La política segons Pasqual Maragall



No és cap secret que tinc una especial i gairebé m'atreviria a dir que íntima relació de perplexitat amb la figura pública de Pasqual Maragall, no a ell com a persona - a qui he saludat només en un parell o tres d'ocasions- sinó a la seva figura política en l'escenari històric contemporani català. És la mateixa curiositat que em desperta la figura d'en Jordi Pujol, no per haver estat ambdós presidents de la Generalitat sinó per les seves posicions públiques, i la seva rutilancia com a homes públics.


Pasqual Maragall en aquest sentit és un cas molt més italià que el germanòfon Pujol. Ja comentava en un apunt anterior que la política italiana és un món d'imprevisibilitats, de cops d'efecte, de gesticulacions, on sembla que la dinàmica de l'estat vagi per una banda, i els partits polítics es dediquin a fer "òpera ideològica". Alguns dels meus col.legues italians han arribat a afirmar que Itàlia, l'estat Italià, funciona, grazie a Dio, al marge dels polítics. I ara ens trobem amb una altra de les genialitats italianes d'en Maragall: ell, des d'una posició de privilegi (no m'atreveixo a parlar de Sinaí), considera que cap partit compleix al 100 % les seves expectatives i per tant avui decidirà amb els seus amics -literal- si presenten un nou partit a les eleccions del 9 de Març.


Sembla que sigui una més en la llista de maragallades, i suposo que a can PSC ja els hi deuen estar tremolant les cames. O no, perquè al menys en Felipe si que el tenen – o el treuen- cada cop que necessiten un pavelló ple. Però tot i així considero una irresponsabilitat terrible l'article que he llegit avui a l'ADN [ llegir aquí]. Aquest nou partit, que en Maragall vol,


que pueda aprovechar mejor el Parlamento español para progresar en objetivos como la libertad de Catalunya para definir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia, en concreto moneda, ejército y símbolos (himno y bandera).


quina capacitat tindria per aconseguir els objectius tan ambiciosos que es marca l'ex-president? No seria millor, i ara li parlo directament benvolgut senyor Maragall, reforçar opcions ja presents a la política catalana, establertes, sòlides, i amb capacitat d'influir ( jo li parlaria d'ERC, però si li sembla que som massa fora de l'establishment pel seu gust, segur que la gent de CiU li dirien que comparteixen exactament els mateixos plantejaments).


Cal aquesta italianada?






Duran, candidat a Hesse?



El candidat de la CDU Roland Koch, va decidir que per mantenir-se en el poder, a l'estat federat de Hesse havia de semblar dur. De fet, havia de mantenir una fama de dur. L'any 1999 havia aconseguit desplaçar de la presidència de l'estat a un pes pesant dels Socialdemòcrates alemanys, ni més ni menys que el que seria posteriorment Ministre de Finances del govern Schröder, Hans Eichel, a base d'una campanya dura en temes d'immigració, un pelet demagògica, però que li va comportar la victòria. I si havia funcionat una vegada, perquè no hauria de funcionar una segona? I si la primera havia estat un resultat històric, què impedia aconseguir una victòria esclatant aquesta vegada, amb el discurs populista a tot drap?

Doncs sense empatx:



S'ha d'enviar als joves criminals a Sibèria o al Sàhara, l'estat federat de Hesse no pot mantenir més temps aquests pàries, aquests paràsits no assimilats culturalment.



Resultat de tot plegat: l'esquerra ha viscut una mobilització històrica que els ha permès remuntar, encara que fragmentada entre els socialdemòcrates, els verds i l'esquerra (unida). Una campanya de crispació, de tensió, porta inevitablement a un resultat de polarització, i d'allunyament del centre polític.


És per això que m'estranyo de veure el candidat del "centre moderat", de CiU, amb aquest cartell:



A Catalunya no hi cap tothom. Genial. Alguna idea per a Hesse?

Catosfera, Granollers, Món.


El millor d'aquests dies a Granollers està essent la quantitat d'informació que compartim amb els companys blocaires, experiències, visions, vida en xarxa en definitiva. Per demà el taller que més m'interesa, el de videoblogging. Aquests dies he estat prenent imatges que vull editar seguint els consells de demà d'en Joan Planas, i... a veure què en surt!

Coses d'Itàlia.

Ja veieu, [llegiu a baix], la meva capacitat en futurologia política no em donaria de menjar, especialment a Itàlia. Finalment, el "Supervivent" no se n'ha sortit, i el govern ha caigut. Veurem què farà el president de la República italiana.


Espero que les meves dots si que serveixin per a què pugui veure a la primera dona com a presidenta dels Estats Units.

Paradiso dei Politici



Itàlia és un d'aquells estats que et fan pensar si no serà veritat el què s'explica del "caràcter nacional" i altres intents de la socio-anàlisi de bar i tallat. Ara mateix s'està debatent al Senat Italià la moció de confiança al govern Prodi i ja s'han produït els primers incidents. Ho estic seguint al Corriere de la Sera. He vist fugaçment al senador Carlo Perrin, amic de la ALE i amb qui ens hem trobat un parell o tres d'ocasions al llarg d'aquesta tardor. Espero que no passi mal. De moment ja hi ha un senador a l'Hospital, crits, insults, intents de cops...


En tot cas sembla que en Prodi se'n pot sortir. Haurem de fer cas a qui l'anomena "il Sopravvissuto", el Supervivent.

-al vídeo, el senador Cusumano, que havia d'haver votat en contra de Prodi per ordre d' Udeur, el petit partit popular demòcrata que ha causat tot el merder, i que finalment anuncia que votarà a favor de la confiança al govern. Posteriorment comença una tangana que les càmeres no recullen-.



Polític en temps de crisi hipotecària.


Ser candidat en un moment en què sembla que s'acosta una d'aquelles crisis cícliques del capitalisme que encara sento predicar per les cantonades no és la millor de les perspectives. S'ha de tenir coratge, fins i tot personal, veient que amb molta probabilitat el govern que es constitueixi haurà de fer front a una sotragada econòmica i fins i tot l'oposició no tindrà una vida fàcil si no vol abocar-se a la via fàcil de la demagògia.

Encara és pitjor ser candidat d'un partit que no té cap pretensió d'arribar al govern, però que té la intenció d'establir algunes prioritats per aquest govern, o almenys intentar-ho. Els núvols de tempesta que deu veure venir, amb totes les senyals en contra no conviden gaire a fer el pas endavant i presentar-se com la cara visible d'unes negociacions que es preveuen duríssimes i en un ambient d'hipoteques pels núvols i recessió a tocar dels dits.

Només per això, per aquesta valentia personal ja crec que hauríem donar confiança a l'oferta dels candidats. Poques vegades valorem el preu que paguen, personalment, en termes de manca de vida personal i amb la voluntat de contribuir donant la cara al progrés de tots nosaltres. Jo, la veritat, no sóc gens partidari dels il.luminats que criden a l'abstenció per motius que si no són banals, són bastant esotèrics. En temps d'hipoteques, no decidir és un suïcidi, també nacional.

Back to the basics.



Torno d'Edimburg amb les piles carregades. La trobada que ha constituït el grup d'Edimburg ha estat un èxit, polític i estratègic important. Per primera vegada les cinc formacions independentistes d'esquerres reunides hem acordat aprofundir en la nostra col.laboració i en aspectes importants del procés de construcció europea, com seria un hipotètic procés d'ampliació interna de la UE si la gent dels nostres països decideix democràticament constituir-se en Estat.[podeu llegir-ne les conclusions aquí]

Avui també començo un projecte personal interessant. Després de reflexionar-ho he decidit dedicar aquest espai blog a ser el recull de varies facetes de la meva vida "digital", una espècie calaix de sastre que més que blog, hauria de ser pròpiament anomenat "pàgina personal". Però des d'avui començo un espai més temàticament restringit a la tasca política de l'ALE als Blocs de MésVilaweb, un referent comunicatiu en la nostra llengua i que ha de ajudar a difondre la visió dels canvis que anirem fent a l'ALE durant aquest any que ve i l'any 2009, any d'eleccions europees. Us convido doncs a seguir participant d'aquest espai, i a compartir amb mi l'experiència de parlar dels projectes de l'ALE al Blog Units en la Diversitat.

I no serà la única de les novetats, però ja n'anirem parlant.


A Edimburg


Grisa però amb un encant especial. Suposo que les primeres vegades tenen aquestes coses. Edimburg, però m'ha causat bona impressió. La gent de l'SNP ens acull per començar a preparar l'acte de dissabte. I ara a veure com és la ciutat que pot ser la capital d'un nou estat membre de la Unió, com fins fa pocs anys ho era la encantadora ciutat de Ljubliana.

A respirar Independència.

Compte enrere.


Aquesta és una setmana important per l'Aliança Lliure Europea. Ja fa un any que vaig començar a treballar per aquesta casa, el referent polític europeu dels independentistes i nacionalistes progressistes de la Unió Europea. En aquest any he pogut ser al mig del debat sobre la necessitat d'una re-orientació , definició de noves formes de comunicació i organització, i sobretot d'un discurs renovat que ens faci ser al centre del debat europeu, amb el concepte d'ampliació interna com a punt central.


A l'ALE, el 2008 serà un any de canvis. La nostra voluntat és de convertir-nos una eina política 2.0 al servei dels principis que van fer convergir els nacionalistes progressistes ja fa 26 anys, primer com a grup tècnic al Parlament Europeu, [podeu accedir al lloc web de la versió no-oficial del Parlament, en català] i finalment, el 2004 fundant-se com a partit polític d'àmbit europeu.


Els partits polítics europeus, fins al dia d'avui, han estat una espècie d'eines de coordinació molt laxes entre partits nacionals forts i implantats al territori. El model pot estar a punt de canviar, amb l'ampliació de poders competencials del Parlament Europeu i amb les noves regles de procediment dirigides als partits polítics d'àmbit europeu, que els permeten, per exemple, participar directament per primera vegada en les campanyes “nacionals” al Parlament Europeu. Les eleccions previstes per al 2009 seran doncs, les primeres on podrem visualitzar l'existència dels partits polítics d'àmbit europeu, més enllà de les aliances circumstancials i els àmbits de coordinació tous. Hi ha propostes igualment de tenir debats a nivell europeu, on el factor 2.0 haurà de tenir una importància cabdal.


Aquest proper cap de setmana, a Edinburg, ens hem proposat començar a fer públic els canvis que marcaran l'existència del referent polític dels independentistes i nacionalistes progressistes a Europa. Us convido a seguir-ho a través d'aquesta finestra.


Somiant amb els angelets



Nova sessió de twittertúlia ahir a la nit, seguint aquesta vegada les primàries de New Hampshire. A l'inici de la nit erem ja una trentena de contertwitters [llegiu-ho al blog d'en César], amb bud's, estrelles galícies, camisetes dels candidats i qualsevol altre gadget que segur trobaríeu en un partit de la NFL. Com que el recompte aquesta vegada avançava lent i ja de matinada encara no s'havia superat un percentatge baix d'escrutini, la son es va apoderar dels meus dits i si, vaig adormir-me, senyores i senyors, somiant amb Amèrica.

Vaig somiar en candidats americans a les eleccions europees. La gent els mirava com qui es mira un espectacle del Cirque du Soleil, fent volteretes i malabars amb el nas, apareixent del no res, desapareixent quan no se'ls esperava. Al final, però, l'espectacle acabava en un fos a negre i la gent mirant-se les butxaques.

I vaig veure en les boires de la inconsciència, la imatge del sindicat d'escriptors i guionistes d'Amèrica obligant a tancar la paradeta a tots els centres d'anàlisi política, per manca de guions, de la mateixa manera que han aconseguit la suspensió de la gala dels Globus d'Or [llegir la notícia al Periódico edició digital]. I en el paroxisme de les ones alfa, beta i gamma del meu cervell, vaig veure com finalment aquestes beneïdes eleccions es decidien a Hollywood, en la cerimònia d'entrega dels premis de l'Acadèmia, els Òscars, amb Hillary Clinton rebent entre llàgrimes i visques a la Mare de Déu de Cuenca la nominació demòcrata. I declarant en el seu speech seguidament que no només dedicava el pemi a la gent del nou estat independent del Kosovo, sinó a tots els ciutadans dels nous estats d'europa, i recitava, Escòcia, i el País Basc, i Flandes, i finalitzava somrient, i les amigues catalanes.

Aquest matí, acabat de llevar, encara ressonava Morning Glory.

Nota als lectors de Blog polític: per a un anàlisi més seriós podeu llegir els magnífics blogs colaboratius "America Decideix", el ja mencionat Blog d'en Netoratón o el recentment descobert ( per la meva banda, és clar) "Matérias Grises".

Carta als reis, mentre tornen cap a Orient.



Seré breu:

Reis, Mags, ja sé que la vostra tomba a Colònia no vol dir gran cosa, i que en realitat mai heu estat ni al Kölner Dom ni a San Giorgio al Palazzo a Milà ni a Constantinoble ni, per sort, a la Venezuela Bolivariana on tan poca consideració tenen amb els reis. Així i tot, ja que segur que alguna vegada us hareu acostat a prop d'on diu la tradició que dormiu el somni etern, aquí, a dues hores de Thalys de Brusel.les, voldria demanar-vos que us aturessiu, si us ve de gust, en aquesta ciutat dels miracles, les aparicions i les casetes de xocolata. Ja sabeu, seguiu el camí de llambordes daurades i arribareu al país de les meravelles, el paradís rousseaunià fet carn i ossos, fet metall i vidre, americana i corbata.

I permeteu-me demanar-vos una miqueta de realisme per la gent que aquí habita, perquè de nits, quan els micros s'apaguen, les recepcions desen la cuberteria i al parlament regna, per fi el silenci, un aire fred, molt fred recorre els carrers. Jo l'he sentit i fa por, molta por. Potser amb una mica de sentit comú, de peus a terra com deia el meu avi ( un 45 calçava el bon home) aquesta gelor ciutadana, rasca d'indiferència, real viruji polític, que ens glaça la sang als que treballem aquí, no ens vindria tant de nou.

Gràcies pels llibres."Les benevolents" de Jonathan Littell, què n'he de dir. "Els fundadors del Regne de València" d'Enric Guinot, la prova definitiva que els Perales (Andreu i Pere) ja habitaven la molt alta vila de Montesa el 1421. Gràcies altre cop, nomès era això. Ah, i per l'any que ve una bufanda.

Reis, enquestes i enveges.


Brusel.les. El paradís de la política dels reis mags. El regne del "fer-volar-colomisme". L'únic lloc on ser polític vol dir, gairebé exclusivament, somiar. Des de Brusel.les, amb la quasi-totalitat del parlament europeu volant entre aquesta nit i demà per reincorporar-se a les oficines de la Rue Wiertz, segueixo amb enveja, molta enveja, els debats de les primàries als Estats Units. Ahir a New Hampshire:



WMUR, canal a New Hampshire, posa a disposició dels internautes una cosa que a molts pot semblar ciència ficció política: un seguiment a través d'un focus group ( una espècie de petita mostra enquestal) de tot el debat dels candidats republicans i demòcrates d'ahir, vigília de Reis. Amb les reaccions, en temps real, de dos grups segmentats (els demòcrates i republicans registrats i els independents) [aquí el seguiment complet]. Podeu observar com baixa l'aprovació de Hillary Clinton entre els votants independents quan ataca directament a l'Obama, o com puja quan explica que els americans necessiten un president que estigui preparat per ser-ho des del minut 0 de la presidència ( un atac molt més refinat, però més efectiu).

Sí, els partits, a tot arreu, disposen d'aquestes informacions. Envejo aquesta gent que la fa pública, sense por, mostra d'uns mitjans amb veritable voluntat informativa. Informació 2.0? Seguiu aquest camí, siusplau.

I aquesta setmana al blog: Brusel.les. Post-in-progress, carta als reis (amb retard) sobre política europea.

Insomnes de Caucus.



No tenia ni idea de com funcionava el Twitter. Ahir vaig saber com es posible utilitzar aquest i d'altres instruments de la xarxa 2.0 per tenir una altra visió de la política nordamericana ( i per extensió de tota política). Gràcies als contertwitters [ Marc Vidal, César Calderón, José Antonio Donaire, Rubén Novoa, Álvaro Degives-Mas, Xavier Tomàs, Jesús Gordillo, Eduardo Arcos, Xavier Peytibí ] per fer de 140 caràcters el millor mitjà per assabentar-me de les interioritats de la campanya presidencial estadounidenca. He viscut ( o he somiat?) en el futur de la política.


Pd. Segueixo sense veure a Obama com a proper president dels Estats Units. La meva fe en un ticket Clinton-Edwards segueix intacta.

Afrofrustració

foto Guillaume Bonn pel The New York Times.

L'any comença amb un dejà-vu històric, i pràcticament ni aixequem les celles en senyal de desaprovació. Kènia, Somàlia, Etiòpia, Eritrea, la banya d'Àfrica. Els noms sonen, però d'aquella manera, com si ens parlessin de batalletes d'ONG's. Si, pobrets, però com estan tan lluny, i tenen tan poca importància geo-política...


Avui a l'Avui, l'Alfred Bosch dedica el seu bitllet d'opinió a Kènia, [llegir] i l'he trobat genial. Efectivament, l'arribada al poder de Mwai Kibaki va significar per a Kènia l'inici d'uns anys de prosperitat, estabilitat i democràcia que contrastaven fortament amb la inestabilitat dels seus veïns dels grans llacs i de la Banya d'Àfrica. Els tics personalistes i despòtics, però, van aflorar i ens trobem en la situació actual d'enfrontaments ètnics disfressats de política.


Un detall que no he sabut trobar en cap mitjà de comunicació és la nul.la implicació del senador i candidat demòcrata Barack Obama en aquest conflicte. Molt pitjor, el senador Obama hauria de tenir un interès molt personal en els assumptes kenians, ja que el seu pare és Kenià, i la seva àvia encara viu al país dels seus ( i dels nostres) avantpassats. Més, el candidat “derrotat” a les eleccions, Raila Odinga, del Moviment Demòcrata Taronja, és de la ètnia Luo, igual que el senyor Obama. Durant la campanya (keniana) els periodistes insistien si no hi hauria abans un president Luo als Estats Units que a la pròpia Kènia, en vista a les irregularitats que ja s'observaven de feia mesos.


D'aquí unes hores, les primàries a Iowa. Serà el dia que el senador Obama es manifesti públicament per aturar el conflicte al país del seu pare ? Un detall a afegir al seguiment que tots els qui ens interessa la política estadounidenca farem avui dels resultats que vinguin de Des Moines. [apunt d'en Marc Vidal, ho seguiré, virtualment, amb ell]