Curtó i Albó

Quan he llegit la mort de la Marta Mata m'ha vingut al cap la meva infantesa. Jo mai vaig conèixer aquesta pedagoga, però si que vaig conèixer la seva mare, l'Àngels Garriga no personalment, és clar, sino a través d'una novel·la per nens: Un indicador per a Curtó. Recordo que el vam llegir a tercer, al tercer de llavors, quan tenia 8 anys i els llibres t'impressionen més. Curtó és un poble imaginari, fet a imatge i semblança de Saifores ( un agregat de Banyeres del Penedès) on els nens monten una sèrie de exposicions i acivitats encaminades a que els hi posin un indicador. L'Ignasi, el nostre profe era molt donat a aquest tipus d'històries suposo que influit en certa manera per l'acció pedagògica de l'associació de mestres Rosa Sensat, del qual recordo haver vist logos als llibres de text que teníem.

El què és curiós és que la Marta Mata ( que vaig saber que era filla de l'Àngels Garriga molt posteriorment ) i la Núria Albó sempre se m'han associat. La Núria era alcaldessa en aquella època i escriptora també, a pesar que, jo no sabia ben bé perquè, mai vam llegir a classe el Tanit o el Tranquil Jordi, tranquil, però els vaig llegir a casa, algun temps després, perquè els pares eren bastant fans de la Núria. Tanit i l'Indicador se'm van mesclar indefectiblement a la ment, i més després de saber que les dues eren socialistes i catalanistes ( també ho vaig saber molt més tard això).

Avui en dia això del socialisme catalanista em sembla que cada cop és més lluny del PSC. Molts analistes continuen repetint que el creixement d'ERC s'ha realitzat a costa de CiU, del seu sector més sobiranista i que l'aliança amb el PSC ha traït aquests nous votants. En dubto. El sector catalanista que va fundar el PSC als anys 70 no era només una èlit burgesa barcelonina com no es cansen de repetir els mateixos comentaristes, sinó que incloia molta altra gent progressista i catalanista com la Marta Mata i la Núria Albó, o la gent que ha format l'Agrupació d'Independents Nacionalistes i Progressistes a les terres de Lleida.

Aquesta setmana moria la Marta Mata, i també m'he assabentat que la Núria Albó i dos militants històrics del socialisme garriguenc abandonaven el PSC perquè s'havia abandonat el rumb catalanista. Són només fets simbòlics, però el nas em diu que indiquen que també hi ha un canvi generacional a l'esquerra catalanista, i no només al catalanisme a seques.

Le catalanisme ques ce que c'est ?

M'ha sorprès la vehemencia del seleccionador francès de futbol. En Raymond Domenech és fill d'un exiliat republicà català amb les idees molt clares: "mantenir la teva identitat significa afirmar que existeixes, que ningú té el dret d'apartar-te". A pesar de ser tot un caràcter i les seves dubtoses capacitats per dirigir la selecció francesa de futbol, m'agrada aquesta manera de pensar, que aplica no només a la seva identitat nacional (sóc català, afirmava quan l'insultaven amb l'històric "sale 'spagnol"), sinó també a la seva identitat de classe, classe treballadora, el què ell descriu com els "oblidats". Aquesta és la identitat que comparteixo, la dels oblidats. Deu ser cosa de tenir pares exiliats...

Dia del refugiat



Ja ho deia algú, això dels dies mundials és una camama, però al menys serveix perquè es parli de temes com el dels refugiats, tan greus, un dia a l'any. Ara mateix, es calcula que hi ha uns 20 milions de refugiats a tot el món segons l'agència de les Nacions Unides que se n'ocupa, la UNHCR, l'alt comissionat de les nacions unides pels refugiats, un càrrec actualment ocupat pel senyor Antonio Guterres, antic primer ministre portuguès.

Els refugiats no em són una cosa extranya. La meva família va ser-ho en un moment de la història, i durant molts anys. Recordo haver vist per casa el carnet de refugiats del meu pare i els meus avis, una cartilla que havia estat verda i que ara era d'un color marró antic, gairebé beige. Els meus avis i el meu pare eren "refugiés espagnols". Són mítiques a casa les anècdotes a l'oficina de refugiats, a la perfectura, al consulat espanyol de Strasburg, que han fet que la condició de refugiat a casa fos, quan jo era nen, com les vacances dels pares travessant França, o l'Avi explicant com va pintar la base americana de Verdun. Tot allò em torna quan veig els pocs reportatges que les teles dediquen al tema.

Avui en dia, entre els 20 millions de refugiats hi ha 2,5 milions de persons de les que s'anomenen "apàtrides". Persones pertanyents normalment a minories nacionals no reconegudes i perseguides per la seva identitat. Jo, per sort ja no he estat ni refugiat ni perseguit per la meva identitat, però com a català i com a fill i nét d'exiliats, em sento molt a prop d'aquesta gent.

Identitats

Anava en tren, ja fa uns anys, quan encara estudiava a la uni. Els viatges en tren mai es van caracteritzar per conèixer gent, però aquell dia va ser diferent. Quan la renfe supera l'estació de Mollet- Santa Rosa, especialment si és fora de les hores punta, es buida bastant. I es buidava encara més fa uns anys. Jo aprofitava, a risc que em cridessin l'atenció, per posar els peus al seient de davant, però aquell dia els meus veïns de viatge no s'havien mogut del lloc, i no vaig poder estirar-me. Eren dos nois joves, africans, de pell molt negra. Era llavors, ja fa uns anys, que es començaven a veure aquests primers tocs d'africanitat als trens de rodalies.

No sé com va anar ben bé, però vam parlar. Jo gairebé mai parlo amb les persones que l'atzar posa al meu costat als viatges, ja sigui tren, avió, o autobusos, però aquell dia va ser una de les excepcions. I possiblement també és un cas excepcional perquè recordo de què vam parlar. Ells eren del Camerún, això ho recordo, i també recordo què em van preguntar després de dir-me d'on eren: com es pot fer per diferenciar un català d'un espanyol?

Diferenciar? La meva resposta va ser dubitativa llavors, una mica en la línia de la intervenció d'en Carod l'altre dia al debat. Si fa no fa va ser, nnn, no ens podem diferenciar. I recordo perfectament el què van dir-me, són dos tribus? Si , si, no és una figura literaria o una metàfora o... van mencionar la paraula tribu referint-se als catalans i als espanyols, i era la primera vegada que ho sentia. Vaig aguantar-me el riure.

Ara ja no ric quan sento això de la tribu. Tampoc ric quan sento en Mas dient que un nacionalista no pot renunicar al terme nació ... en un estatut d'autonomia!

Crec que ja és hora que els tòpics dels regional-nacionalistes deixin de ser el pal de paller del catalanisme. És hora de l'independentisme cívic.

1978 o futur?

M'ha fet gràcia el lema de CiU per al referèndum, 1979 o futur ? Jo preferiria el futur, un futur amb cotxes voladors, viatges interestelars i una federació mundial ( m'és igual que sigui una confederació ) que hagi acabat amb l'explotació salvatge dels recursos i es dediqui a colonitzar l'espai.

Però va a ser que no, oi? De moment l'únic futur a què es refereix CiU amb el seu lema es el futur que tots coneixem, una mica present més que futur: un cop s'aprovi l'Estatut, i es comprovi que el finançament no és el que s'esperava, i les competències són mas de lo mismo, tornarem a disfrutar de les magnífiques queixes, plors, rondes de negociació, i en definitiva ús extensiu del pont aeri per part dels líders de CiU que tornaran cada cop amb una granet de sorra més per colocar a la nostra platja somiada.

Però hi ha un petit problema amb aquest lema tan enginyós: què passa amb l'altra llei de lleis que es va aprovar a finals dels setanta? Què passa amb la Constitució? No s'hauria d'actualitzar també? O es que preferim viure al 1978 com a espanyols, però al futur com a catalans?

Jo, sempre al futur, i que la força ens acompanyi.