La blogosfera del maresme, s'ha de reconèixer, es una de les més potents del país. No sé què ho deu fer, però alguns dels més actius i llegits blocaires dels país són del Maresme. A partir de la lectura de dos d'aquestes persones, l'Eulalia Mas, socialista, i que va ser companya de classe durant la carrera de Polítiques, i en Xavier Mir, d'Arenys de Mar m'he decidit a colaborar en dues campanyes prou interessants: la campanya, En el meu nom SI, i la campanya, JO també vull un estat propi. La primera és una mostra de suport a l'actual procés de pau al País dels Bascs i per tant a la negociació per aconseguir la fi de la violència terrorista. Sembla que els mitjans de comunicació, especialment els dretans i espanyolistes, facin veure que en realitat aconseguir la pau mitjançant la negociació només interessa al govern del PSOE, i que la majoria de la gent hi està en contra. Bé doncs, JO no hi estic en contra, JO prefereixo la negociació a l'enfrontament, sempre. És per això que m'adhereixo i us faig partíceps d'aquesta campanya. Podeu accedir al manifest a través d'aquí .
L'altra és una campanya que vaig descobrir a través del magnific bloc polític d'en Saül Gordillo ( també del Maresme ... ) per tal d'aconseguir que l'independentisme, o el sobiranisme siguin més visibles en els mitjans de comunicació, especialment d'internet, però també els tradicionals. La invisibilitat de l'independentisme als mitjans de comunicació més enllà de la política partidista és un fet greu, que impedeix que realment es pugui visualitzar la verdadera pluralitat de la societat catalana, i que impedeix que la ciutadania es faci una idea correcta de les propostes de cada grup. Per tant, per ajudar a fer més visible el projecte independentista i la gent que inclou, també m'adhereixo a aquesta iniciativa, que podeu llegir aquí.
Etiquetes de comentaris: basque country, campaigns, catalonia, catalunya, independence, país vasco, paz, peace
Les efemèrides m'encanten. A la ràdio durant un temps em vaig dedicar a dramatitzar l'efemèride del dia i m'ho passava teta. Imaginar un dia com avui, un dia de finals d'agost, on la calor ja no apreta tant com al pic de juliol, però on encara es pot estar al carrer i fer la tertúlia a la fresca. Imaginar el mateix dia, però de fa un any ( acabava de tornar de la Xina i encara estava resituant-me mentre seguia la catastrofe del Katrina a Nova Orleans ), fa deu anys ( a França visitant Arches als Vosges i Alsàcia, encara sense pensar en el segon curs d'universitat que començaria a l'octubre ), fa vint anys ( a Montesa, València, a casa els avis, a les festes del poble, a punt per començar l'escola, on faria 5 è! ). La memòria, definitivament, és el meu bé més preuat.
Però com que no puc tenir memòria del que no he viscut, i m'agrada imaginar, avui vull imaginar-me a mi mateix el 28 d'agost de 1963. Tal dia com avui als Estats Units. A Washington, en una de les marxes més multitudinaries del moviment pels drets civils, una marxa que s'anomena "La Marxa cap a Washington pel treball i la llibertat . Una marxa que acabarà amb discursos de gent tant diferent com en Gordon Parks, en Charlton Heston, o en Bob Dylan i la Joan Baez. La gent, la història, però no recorda aquests discursos d'entre els que es van pronunciar aquell dia per acabar amb el racisme institucionalitzat del sud dels Estats Units que anomenaven segregacionisme. La gent recorda un altre discurs, un altre somni, Martin Luther King Jr: I have a dream. Un moment històric com n'hi ha pocs, i que va entrar, fa 43 anys, directament al bagatge cultural de tothom. Un bon moment per recordar, si més no.
Etiquetes de comentaris: 28 agost, civil rights, efemèride, martin luther king, moments històrics
La "ciutat dels vuit", nom que rep en record dels vuit jueus morts l'any 1920 durant la revolta àrab a Tel Hai, és avui en dia, juntament amb Metula, Naharia a la costa mediterrània i els Kibbutz de la frontera amb el Líban, una zona de guerra. Gairebé 700 katiushas, els protomísils desenvolupats a la Unió Soviètica que utilitza la mílicia d'Hesbol·là han caigut ja a aquesta ciutat israeliana, la primera ciutat en ser evacuada a causa de la guerra desde la fundació de l'Estat d'Israel. No és un poble petit, aproximadament 20.000 persones, una mica més gran que La Garriga, però ha estat desde fa uns anys constantment sota les bombes de Hesbol·là, sense que hi hagués cap acte de solidaritat com els que s'havien succeït, crec que correctament, en favor de les víctimes palestines de l'ocupació israeliana.
M'ha frepat la situació de Shemona, que coneixia una mica per estar agermanada amb la ciutat de Nancy a França, un lloc que conec bé d'anar-hi amb els pares a veure els avis. Els ciutadans de Shemona no es mereixen el càstig constant i terrible ( dirigit a aterroritzar la pobació civil i per tant terrorista ) que ha rebut aquests anys. Tampoc crec que la població del Líban hagi de sofrir el càstig terrible que està rebent. La nostra solidaritat ha d'estar amb la població civil que sofreix, sigui d'on sigui, sense maniqueismes estranys i incomprensibles, sabent de què estem parlant i fugint de companyies que tots sabem perilloses.
Recomano la lectura del blog d'en Narcís Sastre, en la seva entrada de diumenge http://narcissastre.blogspot.com/2006/08/els-amics-de-hesboll.html
i el precís resum que va produir Amnistía internacional durant la anterior operació de l'Estat d'Israel a la zona, l'operació "raïm de la ira" de 1996, que ajuda a situar històricament el conflicte, i crec que té bastants paralelismes amb la situació actual
http://web.amnesty.org/library/index/eslMDE150421996?open&of=esl-ISR