenatge.
Curiós el concepte que tenen alguns sobre el què és Europa. Fixeu-vos:
(imatge extreta d'aquí ).
Bé, una de les notícies del dia, direu vosaltres. I jo, per on cau el poble anomenat "frontera francesa"? Em recorda a aquell article que vaig llegir fa temps d'en Quim Monzó on parlava dels estranys cartells anunciadors de "Girona-França", en lloc de "Girona-Perpinyà" o "Girona-Montpeller". Un lloc molt esotèric això del Llenguadoc Roselló pel què sembla, prou esotèric com per no merèixer tenir les seves ciutats com a destinació sinó la més genèrica i poc "transeuropea" fórmula de "frontera francesa".
Avui el projecte de llei sobre Memòria Històrica, completament insuficient -ho dic com a afectat- arriba al congrés [a la foto l'avi perales, Vicent Perales Tomàs, amb l'uniforme de la 40 divisió (Carrabiners) al front de Terol. Uns mesos després seria condemnat pel delicte d'auxili a la rebel·lió]. Demà la regidoria de patrimoni de l'Ajuntament farà un acte de presentació de les activitats fetes durant aquest any en aquest àmbit que ha estat moltes i molt ben fetes. Felicitats a en Josep Castells, regidor d'Esquerra, l'Enric Costa, el tècnic de patrimoni encarregat de dinamitzar l'àrea, en Joan Garriga, historiador infatigable i a tots els que fan possible que La Garriga s'estigui convertint en un referent.
Aquest és l'article que he escrit per a l'Aquí.
A vostès no els coneixia. Com els hauria de conèixer si van morir 40 anys abans que nasqués jo. Vostès vivien en un altre món. Avui pensem en altres coses, però potser no són tan diferents de les que vostès van viure. Vostès van veure les cases barates i nosaltres veiem l’especulació. Van veure com als de la rabassa morta se’ls desnonava, se’ls treien els camps que havien treballat tota la vida. Nosaltres veiem el mobbing immobiliari, com es desnona a gent de les cases on han viscut tota la vida. Vostès parlaven de murcianos, i parlaven amb les minyones valencianes que omplien les cases benestants. Nosaltres veiem magribins i llatinoamericanes. Vostès van veure com a les portes dels col·legis hi havia homes amb porres, per si algú no votava el què calia. Bé, això si que es diferent. Ara, molts, simplement, passen.
Potser és precisament per què no els recordem. Per què no els coneixem. A vostè, senyor Comère, que van matar perquè havia aixecat la veu contra la por del terror revolucionari. Vostè que havia defensat les classes populars. Vostè, un republicà catalanista, d’esquerra, és un exemple. Vostè senyor Corrons, que havia defensat l’associacionisme religiós, el catalanisme popular, sentit, impregnat del catolicisme que tant l’omplia i a qui van venir a buscar amb el seu gendre, en Xavier Albó. Vostè, senyor Corrons, és un exemple. I n'hi ha tants d'exemples que no recordem!
El seu era un altre temps. Un temps, però que avui hem de recuperar, perquè no pot ser que el seu exemple caigui en l’oblit més terrible, l’oblit dels que van vèncer i van voler fer creure que aquí no havia passat res. No sé si els agradaria poc o molt el món d'ara. No sé què en pensarien del preu de la vivenda, de les hipoteques, dels magribins i les llatinoamericanes, però igualment, el seu record s'ha de preservar. A vostès convé recordar-los, per què recordar-los és conèixer-nos.
Aquest és l'article que he escrit per a l'Aquí.
A vostès no els coneixia. Com els hauria de conèixer si van morir 40 anys abans que nasqués jo. Vostès vivien en un altre món. Avui pensem en altres coses, però potser no són tan diferents de les que vostès van viure. Vostès van veure les cases barates i nosaltres veiem l’especulació. Van veure com als de la rabassa morta se’ls desnonava, se’ls treien els camps que havien treballat tota la vida. Nosaltres veiem el mobbing immobiliari, com es desnona a gent de les cases on han viscut tota la vida. Vostès parlaven de murcianos, i parlaven amb les minyones valencianes que omplien les cases benestants. Nosaltres veiem magribins i llatinoamericanes. Vostès van veure com a les portes dels col·legis hi havia homes amb porres, per si algú no votava el què calia. Bé, això si que es diferent. Ara, molts, simplement, passen.
Potser és precisament per què no els recordem. Per què no els coneixem. A vostè, senyor Comère, que van matar perquè havia aixecat la veu contra la por del terror revolucionari. Vostè que havia defensat les classes populars. Vostè, un republicà catalanista, d’esquerra, és un exemple. Vostè senyor Corrons, que havia defensat l’associacionisme religiós, el catalanisme popular, sentit, impregnat del catolicisme que tant l’omplia i a qui van venir a buscar amb el seu gendre, en Xavier Albó. Vostè, senyor Corrons, és un exemple. I n'hi ha tants d'exemples que no recordem!
El seu era un altre temps. Un temps, però que avui hem de recuperar, perquè no pot ser que el seu exemple caigui en l’oblit més terrible, l’oblit dels que van vèncer i van voler fer creure que aquí no havia passat res. No sé si els agradaria poc o molt el món d'ara. No sé què en pensarien del preu de la vivenda, de les hipoteques, dels magribins i les llatinoamericanes, però igualment, el seu record s'ha de preservar. A vostès convé recordar-los, per què recordar-los és conèixer-nos.
A la foto Gastó Comère Poupée, alcalde d'ERC de La Garriga, assassinat l'agost de 1936 pel comitè local per haver-se oposat a la detenció i assassinat de persones de la FJC garriguenca.
Mira que m'agrada poc parlar del què fan o deixen de fer els altres. Però no he pogut evitar cert esborronament a la pell quan aquests dies he llegit el projecte polític que vol impulsar CiU com a revulsiu per aconseguir tornar a governar. Extranyament o no, Unió Democràtica ja ha alçat la veu contra aquest projecte de la "casa comuna del catalanisme", és a dir, el mas pairal polític, i extranyament , o no, estic molt d'acord amb Unió en aquest cas.
Perquè crec que és un error i fins i tot, perillós? doncs per dues raons bàsiques:
- Voler aglutinar tot el catalanisme vol dir voler convertir-se en partit únic del catalanisme. Quan es nega que els altres siguin catalanistes, s'està negant una cosa més important: que el catalanisme pot ser, i és, un moviment més àmpli que un partit polític o una federació de partits. Es converteix al catalanisme en un projecte de partit i no de país. Ara, què passarà si s'aconsegueix, CiU aglutina tot el catalanisme a la seva banda, i arriba el moment de l'alternativa democràtica d'aquí a vint, trenta o quaranta anys? Doncs que davant no hi tindrà un altre catalanisme, sinó una cosa igualment legítima que haurà fet créixer: l'espanyolisme anticatalanista. És això el què vol CiU per tornar al poder? Fer dos blocs, catalanistes contra espanyolistes?
- L'opció de convertir-se en un front nacional està molt bé si aquest front té unes idees clares sobretot en referència a la sobirania nacional. Però la federació CiU vol agrupar, segons les seves pròpies paraules a sobiranistes, no independentistes, autonomistes, conservadors, liberals i socialdemòcrates. I tenir-los a tots contents. Això, simplement, és impossible. Per a què serveix el mas pairal del catalanisme on l'única idea comú és la de governar ? Us sona? És el què està criticant ara mateix CiU del govern d'Entesa, la no coincidència de plantejaments per la diversitat de programes. És a dir, si volen fer el mateix que ja passa ara, segons ells, al govern d'Entesa, no seria una mica el "quitate tu que me pongo yo" ? Canvi? Recanvi? Más de lo mismo?
En resum amics de CiU, no em vull imaginar un règim de partit únic, on qui no combregui amb aquest partit no és catalanista, i on l'alternativa sigui l'anticatalanisme. On la cultura del pacte no existeixi sinó només l'adhesió a un principis prou vagues per a que tothom estigui content. On no és faci política sinó que es faci el què digui el que mani de torn. Aquest projecte fa tuf de totalitarisme, i em nego a que el catalanisme, que hem aconseguit que sigui transversal, pugui ser acusat algun dia de ser un règim de partit i totalitari. Per molt mas que sigui.
Te recuerdo Víctor,
te recuerdo Salvador,
te recuerdo Antoni,
te recuerdo Carmelo,
os recuerdo.
Te recuerdo Ana María,
te recuerdo Pati,
en este día de alegría, el dia internacional de los derechos humanos.
Hi estic d'acord, el govern està per complir i fer complir les lleis, compliu amb la legalitat. Reconeixement immediat de la unitat de la llengua catalana.
Ma mare em diu: Bandereta
Jo li dic que té raó
Perquè totes les banderes
van davant la processó.
Lletra: Plàcid Rosaleny, del llibre "Avingudes del desgavell"/Tradicional
Música: Miquel Gil/Tradicional
Acabant amb la Setmana del Québec a Can Perales m'aturo davant d'aquesta imatge:
Aquest és l'Stephane Dion, el nou líder del Partit Liberal del Canada. Un home prou interessant. En Miquel Iceta avui publica el discurs escrit amb motiu de la publicació en castellà del seu llibre: "La Política de la claridad". Ha guanyat al favorit Michael Ignatieff per un marge reduït pero suficient. En tot cas, els sobiranistes quebequesos ja s'estan fregant les mans, perquè Dion és la veritable bèstia negra dels Pquistes i és molt probable que aquesta controvertida figura ajudi -encara més- al creixement electoral del Parti Quebecois a les properes eleccions Quebequeses previstes al 2008. Esperem-ho.
Aquest doctor en Polítiques i especialista en Administració Pública va ser un dels principals ideòlegs i impulsors de la "Clarity Act" de l'any 2000, que estableix les condicions per a la celebració d'un nou referèndum de secessió. La seva postura és, molt resumidament, que no es pot assumir l'amenaça de la secessió com a forma de fer política i aconseguir "privilegis provincials" ( el Québec té la condició de província dins la federació canadenca). Igualment , tot i ser un federalista convençut - durant la seva joventut va ser, però, independentista- creu que l'opció independentista és legítima i el què és més important, ha de poder manifestar-se a través d'una consulta popular, pero no està justificada. Considera que no es donen les condicions d'extrema vulneració dels drets humans que justificarien l'autodeterminació colonial, i que no està justificat crear "extrangers" entre els que fa dos dies que eren els teus conciutadans.
Ara bé, em pregunto jo, Monsieur Dion, i si de fet l'extranger fos jo i els meus veïns? I si de fet no m'importés crear forasters sinó cohesionar als que ja són aquí? I si cregués que tenir dues identitats no és necessariament incompatible però tampoc que aquestes dues identitats siguin necessariament compatibles ? -ja m'he liat!-.
El més curiós del cas és que Stephane Dion no es cansa de comparar les situacions espanyola i candenca en general, i catalana i quebequesa en particular. Trobo molt interessants les seves reflexions, però crec que les lleialtats ciutadanes no es donen només en àmbits estatals, és a dir en els marcs del "jo ja sóc estat i tu no sé perquè ho demanes" que sembla que tant agrada als socialistes catalans i espanyols. Deixem a monsieur Dion capficat en com redreçar el Partit Liberal del Canadà i no l'agafem de model pel govern català.
En JJ Navarro Arisa escriu avui un interessant article d'opinió en referència a l'extranya resolució del Parlament Federal canadenc d'Ottawa declarant solemnement que el Québec és una nació dins la unitat canadenca. Un govern conservador i unionista canadenc declarant que Québec és una nació... mmm alguna cosa fa olor de podrit. Quelqu'un peut me l'expliquer?
http://www.avui.cat/avui/diari/06/des/01/293195.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
