Durant aquests últims dies d'octubre he tingut el plaer d'acompanyar alguns membres de l'Aliança Lliure Europea a la Universitat d'Estiu que cada any organitza la federació de partits regionalistes i nacionalistes Regions et Peuples Solidaires. Ser a Occitania, per a un català, és pràcticament com tornar a casa, tot recorda a Catalunya, o Catalunya recorda a Occitània, si es vol veure així. Sempre és un gust estar entre amics i companys bretons, corsos, occitans, alsacians, i bascos i catalans del nord, i sempre és un plaer tornar a aquesta terra de trobadors, bastides i vinyes, on encara qui ho vol pot tenir l'aire de l'infern benaurat de la terra càtara.
A França, i a tota Europa, és ben palpable l'interès per l'evolució de dues situacions "nacionals" a la Unió Europea d'avui en dia: Escòcia, Flandes. Durant aquesta universitat d'estiu, el tema estrella ha estat l'ampliació interna de la Unió Europea, entesa com l'accés al poder de decisió comunitari de nous actors que ara mateix estan integrats a la Unió mitjançant els estats actuals. Les conclusions de l'anàlisi són que Escòcia i Flandes representen dos models per arribar a l'objectiu de l'ampliació interna:
- La via escocesa és sens dubte la que sembla més difícil a priori, l'accés mitjançant la secessió, la independència.
-Pel contrari la via flamenca, potser també per la diferent configuració de l'estat que els acull, és la via de l'accés de les "regions constitucionals" a l'àmbit de decisió europeu mitjançant el reforçament del poder de les assemblees territorials legislatives, el Parlament Europeu i el Comitè de Regions, aquest últim convertit en una espècie de senat o segona cambra territorial de la Unió Europea.
Quina de les dues és més senzilla? La lògica estatal actual ens afirmarà sense embuts, evident, la segona. Els estats s'encarregaran de donar més poder de decisió, més autonomia de les regions també a la Unió. Paradoxalment aquesta és una afirmació falsa. El cas flamenc és possiblement l'únic cas europeu en què una nació sense estat és majoritària en l'estat que l'acull, i precisament no s'atreveix a donar el pas de la independència ( tot i que hi ha aproximadament i segons la últimes enquestes entre un 35 i un 40 % de flamencs que volen la independència) perquè això significaria deixar en l'estacada econòmica i social a l'altra quasi meitat de la població francòfona. És per això que les formulacions independentistes flamenques sempre sonaran com insolidàries i fins i tot xenòfobes, perquè realment ho són si no hi ha cap pla pel dia després de la independència també per la població francòfona de Bèlgica.
És evident doncs que la via flamenca només pot prosperar si una majoria d'estats estan disposats a renunciar a més quotes de poder comunitari en benefici de les seves regions. Algú en coneix cap d'aquest tipus d'estat?
L'ALE doncs, tradicionalment posicionada en la via flamenca tot i que sense abandonar la via escocesa, s'ha trobat que potser aquesta segona via, després de tants anys de fer-la servir d'espantall, pot ser la única via per democratitzar la Unió, fer-la més accessible als seus ciutadans, i sobretot, fer-la un instrument útil des de bases més sòlides.
Qui hauria de tenir por d'una Europa amb 50 estats? Els 50 Estats Units d'Amèrica?
a la foto, un servidor dirigint-se a l'assemblea de Regions i Pobles Solidaris.
