It's Time

S'acosten eleccions claus a Europa, les presidencials franceses i les nacionals a Escòcia, Irlanda del Nord i Gales. En Xavier Solano al seu bloc ens manté informats des de dins del SNP i sobre les percepcions altament optimistes d'arribar al govern escocès per primera vegada. L'última enquesta, publicada avui al The Scotsman, confirma un cop més que els nacionalistes escocesos seran el partit més votat tan a la llista de circumspcripció com a la llista regional, arribant als 44 diputats enfront dels 41 del Labour. Això els permetria formar govern, però en coalició amb els liberaldemòcrates ja que ni el partit dels verds escocesos ni el Scottish Socialist Party traurien prous diputats com per garantir una majoria estable.

Què significa això? Que l'objectiu de la independència és realitzable, però complicat, ja que per aconseguir tirar endavant el referèndum, o que aquest sigui un punt de discussió a la formació de govern, s'ha d'aconseguir convèncer als liberals de la bondat del projecte independentista. I sembla que els escocesos votaran més contra el Labour que a favor de la independència, ja que la mateixa enquesta del The Scotsman constata una pèrdua del 10% en suport a la independència, que ara mateix es troba en un 46% a favor i un 44% en contra -suposadament amb un 10% d'indecisos o que no es pronuncien-.

Ens trobem doncs en un cas semblant al català o al quebequès, amb un partit clarament independentista però que es veurà abocat a pactar amb no independentistes per accedir al govern, demostrar que ho poden fer bé, i amb una mica de sort, atreure votants cap a la opció independentista. Una feina difícil, però que el SNP, com Esquerra i el PQ, han decidit impulsar sense defallir, estratègies variades, un mateix objectiu: el benestar de la nostra gent s'aconsegueix mitjançant la independència.





I mentrestant a França.....

François Bayrou, candidat occitanoparlant i desacomplexadament anticentralista en un pais jacobí fins la mèdula aconseguiria guanyar a la segona volta en cas d'enfrontar-se amb Sarkozy o amb Royal. Ho pronostica avui el Liberation i ja ho anunciava fa uns dies en Vicent Partal al mail obert de Vilaweb. Un tema a seguir.

Un Bloc de casa

Des de ja fa uns dies tenim disponible a la xarxa el bloc del candidat d'Esquerra a l'alcaldia de La Garriga, l'Oriol Ramon. Com que no soc gaire imparcial a l'hora de jutjar-lo, perquè és el meu candidat i persona a qui admiro i respecto la seva trajectòria en defensa del nostre poble, us convido a passejar-vos-hi.

Ja en som (almenys) dos a la bloquesfera republicana garriguenca, a veure si s'anima algú més a compartir la seva particular visió del món amb tots nosaltres!

God bless my KFC



Beneït sigui el fruit del ventre de les multinacionals. L'hora del Judici final s'acosta i Kentucky Fried Chicken té la resposta exacta:

Kentucky Fried Chicken aprofita la Quaresma per vendre "peix beneït".


KFC Appeals to Higher Authority by Asking for Papal Blessing for New KFC(R) Fish Snacker Sandwich

Amén germans. Que Microsoft us sigui propici i recordeu de fer penitència.

Què fer quan t'enyores

Escoltar en Guillamino i veure el Poblenou, la plaça de les Glòries Catalanes (que tantes glòries amaga, sobretot de matinada), sentir aquella sensació que es té quan surt el sol al Carrer Almogàvers...




Com, no sabeu qui és en Guillamino? Doncs mireu aquest petit reportatge amb aires retro que li fan al Flash de TV Molins




Sóc un enyoramiques, ho reconec.

Aeroports i la meva llengua materna.

Avui és el dia internacional de la llengua materna. Un dia dedicat a la preservació de les llengues minoritzades i en perill ( d'extinció). Hi ha gent que creu que l'espanyol es troba en aquesta situació de minorització, com també hi ha gent que creu que hi ha una estranya relació entre Groucho Marx i John Lennon, paralela a la relació entre Karl Marx i Lenin. Freaks n'hi ha a tot arreu



I què millor que aprofitar aquest dia per reclamar un aeroport intercontinental de primera per a Barcelona ? Perquè la millor forma de defensar el català es posar-lo a primera divisió, i això vol dir per exemple rotulació en català, anuncis en català, tendes on atenguin en català i tot en un aeroport on poden passar milions de persones, millions de parells d'ulls i orelles que ens seran els millors ambaixadors per fer conèixer la llengua.

És hora de començar a avançar en positiu. La defensa està molt bé, però a mi això del catenaccio lingüístic permanent em comença a fer molta mandra. Passem a l'atac, el català i els qui el parlem ho mereixem.

Coses que m'agraden de Brusel.les...

... pero no són ni la Grand Place ni les cases de Victor Horta. Dues notícies que llegeixo avui:


La UE crida l'atenció al govern espanyol per la (no) política d'habitatge.


L'alcalde de Woluwe-Saint Pierre, a punt de perdre la seva cadira consistorial per haver sobrepassat els límits de despesa en la campanya electoral.

Oi que de vegades tenen coses bones els polítics, encara que siguin Belgues i no tinguin el nostre debat sobre radars com a prioritat política ?

Laat zien wie je bent



A mi personalment m'agrada que els polítics es mostrin, -ens mostrem- com som, en comptes de donar una impostada imatge de seriositat, també anomenada “corbatofília” - gràcies Laura per les imatges que ens regales al teu fotolog-. Als Països Baixos sembla que també ho veuen així. Al govern Balkenende recentment format no hi he sabut trobar cap ministre de relacions institucionals encarregat de millorar la participació ciutadana, però tenen clar que la contínua fuga d'electors que van a les urnes és un fet preocupant i hi han d'actuar d'alguna forma. La millor que han trobat ha estat fer aquest espot: STEM! En laat zien wie je bent!



Fa uns dies coneixíem les dades de l'estudi que el departament de relacions institucionals i participació ciutadana (i interior) va encarregar per coneixer el perfil tipus de l'abstencionista a casa nostra. Curiosament els resultats revelen el mateix fenòmen que està succeïnt a Europa de fa un temps: la cada cop major “abstenció conscient” ( a Catalunya això es reflexa en el nombre d'abstencionistes a les catalanes que vota a les espanyoles, per exemple), que també podríem anomenar “crítica” que fa per exemple que els nivells de participació a les eleccions europees siguin alarmants, tant pel fet en si, com pel fet que els actuals parlamentaris europeus de fet estiguin fent el seu treball enmig de la més completa i total indiferència dels votants (o no) de les seves circumscripcions. Una indiferència que de vegades és fins i tot “activa”, és a dir, responent a les afirmacions: ni tinc idea del què fan, ni m'interessa saber-ho. A pesar de les noves tecnologies i de la bona feina que estan fent per exemple en Bernat Joan i en Raül Romeva amb els seus blocs dedicats al parlamentarisme europeu, la comunicació encara és ineficient, insuficient i molt, molt mediatizada pels interessos estatals. S'han de trobar connexions amb els ciutadans molt més directes urgentment, i aquesta hauria de ser, també, una prioritat en la discussió sobre la reforma de les institucions de la UE en la què estem embrancats ara mateix.

En aquest sentit, m'ha fet gràcia l'espot holandès que incita (sobretot) als joves a votar -stem- per ensenyar-nos qui són, com són i què volen. Uns quants líders parlamentaris han superat la vergonya i es posen a rapejar com si tal cosa. Aquí això de la seriositat i la corbatofília sembla que no ho lliguen massa amb la connexió amb els votants.

pels malalts de la cosa audiovisual, el making off


Laatse Nieuws

Temps. De vegades el significat de les paraules no se'ns fa evidents. Simplement són així, i no ens hi fixem. Fins i tot quan aprenem una llengua nova, les paraules segueixen essent paraules, amb un significat que intentem traduir el més ràpidament possible, però sense reflexionar-hi. Reflexionar sobre les paraules? Jordi, què t'has pres??


Però és que el temps se m'ha fet molt evident aquests dies. El pas del temps, vull dir. S'ha materialitzat davant meu, una cosa tàctil que podia escoltar, olorar. Ha estat un moment, com tots, però ha estat tan intens que no puc sinó estar agraït d'haver-lo pogut disfrutar.


Tot això són obvietats, ja ho sé, però m'ajuden a justificarme, a recordar el retrobament amb les persones amb qui vaig compartir tantes estones quan encara anava en xandall a totes hores i a preguntar-me perquè corre tan de pressa el temps i sobretot, què és el que fa que no ens n'adonem?


Els periodistes no són aliens a aquesta cursa contra el rellotge. Però les notícies, fins i tot en aquests temps globalitzats, de immediatesa, de coneixement ilimitat a través d'això que en diem noves tecnologies de la informació, encara tenen, per sort, un sabor d'anys enrere. Un exemple que he pogut viure en primera persona :



Aquest noi negre que veieu fent declaracions és en Wouter Van Bellingen, regidor a la ciutat de Sint Niklaas, no gaire lluny de Brusel.les. En Wouter treballa amb mi aquí a la nostra seu lila, ell per a Spirit i jo per l'ALE. Fa tres mesos, en Wouter, que és el regidor encarregat dels matrimonis ( aquí no tots els regidors poden celebrar cerimonies, només el que són anomenats pel lloc) es va trobar que una parella havia anulat la seva boda per raons que no sabia. Després, al cap d'uns dies, una altra parella va anar a les oficines per demanar que fos un altre regidor qui els cases. Una setmana després, un pare preocupat, va anar al mateix registre per dir que el seu consogre havia dit que no volia en Wouter com a oficiant, perquè era negre. En Wouter es va sentir indignat, humiliat fins i tot, normal, però va decidir no donar-li més importància, perquè, al cap i a la fi, des de petit ha viscut situacions semblants de discriminació i males estones. Flandes i Bèlgica no són més racistes que Catalunya, però sempre hi ha gent d'aquesta que té por a la diferència sigui la que sigui, i en Wouter ho ha viscut des de petit. Ho va comentar amb uns companys al bar, i ells es van indignar tan o més que en Wouter. En uns dies, la notícia s'havia començat a extendre i alguns setmanaris locals i regionals se'n feien ressò. A principis de mes la premsa belga, fa quinze dies doncs, va començar a parlar-ne. La setmana passada teníem televisió trucant cada dia, en Wouter no parava de donar entrevistes a tot arreu, i el cas era portada a tots els diaris i notícia destacada a molts països del voltant, especialment Holanda.


Aquest diumenge vaig anar a comprar el diari. Ja sabeu allò del temps, el diumenge, la mandra, el sol de casa que havia retrobat, el record encara fresc del sopar de divendres... Obro el Periódico, i em trobo la foto d'en Wouter i el titular: Enamorats, però racistes.


El que deia, les ones del temps que ens peten a la cara, un moment només, i després tot torna a la normalitat del tic tac tic tac tic tac

El zoo de Flandes

Aquesta setmana passejo per Brusel·les abans de començar a treballar de debò ( encara que per exemple, el dimecres ja vaig fer el dolent reunint-me amb els representants kurds del DTP). Molt a prop del(s) edifici(s) del Parlament Europeu hi ha l'antic zoo de Brusel·les, el què avui és el Parc Léopold. Just al centre del Parc, hi ha un castell d'aquells de conte de fades, amb punxes i neogoticisme per tot arreu, una mica com la gàbia d'en floquet al zoo, el centre de les mirades. És això.




Els zoos ja es fan per això, per què miris els animals i per a que els animals et mirin amb aquella indiferència que tant em fa patir. Doncs en aquesta gàbia neomedieval en particular s'hi ha instal·lat la delegació de la regió Bavaresa davant la Unió Europea. Sens dubte una gàbia d'or per a uns ocellets que canten molt fort, més del que alguns semblen estar disposats a acceptar. Vista la gàbia, que han adquirit els bavaresos, cada cop estic més convençut de l'excel·lent proposta de la secretaria de relacions exteriors de poder utilitzar els casals catalans, mansions senyorials amb igual o més solera que el castell del Parc Leopold com a seus de les delgacions catalanes. A més aportaran vida a les associacions que hi resideixien habitualment i en seran una font de finançament molt necessaria.

Ara, que no ens passi el què va passar a l'altre gran zoo de per aquí, el d'Anvers. Després de la segona guerra mundial, els “resistents” belgues van decidir venjar-se dels col·laboracionistes en general i dels nacionalistes en particular. Van aprofitar les gàbies buides del zoo i van tancar-hi tots els nacionalistes flamencs que van poder, exhibint-los al públic durant dies i dies, com si fossin animals. La identificació nazisme=nacionalisme flamenc va fer fortuna a partir de llavors i va ajudar a criminalitzar el moviment fins a la dècada dels 70, i tot i que hi ha tentacions encara d'enllaçar tot el nacionalisme independentista o no amb el nazisme, el zoo ara ha canviat substancialment: els que estan a les gàbies llençant mirades d'indiferència als que mirem encuriosits el què hi ha a dins ja no són nacionalistes flamencs, sinó “belguistes” mirant de salvar a la desesperada un país que, inevitablement camina cap a la separació pacífica i de mutu acord.