Una victoria catalanista

( no utilitzare accents perque en aquest teclat belga no existeixen, perdoneu)

A principis de segle ser anomenat espanyolista suposava que qui rebia l'elogi era un membre de la elite patriotica del pais. Una persona que ho tenia tot per prosperar socialment i politica. El catalanisme en aquella epoca era un moviment provincia, regionalista en el sentit mes literal del terme pero amb aspiracions -el que fa la joventut, fins i tot als moviments politics!- de canviar Espanya.

Avui, tal com ens mostra la meva companya l'Eulalia Mas en els comentaris a aquest post seu, ser anomenat espanyolista es una manera de ser anomenat nacionalista radical, intolerant i excloent. Fins i tot els paladins de l'espanyolisme a Catalunya, Ciudadans neguen ser espanyolistes per les connotacions negatives que aquest terme ha adquirit. Pero es realmnet negatiu ser espanyolista?

La resposta evident es no. Ser espanyolista es nomes tenir un projecte en comu que es l'Estat Espanyol, Espanya, i res mes, ni menys. Llavors ja li afegirem els adjectius que calguin, federalista, unitaria, monarquica, republicana... Pero Espanya al cap i a la fi. Ser espanyolista es creure en aquest projecte. Ser independentista es no creure-hi. Jo, per exemple, no hi crec. Nomes cal veure l'article -un mes dels molts que ha escrit al voltant del tema, fent pluja fina- de l'Antonio Munoz Molina que podriem assenyalar com un defensor ardent de tesis espanyolistes. Els topics, les estupideses, les ironies que escriu i que nomes entenen a Madrid reafirmen paradoxalment el meu catalanisme. I es en aquest article, i en les respostes de l'Eulalia, que m'adono que el catalanisme es pot apuntar una victoria, i una d'aquelles que son dificils, perque impliquen canvis sociologics a gran escala: s'ha aconseguit extendre la percepcio que ser, que autoproclamar-se espanyolista, es dolent. Ho sento pels espanyolistes, familiars i amics, pero constato que es aixi. I que consti que jo personalment crec tot el contrari, ser espanyolista es tenir un projecte nacional, tan legitim com el meu mentre es faci per mitjans pacifics.

Ara el seguent pas, pel qual crec estem ben encaminats, es aconseguir que catalanisme i independentisme siguin sinonims. A la resta d'Espanya la feina ja ens l'esta fent una "empresa externa" que paga la Conferencia Episcopal, i una altra on escriu habitualment el senyor Munoz Molina. Ho he constatat amb els amics espanyols que comenco a coneixer aqui a Brusel.les. I pel que he anat constatant a casa, a la fabrica, al carrer, a la familia, em sembla que tambe ho estem fent be entre els nostres propis compatriotes. M'ensumo que, a pesar dels estiraments de cabells i planys al catalanisme, estem a punt d'aconseguir una altra victoria semanticosociologica.

I per cert, tornant al post de l'Eulalia, a mi m'encanta que la televisio publica catalana ens mostri a traves de "Caçadors de paraules" que el catala no es cosa nomes de quatre exaltats nacionalistes amb una visio reduccionista del mon, sino que es patrimoni comu de gent amb multiples i molt variats interessos que va des del poble de Salses a França al poble de Guardamar al Pais Valencia, sense que aixo vullgui dir res mes, ni menys, que compartim la mateixa llengua. Que hi ha d'objectable a aquesta constatacio que m'atreviria a dir es absolutament empirica? Ves que no siguin objeccions d'aquest tipus les que facin aconseguir mes victories ideologiques al catalanisme.

Un mal dia a la monarquia

Els borbons espanyols són l'enveja de les monarquies europees. Perquè poden fer el què els roti (matar ossos borratxos per exemple, sense tenir en compte si estan protegits o no) i després muntar una querella a qui s'atreveixi a criticar-ho.

Aquí al regne dels belgues, el princep hereu Philippe s'ha trobat amb tota la classe periodística i política en contra a causa d'un desafortunat comentari sobre la cobertura d'una visita principesca a Sud Àfrica. Segons sembla al princep hereu Philippe no li va agradar com van tractar els periodistes flamencs la visita ( sense massa triomfalismes) i és clar, els hi va dir que havien de tenir més respecte per el princep hereu. Resultat, ara el princep Philippe és encara menys popular del què ja era i té a la premsa en contra. Com s'atreveix un ciutadà belga més, que és el què és en definitiva el princep hereu, a dir a la premsa com l'ha de tractar o no? Això no ajudarà a l'altre peça de la família, el princep Laurent, que està ficat en un embolic de suborns i de "jo-es-que-no-ho-sabia".

En fi, fa de mal comparar, però veure prínceps a la picota no és una cosa que hagi vist masses cops a casa, i em fa gràcia veureu-ho nord enllà,

on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica,
lliure,
desvetllada i feliç!

Colonitzacions mentals

De fa un temps que se sent a parlar de colonitzacions mentals. L'últim a verbalitzar-ho ha estat en Joan Carretero i Grau al seu manifest dels matiners al nou Correo catalán, òrgan de l'integrisme nacional, l'Avui. Jo crec que hi ha molta raó en aquesta reflexió. Als republicans, als independentistes, ens intenten colonitzar mentalment cada dia. Avui sense anar més lluny, l'opinador de guàrdia titlla a tots els d'Esquerra que no estem d'acord amb les opinions d'en Carretero d'insensats, i es queda tan ample. Crec estar en condicions d'afirmar que el doctor Carretero és una víctima clara d'aquesta plaga que ens està afectant als d'Esquerra que és la colonització mental. És, per dir-ho així, l'exemple clar del metge malalt.

Simptomatologia? Fer nostres els arguments polítics, fins i tot els clixés polítics que ens atribueixen els altres. Com? A través del què en Jordi Barbeta va definir el dilluns a la tertulia del matí de Catalunya Ràdio com a motor de la vida política d'avui en dia, els mitjans de comunicació de massa. L'agent viral que ens està colonitzant mentalment, sento dir-ho perquè a mi també em pica, són els mitjans de partit i partidistes transvestits en mitjans de comunicació. Esquerra en això de la comunicació encara no ha fet el salt. I el pitjor és que en som conscients, i tinc constància que l'executiva d'Esquerra també n'és conscient d'aquesta mancança. A l'entrevista que s'ha fet al Joan Puigcercós també al matí de Catalunya Ràdio, s'ha queixat que Esquerra s'ha de defensar contínuament de les acusacions de ser massa radicals (immadurs) o massa moderats (postnacionals). I així anem passant, invisibilitzant la feina al govern però sobrevisibilitzant l'alt grau d'autocrítica que Esquerra com a partit realitza (perquè realment n'hi ha molta a fer de crítica), i que em temo que cap altre partit fa. Així, un dels millors patrimonis que tenim en aquest partit, l'autocrítica, es converteix en una arma immediatament pels altres partits, ja que no tenim cap mitjà de contrarrestrar-ho. NO podem basar el discurs de l'independentisme en el què els no independentistes diguin o deixin de dir. I això és exactament el què crec que ha fet el Joan Carretero. Si hi ha debat, que es visibilitzin tal com s'ha visibilitzat la postura d'en Carretero les postures dels que no seguim consignes del partit però estem d'acord amb l'estratègia d'escampar el missatge sobiranista a tot l'espectre polític català, incloses les esquerres i agafar experiència de gestió alhora que fem patents les contradiccions de gestió i nacionals que ens suposa ser membres de l'estat espanyol.

Tractament? La impossibilitat de disposar de la, almenys, col·laboració lleial (ups m'ha sortit massa sectari o estalinista ho sento, ja matitzaré en un post monogràfic) d'un mitjà de comunicació de masses, ja no parlem de la invisibilització dels opinadors netament independentistes i republicans, com disposen els altres partits ens fa ser dependents dels “mitjans d'opinió” convencionals i no convencionals. Doncs a injectar-nos dosis d'opinió! El problema és que com que no en trobem a les farmàcies quioscs ni molt menys als hospitals audiovisuals els hem de buscar al mercat negre d'internet. I així i tot, mai saps si el que t'estan venent està adulterat. La solució, legalització. Incorporació del mercat negre al mercat lliure d'opinió, i que la gent pugui al menys disposar de totes les versions, i ja es quedarà amb el què vullgui. AIxò ja passa constantment davant la meva pantalla de l'ordinador, però no a la majoria de les llars catalanes. Ras i curt, ja que internet encara no té unes audiencies massives, incorporem l'opinió republicana digital als mitjans analògics. I obrim l'opinió a sectors fora del partit però que comparteixen la nostra estratègia d'anar escampant sociològicament l'independentisme. Perquè tal com també diu en Carretero, tinguem clar que l'alternativa d'un independentista MAI pot ser el nacionalisme amb horitzons nacionals difuminats de CiU, que és nacionalista, sens dubte, però no independentista, i això ho hem de tenir clar. Visibilitzem l'independentisme, molt, moltíssim, tal com han proposat entre molts altres en Xavier Mir i en Marc Roca entre els que llegeixo habitualment. Al menys no podrem queixar-nos de que ens colonitzen sense ni tan sols adonar-nos'en. La resistència, en aquest cas, no és fútil.

El primer dia a Brusel·les

Avui ha estat un dia especial. Encara que oficialment no començo a l'ALE-EFA fins el dia 1 de febrer, avui ja he aterrat a Brusel·les. I ha estat soprenent, perquè a pesar del què tothom em deia i m'avisava, ha fet un sol esplèndid tot el dia, tot i que a la tarda ha començat a fer fresqueta.

Jo me l'esperava gris gris i és de colors. Una mica així:




A causa de la nova feina, la nova ciutat, el blog, inevitablement, també s'haurà d'adaptar. Ja no parlaré tant d'aquestes coses, i més d'aquestes, no perquè m'interessi especialment el tremp de les iguanes i no el del catalanisme ( del què ja vaig parlar) sinó perquè vullgui o no, a l'estar aquí sempre em seran més properes les coses de Flandes que no les de casa. Què hi farem!

Ser d'Esquerra, ser d'esquerres.

Aquests dies som notícia. La secció local d'Esquerra a La Garriga, de la qual formo part, va decidir a la passada assemblea extraordinària del divendres 13 (una data poc propícia, sens dubte) canviar el candidat a l'alcaldia. Jo vaig ser dels que van començar el procés de revocació de l'actual alcalde, en Miquel Pujol, com a candidat, i ha impulsat la candidatura del nou candidat, l'Oriol Ramón, a pesar que l'Oriol n'era en un principi reticent.

Avui, al ple, la gent que hi assistia han sentit algunes de les raons de l'alcalde per mantenir-se al seu lloc. En realitat la secció local no li ha demanat mai que dimiteixi de l'alcaldia, i per això no ho ha fet, sinó que no l'ha ratificat com a alcaldable. I perquè? Ens hem tornat bojos? És un càlcul purament electoral? Vols dir que la gent ho entendrà? El regidor socialista Àlex Valiente ens dóna la seva visió. Gràcies. No, no s'ha fet amb un càlcul electoralista, ni s'ha fet amb unes formes que siguin diferents de les que un partit assembleari com Esquerra utilitza. Jo, per les formes, n'estic molt content perquè hem demostrat un cop més que qui mana al partit som els militants.

És una decisió difícil, però molt meditada. El resultat de l'assemblea, inapelable, 17 a favor de l'Oriol, 5 a favor d'en Miquel, 2 en blanc. Alguns militants no van poder assistir a l'assemblea, però després de conversar amb ells, la seva presència hagués reforçat encara més el nou candidat, l'Oriol. Com és que desperta tan poca afecció el que és alcalde sota les nostres sigles?

Doncs bàsicament per una qüestió de coherència ideològica. Quan Esquerra va presentar el programa electoral del 2003, hi havia una idea que flotava a l'aire: el canvi. Canvi en la gestió i canvi en les formes de gestió. Una renovació com la definia el nostre regidor Enric Roca a "Le Devoir" el diumenge 16 de novembre de 2003:

«Le renouveau»

À La Garriga, une prospère bourgade de 13 000 habitants, voisine de Granollers, ce pragmatisme a été récompensé : comme dans 122 autres municipalités de Catalogne, la mairie est dirigée par Esquerra, qui a éjecté les nationalistes de CiU aux manettes depuis seize ans.

Enric Roca, 30 ans, directeur de chorale, est aujourd'hui en charge des affaires culturelles : «Je n'ai jamais été trop intéressé par la politique. Mais ERC m'a proposé d'aider des troupes de théâtre et des groupes de musique, à monter une radio et une télé locales. Cela m'a séduit. Depuis, pour la majorité des gens, on incarne le renouveau.»

Ens vam comprometre a acostar la democràcia al ciutadà, a fer accessible la política municipal a la gent, i no des de la simple observació o aquiescència del que ja està dat i beneït, sinó amb una participació per a la qual cal informació, sens dubte, però també poder de decisió. Idealisme polític i pragmatisme de gestió units en el nostre govern, creant sinergies amb la ciutadania que ens fessin avançar en la gestió. És evident que no és operatiu un govern assembleari de 14.000 persones decidint totes què s'ha de fer en cada moment, és per això que escollim els nostres representants. Però això no és excusa. Les sinergies no han existit, ni en molts casos s'han buscat. I per acabar-ho d'adobar s'ha acabat per no informar ni tan sols al grup més proper de ciutadans, el grup de militants, amb una excusa curiosa: la secció ja no és la mateixa del 2003. És a dir, que la teoria d'Esquerra que cal avançar en l'extensió de les persones compromeses amb la causa de la independència i el progrés nacional només es pot aplicar, segons l'antic candidat, si aquestes persones fan un pur seguidisme de les actuacions de qui ja té el poder. Una persona es fa militant per diverses raons. Però la principal és per poder contribuir amb la seva tasca desinteressada a la millor relació entre política i ciutadania. Amb crítica inclosa si cal. Aquest ha estat el meu cas. I si la crítica, a més és compartida per una part significativa de la població, cal escoltar-la amb atenció. Si això no es compleix perquè els gestors que hem escollit consideren que els partits ( i en concret el seu) són una nosa... doncs no cal que hi hagi ni militants, ni partits, escollim cada quatre anys la millor gestoria, que ens porti els pressupostos i els administri com li plagui, i cadascú a casa seva.

En Roc Armenter té al seu blog, que he descobert fa poc, una interessant reflexió sobre el què significa ser d'esquerres i de dreta (i considera que aquestes categories són molt difuses avui en dia. Segur que això desperta un viu debat. De vegades l'anàlisi politològica també entra a les tertúlies, o als blogs! Me n'alegro com a politòleg). Jo afegiria a les diferències en aquest eix la diferent concepció de l'activitat política. Una política participativa d'esquerres mai pot tenir por del què decideixin els individus que són afectats per determinades problemàtiques, i en qualsevol cas hi ha d'haver una consulta, que serà positiva o no, però ha d'existir. Per desgràcia no ha existit ni la consulta, ni en molts casos la informació, o en tot cas amb l'agilitat que seria demandable en aquests casos. Ni a la ciutadania, ni tan sols - el què és més greu en el cas d'un partit polític- a l'assemblea de militants, que, per sort o per desgràcia, som com som, però ens mereixem certa consideració, a pesar que no tots siguem del gust de tothom ni siguem els mateixos que fa 4 anys, perquè el partit ha crescut, i molt! Si comencem pensant que si l'assemblea decideix el contrari del què penses és que es tracta d'una colla de troglodites, o que som plom a les ales de l'equip de govern, no crec que aquesta sigui una política ni d'esquerres ni d'Esquerra i qui ho pensa, no té el meu suport per ser el candidat d'Esquerra al meu poble.

Música en Català, és clar.

Dues coses m'han sorprès aquesta setmana en el panorama musical. El (super)concert dels Acords amb Leonard Cohen, i l'absurda polèmica al voltant de la vitalitat de la música en català.

El concert d'en Cohen, ho he de confesar, m'ha agafat per sopresa. Bé, de fet no és un concert d'en Cohen, sinó l'obertura del festival de la cançó BarnaSants, que aquest any s'expandeix pel territori ( visca!) i comença aquí al costat ( visca, visca!), als Hostalets de Balenyà. Ho explica aquest bloc que m'he trobat, el KOK de Balenyà, on trobareu ( visca, visca, visca!) videos de diversos dels artistes que hi actuen. La meravellosa Suzanne Vega però, ha caigut del cartell i la substitueix el gran Elliot Murphy.


I la polèmica absurda de la setmana és per a... Laura Crespo i la seva mala salut! Bé la seva no, la del "rock català" que per aquesta periodista de La Vanguardia és en el què es pot resumir la música en català. Ja ha rebut respostes de totes bandes o sigui que tampoc m'explaiaré a recordar a la Laura que el rock català és una etiqueta tan absurda com el "mestissatge" ( que sembla que hagi nascut a La Garriga per altra banda, Dusminguet, Gertudris, Omelé, La Troba i els que no coneixieu!) i que de cap manera respòn a la varietat i qualitat de l'estol de grans creadors musicals que tenim al país. Jo m'apunto a la proposta d'en Pere Meroño que conec a través de la meva republicana favorita del País Valencia, l'Anna, i intentaré fer la màxima difusió de grups a través d'aquest canal divagador.

El primer grup que vull fer conèixer, tot i que deu n'ho dó la gent que ja els coneix, són els Plouen Catximbes, un genial grup manresà, amb un nom nefast que respon al seu món líric personalíssim i interessantísim també. Aquí el vídeo "Les Cabres Meulen". Si podeu escolteu el seu "He estat Pi". Senzillament genial.

Metropolis

La ració diària d'efemèrides: avui fa 80 anys de l'estrena d'una de les películ·les més mítiques de tots els temps, "Metropolis", de Fritz Lang. Només queden 19 anys per veure si la societat futurista que van imaginar Thea von Harbou i Fritz Lang es fa realitat. Ja friso. Encara que abans ha de venir el 2019 imaginat per Philip K. Dick, Hampton Fancher i el gran David Peoples ( també autor del guió original de "Unforgiven" - Sin Perdón- de Clint Eastwood ) de "Blade Runner", la meva peli favorita, o al menys la única de la que em sé de memòria extenses parts dels diàlegs en anglès.


Però avui és un dia especial, també, perquè hem menjat el pastís de Can Mario, un any més, per celebrar els 67 anys del naixement del meu pare. Qui m'ho havia de dir que acabaria mesclant Metropolis, Harrison Ford i el meu Pare en el mateix post! Felicitats Vicenç i per molts anys!

Meme: 5 coses que probablement no sabeu de mi

L'amic i company de militància mataroní Joan Safont m'envia un meme. Aquest "paraulot" que segurament no apareixerà al magnífic programa "Caçadors de paraules" -a saisir absolutement!- deriva, ni més ni menys de la teoria de l'evolució darwiniana, i en concret seria la unitat mínima de transmissió cutural. Déu n'hi do! El meme en concret tracta d'esbrinar cinc coses sobre mi que segurament no sabeu, aviam aviam...

1. Tinc origens gitanos. Poca gent, a part del cercle familiar, sap que un dels meu rebesavis era gitano. A causa de les casualitats genètiques sóc un dels pocs descendents que ha heretat el cabell negre, els ulls marrons i la pell fosca que caracteritzen ètnicament al poble hindustànic dels Roma.

2. El meu primer viatge amb avió va ser a Menorca. Em vaig morir de por. Tenia 9 anys. Ara m'encanta viatjar en avió.

3. El malnom familiar és "els Macari". Al poble de Montesa, la Costera, d'on són originaris els meus pares encara hi ha gent que em diu "el Macariet", sobretot la gent gran. Tot anava bé fins que va aparèixer això

http://www.youtube.com/watch?v=ZN6LKV2M_8o



Per sort les noves generacions ja no recorden aquest personatge perillós ideològicament i patètic...

4. Vaig ser un dels fundadors del grup d'amistat Irlanda-Catalunya a la facultat de polítiques de la UAB. Les seves activitats es van reduïr a aprendre a ballar danses irlandeses, reunir-nos en pubs i fer proselitisme gaèlic. El nostre principal èxit va ser la vetllada "Rondalles gaèliques" al "Michael Collins" de Sagrada Familia. Vam acabar bebent molt i si no recordo malament cantant balades republicanes irlandeses i hits dels 80.

5. Sóc un dels aproximadament 15 % de nens que no va parar de xumar-se el dit després dels 5 anys. Vaig parar de xuclar-me el dit mentre dormia, si no recordo malament, just abans de pujar a l'avió cap a menorca. Les meves dents n'han sofert les conseqüències.




He d'enviar aquest mateix meme a cinc persones, a la meva cunyada la Núria Peña, a una altra Peña, l'Anna l'espurna del sud, a l'amic Lluis Perez, que no sé si ja l'haurà fet o què, a la meva amiga Montse Valentí que acaba de descobrir això dels blogs, i a la companya de facultat Eulalia Mas, que va ser qui, sense ser-ne conscient, va reactivar la meva presència a la xarxa de blocs catalans.

Ara que parlo de l'Eulalia, no puc deixar de fer referència a l'amic Albert Canudas que recentment ha perdut el seu pare. Molts ànims Albert!

Doble joc

M'ha semblat molt curiós el primer reportatge de la sèrie Doble Joc, al Tarasca del Canal 33, basada en les accions d'espies i infiltrats catalans. Curiosa, arriscada i interessant proposta que ha començat amb el descobriment de la figura d'en Josep Mª "Txema" Aloi, un infiltrat policial a Terra Lliure.

Alguns dels episodis que venen, i que em temo que hauré de veure desde la distància, em semblen també altament interessants, com és el cas dels dos membres del PSUC Julià Fuster i Francesc Ramos, que van patir el gulag estalinista a causa de la seva discrepància amb la línia política del PCE, una mica seguint l'estela d'en Comorera.

Trobo a faltar però, entre les figures d'en "Garbo" i el "Cisne" la d'un altre infiltrat famós, qui es va fer dir durants anys i anys Jacques Mornard, belga, i en realitat era en Ramón Mercader, català, més conegut com l'assassí de Lev Davidovitx Bronstein, àlies "Trosky". Com és que encara ens hem d'acontentar amb la visió diguem-ne "freudiana" del documental "Asaltar los cielos" (1996, José Luis López Linares i Javier Rioyo) i encara no tenim una visió desde Catalunya d'aquest català "universal"?

Una història del 77... o d'abans.

Coincideixo -que ja és curiós, però no excepcional- amb la Pilar Rahola: avui és el primer dia del curs polític. Es pot dir que el flaix mediàtic de les eleccions de l'1 de novembre ens ha enlluernat fins avui, però ara que els nens ja han tornat a l'escola, que hi tornen a haver els embussos de sempre, que comencen les rebaixes i que els polítics es reuneixen a la moncloa, ara ja podem tornar a pensar en estratègies, facècies i travetes per a les properes eleccions municipals i autonòmiques de maig ( tot i que em sembla que al meu País Valencià fa temps que hi pensen i hi esmerçen tots els esforços!).

Avui, i per donar el tret de sortida a aquesta cursa embogida cap a la destrucció de l'adversari polític que és com algú sembla que interpreta les cites electorals, em trobo amb un article de l'Agustí Colomines a l'Avui, el diari dels amants del sadomasoquisme. En aquest article, el senyor "Estatut-jo-si-i-tu-més" Colomines ens explica una història de la transició d'aquelles que fan goig de contar: la història de la gènesi de Convergència Democràtica de Catalunya (no la de Catalunya Nord, la d'aquí, vaja, la C de CiU). La memòria històrica, ho torno a repetir, és una debilitat. M'atreveixo a seguir el senyor Colomines als temps heroics de les primeres eleccions democràtiques després de la República.

La memòria de la República era a la dècada dels 70 una cosa tangible, vibrant, que es podia sentir de la boca de molts dels que ho havien viscut en primera persona. I els partits, grups, pactes i moviments s'emmirallaven en els cinc anys prodigiosos de la generalitat de Macià i Companys amb voluntat de recuperar l'efecte d'abril del 31, de recuperar l'hegemonia política dels que Orwell va anomenar despectivament "els liberals petits burgesos", l'Esquerra Republicana de Catalunya, el que molta gent anomenava simplement, i en plural curiosament, les Esquerres. Durant la República, ser d'esquerres significava ser d'Esquerra, i això cobria des del què avui en diriem social liberals fins a marxistes convençuts de la branca socialdemòcrata, i no pocs llibertaris. Sense oblidar els catalanistes, federals o independentistes, però nacionalistes progressistes en definitiva.Un panorama molt llaminer, el de la hegemonia política cobrint el màxim de l'espectre polític, per a qualsevol que aixequés la bandera d'aquella unió de l'abril republicà i transplantar-la als cinc últims anys prodigiosos de la dècada dels 70. Això és el què va intentar Convergència. Ser l'Esquerra dels anys 70. Ser hegemònica al centreesquerra català, amb la vista posada a aconseguir el màxim d'autogovern possible. La Lliga no era un model, el model era Esquerra. El problema va ser que ERC no va acceptar la dolça dissolució al "cafè-nacionalista-per-a-tots" convergent. Això li va costar a aquella ERC la marginació política que sembla que es el què li desitgen des de llavors els qui es van creure allò de la "casa comuna del catalanisme".

L'altre problema és que Convergència a causa del què l'apologeta de "l'espai central del catalanisme" anomena l'absorció "en certs municipis un personal polític, diguem-ne, carca" es va convertir en el què és ara, la cara del conservadorisme català, una imatge gairebé simètrica, un segle després del què va ser la Lliga Regionalista. Sens dubte amb matisos liberals i radicals que no haguessin tingut cabuda a la Lliga del segle XX, però clarament identificable amb el partit d'en Cambó.

Sembla clar doncs el perquè fa tanta por a Can Conver ser titllats de conservadors, de lligaires, tot i coincidir amb la vella aspiració de la Lliga de ser els hereus únics del mas i els pubills a ciutat. Fa por perquè la voluntat fundadora era ser l'Esquerra Republicana, i no la Lliga. Però , ai làs, sembla que Esquerra també és i vol ser Esquerra, i tenint un original... qui compra una còpia?

El zenit del pragmatisme

Una generació mor. La generació del meu avi i d'en Carles Fontserè. La generació que va viure la república i va patir la guerra, la postguerra, la dictadura i l'exili. Una generació que va viure sota el signe de la revolució en la seva accepció més literal: canvi, capgirament.

Aquella generació ha influït terriblement en el present de Catalunya i en el present espanyol també, no descobreixo res. Tots, en major o menor mesura hi hem establert uns lligams emocionals amb aquells anys de revolució, que ens fan plorar quan veiem "Salvador" per exemple, a pesar de que el què pensessin aquelles persones estigués a anys llum de la nostra propia ideologia.

I és que a pesar que la imatge, les icones, aquella tasca d'agit-prop en la que Fontserè destacava s'ha mantingut en una especie de "noli me tangere", de intocabilitat divinitzada, la pràctica política s'ha convertit en un joc del presoner pur i dur. Res d'ideals de canvi, i molt menys praxis del canvi. Un cas molt clar és l'estranya "negociació" de l'Estatut, amb la por suprema del PSOE cap a qualsevol reconeixement nacional, por produïda no tant per conviccions pròpies, sinó per l'efecte devastador del "pànic a l'elector". Si reconeixem que els catalans són una nació, que poden constituir-se en estat, el votant espanyol no ens ho perdonarà mai. Ara s'ha reproduït en la "negociació" amb ETA. El terror a l'elector -espanyol- ha esguerrat qualsevol moviment positiu que el govern hagués pogut donar en la línia del què s'havia produït a Irlanda del Nord.

Evidentment qui trenca la treva és la culpable. ETA és la culpable de la violència. ETA és culpable del terror. ETA és culpable .

El PSOE és culpable d' haver arribat al zenit del pragmatisme: la immobilitat que provoca la por de perdre les eleccions. Com envejo la llibertat de moviments de la generació del meu avi!

El debat sobiranista i la societat civil

No som els únics que discutim sobre l'extensió del debat sobiranista més enllà de la política estricta. Al Québec també ho han reflexionat, en aquest cas pensant en els "artistes" - le mot n'est pas la chose - vs politics. Ho podeu veure en el següent reportatge



on es parla d'un dels grups que més gràcia m'han fet últimament, encara que ja fa temps que corren per Montreal, els Loco Locass. Com ells mateixos es defineixen, sobiranistes embogits.



Podeu trobar algunes traduccions de les seves rimes a l'anglès aquí. I aquí una mostra de la seva boutade symphonique, que trobo molt interessant, gravada el 19 d'agost de 2005, casualment el dia del meu 28è aniversari.

Un viatge al nou any

2007, l'any del 300 aniversari de la derrota d'Almansa. El dia 5 de maig de 1707, després de la batalla almansenca, el cavaller d'Asfeld començava el setge de Xàtiva, defensada per uns 700 anglesos i portuguesos, uns 1.500 maulets locals ( costerins, riberencs, de la safor i la marina en la seva majoria ) i un reduït nombre de voluntaris catalans. La defensa va durar fins el 6 de juny, quan Josep Marco "el Penjadet" va decidir capitular per la situació desesperada en què es trobaven les tropes i la població que dirigia.

Els 18.000 habitants van haver d'abandonar la ciutat. N'hi va haver que van anar a parar a les viles properes de Canals i de Montesa i entre ells, alguns dels meus avantpassats directes. Entre els dies 13 i 15 de Juny i per ordre del rei Felip V la ciutat va ser arrassada pel foc. Aquest any ho commemorem, socarrats i no socarrats, per no oblidar els "costos" de la nacionalització espanyola del País Valencià.

L'any 2004 es va celebrar el 75è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de Tintin, el 10 de gener de 1929. Aquest any 2007 es commemora el centenari del naixement del dibuxant que el va crear, Georges Remi, Hergé. Durant tot l'any se celebraran exposicions, diades i actes per recordar el dibuixant belga.

Tintín també va viatjar a Xàtiva. Va ser a la película "Tintin et les oranges Bleues". I gràcies a això, els meus avis van poder tornar a veure la vella ciutat socarrada des del seu exili francès. I conta el meu pare que va veure alguna llàgrima valenciana aquell dia de 1965 al cinema d'Épinal.




El 2007 també serà un viatge de tornada, a aquelles llàgrimes que recordaven derrotes i llocs que s'havien perdut. I un viatge d'anada a la ciutat d'Hergé. Un any prou interessant per celebrar els meus trenta anys, crec.