Simptomatologia? Fer nostres els arguments polítics, fins i tot els clixés polítics que ens atribueixen els altres. Com? A través del què en Jordi Barbeta va definir el dilluns a la tertulia del matí de Catalunya Ràdio com a motor de la vida política d'avui en dia, els mitjans de comunicació de massa. L'agent viral que ens està colonitzant mentalment, sento dir-ho perquè a mi també em pica, són els mitjans de partit i partidistes transvestits en mitjans de comunicació. Esquerra en això de la comunicació encara no ha fet el salt. I el pitjor és que en som conscients, i tinc constància que l'executiva d'Esquerra també n'és conscient d'aquesta mancança. A l'entrevista que s'ha fet al Joan Puigcercós també al matí de Catalunya Ràdio, s'ha queixat que Esquerra s'ha de defensar contínuament de les acusacions de ser massa radicals (immadurs) o massa moderats (postnacionals). I així anem passant, invisibilitzant la feina al govern però sobrevisibilitzant l'alt grau d'autocrítica que Esquerra com a partit realitza (perquè realment n'hi ha molta a fer de crítica), i que em temo que cap altre partit fa. Així, un dels millors patrimonis que tenim en aquest partit, l'autocrítica, es converteix en una arma immediatament pels altres partits, ja que no tenim cap mitjà de contrarrestrar-ho. NO podem basar el discurs de l'independentisme en el què els no independentistes diguin o deixin de dir. I això és exactament el què crec que ha fet el Joan Carretero. Si hi ha debat, que es visibilitzin tal com s'ha visibilitzat la postura d'en Carretero les postures dels que no seguim consignes del partit però estem d'acord amb l'estratègia d'escampar el missatge sobiranista a tot l'espectre polític català, incloses les esquerres i agafar experiència de gestió alhora que fem patents les contradiccions de gestió i nacionals que ens suposa ser membres de l'estat espanyol.
Tractament? La impossibilitat de disposar de la, almenys, col·laboració lleial (ups m'ha sortit massa sectari o estalinista ho sento, ja matitzaré en un post monogràfic) d'un mitjà de comunicació de masses, ja no parlem de la invisibilització dels opinadors netament independentistes i republicans, com disposen els altres partits ens fa ser dependents dels “mitjans d'opinió” convencionals i no convencionals. Doncs a injectar-nos dosis d'opinió! El problema és que com que no en trobem a les farmàcies quioscs ni molt menys als hospitals audiovisuals els hem de buscar al mercat negre d'internet. I així i tot, mai saps si el que t'estan venent està adulterat. La solució, legalització. Incorporació del mercat negre al mercat lliure d'opinió, i que la gent pugui al menys disposar de totes les versions, i ja es quedarà amb el què vullgui. AIxò ja passa constantment davant la meva pantalla de l'ordinador, però no a la majoria de les llars catalanes. Ras i curt, ja que internet encara no té unes audiencies massives, incorporem l'opinió republicana digital als mitjans analògics. I obrim l'opinió a sectors fora del partit però que comparteixen la nostra estratègia d'anar escampant sociològicament l'independentisme. Perquè tal com també diu en Carretero, tinguem clar que l'alternativa d'un independentista MAI pot ser el nacionalisme amb horitzons nacionals difuminats de CiU, que és nacionalista, sens dubte, però no independentista, i això ho hem de tenir clar. Visibilitzem l'independentisme, molt, moltíssim, tal com han proposat entre molts altres en Xavier Mir i en Marc Roca entre els que llegeixo habitualment. Al menys no podrem queixar-nos de que ens colonitzen sense ni tan sols adonar-nos'en. La resistència, en aquest cas, no és fútil.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada