Reflexions en silenci



Com es limita el dia de reflexió en aquest nou mitjà que són els blogs, particularment els blogs polítics ? M'agradarà comprovar-ho demà, llegir els blogs dels candidats i veure com reprimeixen les ganes de dir: voteu-nos, que no veieu que els altres no valen la pena?

Com que quan escric això ja som a la jornada de reflexió, apunto algunes reflexions de les últimes hores que puguin ajudar a algún votant indecís (encara).

- Martxelo Otamendi i Pere Muñoz vexats al míting final dels PSC-PSOE. Al mateix míting altres incidents com la noia que denunciava les suposades tortures als joves de Torà. Un míting accidentat , sembla.

- Un altre dia caòtic a la Renfe, i en van...

- Lula aconsegueix un segon mandat després d'haver estat atacat per corrupció ( material i ideológica ) per la dreta i l'esquerra, brasilenyes i mundials.

Ja ho sé, notícies massa inconnexes per significar alguna cosa. Però fixeu-vos en aquesta notícia que ens han colat entre les altres:

- Suposats avortaments il·legals descoberts per un equip de la DR a una clínica de Barcelona.

No ho sé, els anàlisis els acostumo a fer a pilota passada i és per això que m'emplaço i em comprometo, després de retransmetre la jornada electoral desde La Garriga, a analitzar detingudament els resultats i els escenaris postelectorals.

Descansi en pau

En aquests deu dies des de l'últim post han passat moltes coses. La trobada de blocaires sobiranistes, la campanya al vallès, les enquestes, les batalles del tallat ( m'encanten les raons del company Joan Safont, llegiu-les si podeu ) a tots els bars possibles i impossibles de l'Ametlla, La Garriga, Les Franqueses, el Figueró, Tagamanent...

Però tot es va aturar ahir. El meu tiet va morir. Ja passen aquestes coses, i no són fàcils de païr. Us presento, ara que ja no hi és, el meu tiet, en Joan Perales i Terol, el tiet Juanito. Espanyol de València com li agradava presentar-se provocativament, tot i haver viscut gairebé tota la vida entre el Poblenou i la dreta de l'Eixample. El tiet Joan segur que el coneixeu, era els dels acudits als sopars familiars, el dels regals als nebots quan no s'esperen, el follonero a les postres. Era el meu oncle preferit, ho podeu endevinar.

Gràcies Joan, per tot el què m'has ensenyat, a riure, a viure, a pensar diferent, gràcies.

Molt tòpic, però la vida ( i la campanya ) no s'atura.

Hi ha dues Catalunyes



Els que parlen de que hi ha dues Catalunyes, tenen raó. No són però la catalunya “real” i la dels “polítics”, sinó la catalunya d’aquesta banda dels pirineus i la catalunya al nord dels pirineus. Al departament dels Pirineus Orientals, el 66 com li van ensenyar al meu pare, hi tinc familia, als pobles de Bompas, El Soler i Sant Llorenç de la Salanca. Quan era petit no entenia perquè anàvem a França i la meva tieta parlava un català molt estrany, que semblava més francès que català, però els meus cosins no el parlaven. Recordo que el viatge era bastant llarg, o almenys m’ho semblava, unes dues hores i mitja amb el nostre SIMCA 1200 verd.


També recordo que el què més m’agradava era creuar la frontera, perquè después podia fardar a l’escola d‘haver vist polis de dos països diferents. I el què era millor, no només a l’estiu quan tothom anava a l’extranger, sinó un cap de setmana qualsevol.


La meva altra Catalunya, ara, és molt més a prop. El meu cosí es planta a casa en una hora, tot i que últimament ha afluixat pel tema de la limitació de velocitat. També li ha arribat la fama dels mossos i els seus controls. L’Arnaud, un dels meu cosins, és fan de les motos, i ve sempre que pot. En François, el meu tiet, mira les notícies de la “catalane” com diu ell a la TV· perquè el temps es molt més acurat que a qualsevol canal francès. El Jonathan, el fill petit del meu cosí estudia a la Bressola del Soler per la por dels seus pares a l’escola pública francesa. La seva germana, la Melissa, també hi anirà quan sigui prou gran.


Dues Catalunyes que les monarquies francesa i espanyola es van partir al Tractat dels Pirineus, però que s’estàn retrobant. Una llengua que ja no és el patois que era, sinó que serveix per promocionar-se socialment i poder oferir serveis als “frères catalans du sud”. Por en els cercles de botiguers perpinyanesos perquè temen que la influència de l’antiga capital del seu país, Barcelona, els hi robi mercat. ( llegiu la notícia aquí). Una escola en català que supleix perfectament les greus mancances de l’escola pública francesa. Hi ha molt per fer a l’altra Catalunya, però l’optimisme m’envaeix, quan els meus cosins em canten en Joan petit com balla.


PD. La meva cosineta petita, la Melissa, li diu “calla mico !” al seu avi. Com que sóc així de sectari també m’agradaria dir-ho, amb l’encantador accent rossellonès, als Madís, Montilles, i demés denigradors de la política catalana del sud. Per sort encara hi ha qui amb humor, ens ensenya com podem reciclar aquesta política de l’estirabot i els “fets, no paraules”.

http://www.youtube.com/watch?v=e0khtNdmsB0



La memòria del poble



A principis de segle XX i durant bona part d'aquest, La Garriga va ser un poble conegut pel turisme burgès, especialment barceloní. El Passeig, i especialment la illa Raspall donen fe d'aquesta imatge de poble de descans modernista, de festes al bosc d'Apel·les Mestres i de Casinos de la "colónia de veraneantes" com s'autoanomenaven els burgesos barcelonins residents a temporades al poble congostí.

La "colònia" però, no era ni és el poble. A l'hora de recuperar la memòria, i valorar el nostre patrimoni, molt sovint s'ha oblidat l'aportació de la gent que va construir les torres modernistes, les minyones, moltes valencianes, que a l'època eren les llatinoamericanes d'avui en dia, els manobres, els rabassaires que anys després es veurien desnonats per haver reclamat la propietat de la terra que conreaven.

La Garriga s'hauria de convertir en un referent nacional de la recuperació de la memòria històrica. Estem en el bon camí. L'obertura al públic del primer refugi museïtzat de Catalunya aquest mateix dissabte 14 d'octubre, la propera obertura del centre de documentació d'història contemporànea, la tasca de recopilació de memòries orals que ha impulsat la regidoria de patrimoni de l'Ajuntament, són tasques que no s'haurien d'aturar, perquè és ben cert, qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo.

(a la foto, Tomàs Oliveras al refugi, foto El Pais-Carles Ribas)

Jo també vull un estat propi (v2.0). País Valencià, SI

De vegades em pregunto si l'Ani di Franco no té raó quan diu que les persones som com els poemes, 10 % literals, 90 % metàfora. I m'ho pregunto quan veig, un any més la metàfora del 12 d'octubre: desfilada de l'exèrcit , retransmesa en directe per la primera cadena. Missa a la basílica del Pilar de Saragossa amb les pertinents jotes i declaracions d'amor hispànic a la dos. Protesta contra la presència d'Àngel Acebes a Martorell convertida per art i màgia de la desinformació en agressió. Comentaristes enardits d'hispanisme bramant que això només passa a Catalunya, i que és molt pitjor que al País dels Bascs.

El PP també agredeix


A través del Periódico m'assabento que el secretari d'organització del PP català, Xavier Garcia Albiol, va intentar clavar un cop de puny a un manifestant que picava una olla. Una metàfora, altre cop de la política comunicativa de l'espanyolisme rampant: la protesta és agressió, quan en realitat i moltes, vegades, és justament al contrari.

Al País Valencià, les agressions les han, les hem sofertes, constantment, un altres. L'atac a la llibreria Tres i Quatre s'ha convertit en un fet bastant habitual , sense que cap mitjà de fora del País s'en fes ressò. I no només això, l'atac a les seus dels casals Jaume I repartits pel territori, l'atac a gent que participa al Correllengua, la prohibició d'actes, l'insult i vexació de persones, són fets quotidians que no mereixen ni mitja línia en aquests mitjans que ara s'abraonen amb ràbia contra la "falta de llibertat" a Catalunya.

Jo, perdoneu-me, davant d'aquests fets em poso poètic. Les persones, som poemes. Tres vaixells en alta mar, plens de cucs, fam i misèria, amb l'esperança de veure terra és un poema. Un imatge dalt d'un altar amb tot de cachirulos resant-li és un poema. Una protesta amb cassoles i crits contra l'odi, la manipulació i la hipocresia també és un poema.

Visca la llibertat d'expressió



Això és el que no ens volen deixar veure.

3 ereccions del catalanisme

Si, el catalanisme també trempa de tant en tant. El mateix dia que es presenta en societat la plataforma Sobirania i Progrés, el dimecres dia 4, també comença a la Farga de l'Hospitalet ( no confondre amb el recomanable web sobre programari lliure en català) el 14è Festival de Cinema Eròtic de Barcelona, conegut com a Ficeb - per cert, el seu director Juli Simón també és blocaire i té actualitzat el bloc del festival regularment, encara que només en castellà, de moment-. Dos actes que a la seva manera creen l'ambient necessari per afrontar amb trempera aquesta campanya electoral que sembla abocada al pessimisme vital de la diada de Tots Sants: el PSC amb el convenciment de que no guanyaran, però intentant perdre per la mínima ; CiU pregant per aconseguir una minoria que no els faci dependre excessivament d'Esquerra, del PP o del PSOE ; Esquerra patint el desgast mediàtic ; el PP (català) a qui no dóna suport ni la COPE i ICV amb la por al cos d'haver venut bous i esquelles a un tripartit que saben segur que no es repetirà tal i com el coneixíem.

Ja veieu el panorama, el catalanisme necessita l'erecció d'altres temps. Ereccions com les que va proporcionar el modernisme, per exemple . Aquest cap de setmana i en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni s'ha commemorat el centenari de Manuel Raspall com a arquitecte municipal de La Garriga. Manuel Raspall va ser un modernista tardà, deixeble de Domènech i Muntaner i al que devem gran part de l'esplendor modernista de La Garriga. Raspall fou un arquitecte de la burgesia catalanista, la burgesia que va impulsar el catalanisme de la Lliga, la Mancomunitat, el catalanisme trempador de Prat de la Riba, la Solidaritat Catalana, el modernisme que Gaudí (permeteu-me la ximpleria) feia per a aquells menestrals, botiguers i petitburgesos que fundaren al voltant d'El Poble Català la Unió Federal Nacionalista Republicana. Uns arquitectes, uns artistes, que aixecaven fal·lus i en deien torres modernistes.

Després van venir els orgasmes dels fets de Molló, els complots dels túnels del Garraf, la República Catalana i els fets d'Octubre. Com és comprensible, després d'uns quants claus, el cos nacional no dóna per a més, i així ens va trobar el franquisme, en pilotes, extasiats i amb el membre flàccid a més no poder. Per sort, l'any 1940, un nen, acompanyat pel senyor Narcís Pujol que feia poc havia sortit de la presó on de segur va rebre la pertinent ració de bromur nacional - catòlic, va pujar al pic quasifàl·lic del Tagamanent per descobrir què era el que l'excitava. Aquí va començar el priapisme catalanista del FOC, de les batalles entre Escoltes i Flechas, del FNC, de les Convergències, la socialista i la democràtica, de les grans enciclopèdies, dels xirucaires i de l'oasi. Totes les orgies però s'acaben, per desgràcia, i com si fossim uns pervertits qualssevol ens mirem les espolsades finals, entre morbosos i desganats de tot el què hem vist.

Però a mi el membre em torna a demanar guerra. I sembla que no sóc l'únic. Ja n'he vist uns quants amb uns mugrons i uns paquets que denoten alguna cosa més que alegria matinera o fred tardoral. Els de Sobirania i Progrés no han escollit la data perquè si. L'independentisme d'ara, el que ens està tornant a fer empalmar, és el què es mira la Desconsol d'en Llimona i ja no pensa, quina trista bruta dissortada pàtria que m'ha tocat viure, sinó que xiuxiueja, cony, però que bona que està!




Per cert, si passeu per la Farga a l'Hospitalet recordeu, portem 10 anys de Farga sense català.