Amics i amats


Encara amb l'Albufera de Mallorca a la retina, voldria agraïr des d'aquest espai personal l'acollida i l'estada entre els amics del Grup Blanquerna i tots els que han participat al XXI seminari titulat:

Europa i la Mediterrània. Països Catalans i Mallorca. Els reptes de futur.

Sens dubte ha estat un cap de setmana ple de bones discussions, diàlegs i idees entre el què mig seriosos mig en broma hem acabat batejant com els "jaconvençuts", així, en una sola paraula. Catalanisme de l'antic, barrejat amb el què el meu bon amic Narcís Sastre ja ha popularitzat amb el nom de Sobiranisme 2.0. Estratègies de resistència barrejades amb propostes que poden ferir les sensibilitats més intransigents.

Una bona aproximació a la situació del catalanisme fora del principat. Des de la posició privilegiada del catalanisme principatí, la meva, pot semblar un catalanisme de barricada i trinxera, que no aporta gaire res al nou discurs que ens ha de fer donar el salt, que ens ha de fer construir el nostre Estat propi, però de totes maneres també he trobat receptivitat a les propostes de superar la confrontació i avançar en l'independentisme d'integració i col.laboració amb els nostres veïns.

Si s'aconsegueix fer avançar el catalanisme per la ruta del positivisme, que és la ruta de la independència al cap i a la fi, potser serà el moment de construir el què en podríem dir el segon discurs de l'independentisme 2.0, la construcció de l'espai, a hores d'ara completament desfragmentat, dels territoris de parla catalana. Amb el què mai estaré d'acord és fer política de castells als núvols, ni de presentar batalles que no puguem guanyar, sinó adaptar-nos quan convingui, i oferir als nostres conciutadans de les Illes i el País Valencià l'espai on estiguin còmodes i on tots hi guanyem.

De moment però, jo ja m'he guanyat els meus amics i amats de Mallorca.

Memòria i pragmatisme.



Un cap de setmana ben ple d'actes, tot i que per desgràcia només vaig poder assistir activament a la Conferència nacional d'Esquerra de dissabte i no a l'acte de la Comissió de la Dignitat de diumenge. Pel què he pogut llegir, ja des de Brusel.les, l'acte d'ahir diumenge va ser un triomf total de la societat civil catalana, amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom i vibrant, un cop més, amb la reclamació del retorn del què s'està a Salamanca com a "botí de guerra" ni més ni menys. Un d'aquells actes tan necessaris per visualitzar, endins i enfora, la força i la vigència de les reclamacions "unitàries" de la societat catalana.

I en certa manera, la Conferència nacional d'Esquerra també va ser un acte vibrant i representatiu de certa part de la societat civil catalana, la que s'agrupa sota les sigles del partit republicà. Realment vaig poder sentir com hi havia ganes de parlar, positivitats, empenta, per totes bandes. Us he d'aclarir que vaig donar suport a la ponència oficial, i em van convèncer molt més els discursos d'en Joan Ridao, en Josep Huguet i en Josep Lluís Carod-Rovira que no pas (i especialment) el discurs del company Albert Pereira en defensa de l'esmena a la totalitat presentada pel sector anomenat "Reagrupament.Cat". Igualment, no vaig votar favorablement cap de les esmenes presentades per Esquerra Independentista, tot i que quan va sorgir aquest corrent me'l vaig mirar amb simpatia. Ara però, i després d'haver analitzat amb detall les seves propostes, actituds i declaracions, sincerament, m'han decepcionat. No crec que el seu sigui el camí que ens porti a ampliar la base social de l'independentisme.

Al final, és d'això del què es tracta, d'ampliar la base social de l'independentisme i de rebot d'Esquerra. I no crec que això s'hagi de fer amb fonamentalismes, essencialismes, confrontacionalismes, o el caixa o faixa. És evident que alguna cosa no s'ha fet bé, o no s'ha comunicat bé o no s'ha entès bé quan es perden vots, però és que existeix el cas d'algun partit al món que no hagi perdut vots després d'un cicle d'èxits? Jo, del què estic segur, és que aquests vots no els recuperarem tornant a l'essència del discurs independentista, amb o sense progressisme afegit. El vot a Esquerra Republicana, tal i com molt bé va defensar el conseller Huguet (a veure quan rebo el xec de la direcció aquest mes!) no es va nodrir aquests anys de creixement exclusivament d'independentistes abrandats o nacionalistes convençuts. L'anàlisi de totes les enquestes fins i tot ens mostren que entre l'electorat d'Esquerra Republicana hi ha una gran part de no partidaris de la independència, per molt que això ens pugui xocar. Si convertim l'eix independentista en la nostra única prioritat, aleshores si que perdrem vots, és matemàtic.

L'èxit del catalanisme fins ara, ha estat integrar en un discurs de defensa de Catalunya (un discurs gairebé d'autodefensa) un component de col.laboració amb Espanya, que fins ara es resumia en la coneguda fórmula de "modernitzar Espanya". No em cansaré de repetir-ho, tal i com fan molts companys, no només d'Esquerra: els temps han canviat i el catalanisme també ha de canviar. És a dir, si es positivitza el missatge independentista, els milers, centenars de milers de catalans que també se senten espanyols poden passar d'una posició de confrontació a una posició d'entesa. És bastant senzill: parlem dels beneficis de la independència també per Espanya. Parlem de les possibilitats que tindrem de gestionar les nostres diverses identitats des d'un estat fortament multiidentitari com el català. Parlem de col.laborar amb Espanya des d'una posició d'igualtat. Parlem del benefici de tenir l'espanyol com a llengua habitual. Parlem d'oferir solucions que només poden venir des de l'estatus d'Estat independent.

No vaig sentir ni llegir cap de les esmenes crítiques ni cap dels esmenants parlant d'aquests temes, que jo considero vitals per bastir una majoria social favorable, o almenys no radicalment oposada a la independència. Només vaig sentir crítiques al paper d'Esquerra al govern, i de la posició de més o menys subordinació al PSC a causa d'haver fet president a en José Montilla. Bé, jo també tinc els meus dubtes sobre aquest pacte, però no crec ni que sigui el principal dels nostres mals, ni molt menys hagi de ser la base per una estratègia exitosa cap a la independència. De cap manera, i per tant no vaig votar cap de les esmenes que modificaven la ponència oficial, i vaig fer confiança en la direcció actual, que tant en les taules rodones del matí, com en les rèpliques de la tarda si que va mostrar una posició de realisme, i d'avançar en la línia que jo crec és la més adequada.

En tot cas, espero que la Conferència no hagi estat un diàleg de sords, perquè realment he pogut llegir coses interessants en totes les esmenes i no voldria que es perdessin simplement pel fet de que les ha escrit un o l'altre.

Per cert, l'esmena que vaig presentar amb el suport de la secció local de La Garriga i la sectorial de Política Internacional i Unió Europea va ser aprovada dins la ponència oficial amb 1362 vots favorables ( el 82,7%) i diu:

Igualment, cal una acció coordinada a la Unió Europea i als àmbits comunitaris de decisió democràtics on Esquerra és present, mitjançant el lideratge, la renovació i l'impuls del partit europeu del que formem part, l'Aliança Lliure Europea, i ampliant la col.laboració amb les opcions de centre-esquerra europeu i en especial amb aquelles que representen situacions similars al cas català.



Permeteu-me un Conseu



Aquest cap de setmana s'ha celebrat la setena edició de la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa ( CONSEU) , organitzada pel CIEMEN a la Vall d'Aosta, i he tingut la formidable oportunitat d'assistir-hi en representació de l'ALE. Aquest edició portava el suggerent títol de

La reforma de les institucions internacionals i les nacions sense estat d’Europa.

L'anàlisi de les institucions internacionals ens porta a una paradoxa: en realitat no estem parlant d'organitzacions internacionals, sinó purament interestatals.

L'Estat. El gran Leviatan. L'única estructura política que es reconeix i que té poder decisori en aquestes organitzacions. Les altres instàncies ( nacions sense estat, pobles, regions amb sentiment identitari diferenciat de la del seu estat de pertinença, i fins i tot ONG's, o organitzacions polítiques o de la societat civil) són considerades totes en el mateix sac de "l'accessorietat". Poden tenir una presència limitada en el club dels estats, però mai poden aspirar a un mateix grau de reconeixement. Cap altra solució doncs, si no volem seguir donar-nos cops a la paret de l'Estat, que convertir-nos nosaltres mateixos en Estat i intentar canviar les coses, com vulgarment es diu, des de dins.

I és clar, el millor d'aquestes conferències i particularment de la CONSEU, la gent que hi coneixes. No m'agradaria deixar-me'n cap, i això realment és impossible. Evidentment la gent del CIEMEN, l'omnipresent Aureli Argemí, en Quim Arrufat o en Carles Riera, o en Keyvan Berthou, per exemple, de la UNPO, organització que agrupa un nodrit grup de pobles indígenes no representats a cap instància internacional. O en Ramón Torrent, director de l'Observatori de la globalització a la Universitat de Barcelona que va fer una molt acurada descripció de les possibilitats que els tractats internacionals tenen per les nacions sense estat. O la meva veïna de La Garriga, la Mònica Sabata o el director de UNESCOCAT, l'Agustí Colomines

Vaig tenir igualment l'oportunitat de visitar la Vall d'Aosta el diumenge al costat de la diputada escocesa de l'SNP Roseanna Cunningham i l'assistent parlamentaria d'en Mikel Irujo, la Iria Epaltza. Les converses amb totes aquestes persones em reafirmen en la idea que és hora d'un nou impuls a l'ALE. Un impuls que impliqui obrir-nos a sensibilitats polítiques d'estats petits d'Europa, amb històries recents d'independència i que per tant entenen perfectament els processos d'autoafirmació i autodeterminació de casa nostra. No qualsevol sensibilitat, és clar, perquè l'ALE continua i ha d'aprofundir el seu caràcter de força europea progressista defensora de la diversitat, però serà bo per tots, tal i com coincidia amb la Roseanna, que comencéssim a considerar l'estat ( els partits estatals de petits estats membres de la Unió Eruopea) com un possible aliat i no sols de manera circumstancial, sinó formant part integral del nostre discurs també a Brusel.les i Estrasburg.

La pròxima parada serà a la Conferència Nacional d'Esquerra, que se celebrarà aquest proper dissabte 20, i on es podrà votar l'esmena (acceptada íntegrament i incorporada a la ponència oficial) que he presentat en nom dels companys de la secció local de La Garriga, la sectorial de política Internacional i Unió Europea i l'ALE per tal de posar en marxa el procés d'enfortiment del nostre referent europeu.

Polítics, caricatures

Tenim un problema, a la política de casa nostra. I el problema no és el PSC com diu en Xavier Mir, ni CiU, ni Esquerra, ni el PP ni Ciutadans ni la CUP ni cap partit. El problema comença a ser el missatge de tots ells. Com? Un membre (convençut) d'un partit criticant el missatge dels partits polítics? Bé, no del tot. Hi ha coses on no hi veig problema, és clar.

Un missatge senzill, no hi tinc res en contra, millor.
Un missatge visual. Res a dir-hi, s'han d'aprofitar totes les potencialitats de les noves tecnologies.
Un missatge superficial. Bé, si després d'aquest primer impacte de superficialitat hi trobem alguna cosa més doncs ja em va bé.

Però el que no puc suportar és el missatge caricatura, destinat en exclusiva al consum intern dels mateixos que el produeixen. Posem els vídeos de les Juventuts Socialistes Espanyoles, i la rèplica dels mitjans conservadors com minutodigital:








Lamentables tòpics, caricatures en definitiva usats com a missatge polític.

El pitjor és que a Catalunya no estem exempts de la mateixa plaga caricaturesca, per part de tots i contra tots. S'hi hauria de fer una reflexió en qualsevol cas.

9 d'Octubre



Símbols. L'amic Narcís Sastre en parlava fa un temps en una reflexió interessant. I avui és un dia simbòlic. Avui és la diada del País Valencià, el dia de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. El dia que els catalans vam descobrir el sud (simbòlicament). Potser calen més dies per descobrir el nostre sud més proper. En tot cas em faig ressò d'alguns dels objectius de la comissió Nou d'Octubre. (podeu trobar el text sencer aquí)


Els qui ens sentim valencians i valencianes, hem de estar orgullosos de la nostra terra, dels nostres paisatges, del nostre caràcter tolerant. Hem de fer d’aquest un país obert i acollidor, hem de continuar lluitant pel nostre patrimoni cultural, per la nostra llengua, pel nostre territori, pels nostres drets socials, per la nostra identitat com a poble.

A hores d’ara, hem de sumar esforços i il·lusió per tal d’aconseguir :



Un procés d’ordenació del nostre territori, que contemple la participació ciutadana i que es puga trencar el procés d’especulació del sòl amb els seus greus efectes sobre el paisatge, l’economia, la qualitat de vida i la salut.

El valencià ha de convertir-se en punt de trobada de tots aquells que viuen i treballen al País Valencià, el govern valencià deu dedicar esforços polítics i econòmics necessaris per a una extensió global de l’ús social del valencià, especialment en aquells en q1ue la seua presència és encara feble, com el cinema, justícia, integració del nouvinguts.....

Un model social i econòmic pel nostre País real, sense dèficits democràtics, amb infraestructures de qualitat, amb projectes necessaris i útils.


(la imatge és del Castell de Montesa, la vella fortalesa islàmica que ha vist néixer desenes de generacions de la meva família. Si parlem de paisatges valencians, aquest, sens dubte, és el meu).

You are now entering the Catalan Indian Reservation



Si, el socialisme democràtic espanyol ens té en alta estima. Als independentistes, em refereixo. Ens té en tan alta estima que es permet donar-nos consells, com per exemple que desistim dels nostres "objectius". Ho podeu llegir avui al que sembla ser és el nou instrument mediàtic al servei del PSOE, el diari Público, a través de l' article d'opinió de José Andrés Torres Mora, diputat al congrés, membre de l'executiva del PSOE, antic cap de gabinet de José Luís Rodríguez Zapatero i un dels fundadors de "Nueva Vía" la corrent que va impulsar la candidatura a la secretaria general del PSOE del mateix Zapatero. O sigui un dels caps pensants de l'actual "PSOE federalista" o "zapaterista".

En el seu article "Vacaciones en Bad Godesberg" el senyor Torres Mora fa una defensa aferrissada de les consecucions de la descentralització i l'estat autonòmic per Espanya per finalment concloure que el què haurien de fer els independentistes per compensar l'esforç descentralitzador que han hagut de fer els socialistes especialment, és:

Sería razonable que los nacionalistas periféricos hicieran un esfuerzo por su parte renunciando a su programa máximo, a la independencia, que no a su identidad.

I bé, com ha arribat a aquesta conclusió el diputat Torres Mora? Doncs un simple raonament:

Primero, porque es un proyecto inviable dada la composición identitaria de sus territorios, ya que traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población. Y, segundo, porque también ellos se beneficiarán de su renuncia.

Bé, si, hi ha gent que ho pensa això, però és cert? Llegim atentament el mateix article:


España no es uniforme, pero tampoco es un puzzle de piezas homogéneas. Las piezas son tan heterogéneas como el todo. Cuando los sociólogos preguntan sobre los sentimientos de identidad territorial en España, siempre se encuentran ante al triunfo del mestizaje, la mayoría contesta: tan vasco como español, tan catalán como español, tan andaluz como español, y así. La mayor parte de los ciudadanos de nuestro país tiene identidades mestizas

És a dir, Espanya és tan mestissa identitàriament com Catalunya, però això la fa inviable? Bé, pel mateix autor, no. Doncs una de dos, o és inviable per Espanya, o no ho és tampoc per Catalunya, amb la qual cosa hauríem de concloure que el què és bo per Espanya ( la diversitat identitària) també ho hauria de ser per Catalunya, no? Perquè un govern català independent "traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población" i un govern espanyol en canvi és el garant de la diversitat identitària?

Simple. Perquè la visió que té el senyor Torres Mora i per extensió el mateix PSOE i el govern d'Espanya és que les identitats perifèriques en realitat són com una reserva índia, no formen part integral de la identitat española, sinó que són un complement :

Y esa solución institucional pasa por un modelo muy parecido a lo que ya tenemos, un modelo de convivencia que permite la unidad política de todos los españoles y la autonomía necesaria para que se preserve la identidad, la lengua y la cultura de los que no se sienten españoles, o no sólo españoles.

La identitat, llengua i cultura (carai, tot en el mateix sac, i és un "no nacionalista" qui ho escriu) dels que no se senten espanyols no formen part un tot integral de la cultura espanyola, sinó que són reserves a gestionar pels representants d'aquestes minories. I si no t'agrada, no ho gestionarà ningú, i punt.

I no pensem en gestionar nosaltres mateixos la nostra diversitat identitaria, perquè ens podríem fer mal. Deixem-ho que ho facin els espanyols ( els socialistes espanyols per més dades) que ells sí que ho saben fer bé.

Jo en sé d'alguns a un carrer nicaragua que si que els convindria anar a Bad Godesberg de vacances i aclarir-nos alguns conceptes d'identitat i gestió de la identitat. O potser podem començar a penjar cartells a Fraga dient:

"You Are now entering the Catalan Indian reservation. Beware. Some of them might be dangerous due to problems of identity".







Error 1714



Ja no som al front de l'Ebre, companys, tot i que hi ha qui voldria que encara hi fóssim. Fa temps que vam enderrocar les muralles i la Ciutadella que ens vigilava. Ja no cal cavar trinxeres ni jugar a ser soldats. Ja no cal. Avui, la resistència és la persuasió. Avui el què cal es la denúncia de la injustícia, la lluita pel benestar, el convenciment de tenir raó.

Avui ja no hi ha enemics. Avui hi ha interessos, i a nosaltres ens toca defensar els de la nostra gent. I la millor defensa és l'enteniment. A imposicions, fermesa. La valentia avui en dia és avançar amb la mà estesa cap a un horitzó de llibertat. Creiem en la independència perquè ens permetrà desenvolupar totes les nostres potencialitats com a poble, ens permetrà d'atendre millor les necessitats de la gent que viu a casa nostra, i alhora ens permetrà col.laborar amb els nostres veïns espanyols i francesos, no des d'una posició subordinada com ara, sinó d'igual a igual. Cal recordar, la memòria és la nostra millor aliada i no cometre errors del passat.

És això pel que lluitem. I aquesta lluita és l'únic camí.