La postmodernitat no hi ajuda, o potser si, però no a primera vista. Els projectes comuns, el què abans en deien projectes nacionals, no són fàcils de tirar endavant en temps on el càlcul individual és primordial i molt més entenedor. És possible la construcció nacional a dia d'avui? Sens dubte a nivell de identificació de símbols, imatges, llocs comuns, potser només calen alguns mitjans de comunicació de masses. Les percepcions de la realitat comunes són ja més díficils d'aconseguir, fins i tot amb els mass media al servei d'un relat nacional.
Ho il·lustra bé el cas de la publicació de les balances fiscals avui per part del govern espanyol [notícia al Periódico]. El fet conegut que els territoris espanyols dels Països Catalans suportin el pes del dèficit fiscal hauria de traduir-se una anàlisi comuna de la situació, en un front comú per a buscar solucions, en una estructura comuna per a prendre decisions. Compartir molt més que un dèficit comú, hauria fins i tot de facilitar aquesta tasca.
Ho il·lustra bé el cas de la publicació de les balances fiscals avui per part del govern espanyol [notícia al Periódico]. El fet conegut que els territoris espanyols dels Països Catalans suportin el pes del dèficit fiscal hauria de traduir-se una anàlisi comuna de la situació, en un front comú per a buscar solucions, en una estructura comuna per a prendre decisions. Compartir molt més que un dèficit comú, hauria fins i tot de facilitar aquesta tasca.
Problema: la percepció. Al País Valencià el dèficit fiscal és un problema polític molt menor i no es vincula en cap cas al benestar de la gent. A Catalunya és percebut com un problema però encara sense traducció electoral clara, per la dificultat d'establir lligams directes amb el què en podríem dir "resultats de carrer". A les Illes el mateix. No només això, sinó que al no haver cap tipus de coordinació política en els tres territoris, més enllà de la presència resistent d'Esquerra a les Illes i de moment testimonial al País Valencià, no hi ha cap més remei que seguir actuant amb el marc i la percepció d'autonomies que pidolen al govern central. I per suposat sense una capitalització política per part dels qui creiem en una alternativa a l'estat espanyol.
Com seria una negociació amb 13 milions de persones com a argument, amb alt nivell de coordinació política, amb la possibilitat de tenir com a factor de cohesió el bilingüisme, amb una alternativa postmoderna a l'estat en forma d'Eurorregió? Potser s'hauria de valorar utilitzar-ho políticament d'una vegada per totes. Potser abandonar el simple discurs culturalista (les imatges, els símbols, els llocs comuns, que per molt que ens pesi, existeixen per a molt poques persones) i avançar en la coordinació d'iniciatives d'identificació dels problemes comuns, i oferir solucions comunes.
Crec que les properes eleccions europees són el moment ideal d'intentar-ho. De ben segur en seguirem parlant.
Com seria una negociació amb 13 milions de persones com a argument, amb alt nivell de coordinació política, amb la possibilitat de tenir com a factor de cohesió el bilingüisme, amb una alternativa postmoderna a l'estat en forma d'Eurorregió? Potser s'hauria de valorar utilitzar-ho políticament d'una vegada per totes. Potser abandonar el simple discurs culturalista (les imatges, els símbols, els llocs comuns, que per molt que ens pesi, existeixen per a molt poques persones) i avançar en la coordinació d'iniciatives d'identificació dels problemes comuns, i oferir solucions comunes.
Crec que les properes eleccions europees són el moment ideal d'intentar-ho. De ben segur en seguirem parlant.
