No és cap secret que tinc una especial i gairebé m'atreviria a dir que íntima relació de perplexitat amb la figura pública de Pasqual Maragall, no a ell com a persona - a qui he saludat només en un parell o tres d'ocasions- sinó a la seva figura política en l'escenari històric contemporani català. És la mateixa curiositat que em desperta la figura d'en Jordi Pujol, no per haver estat ambdós presidents de la Generalitat sinó per les seves posicions públiques, i la seva rutilancia com a homes públics.
Pasqual Maragall en aquest sentit és un cas molt més italià que el germanòfon Pujol. Ja comentava en un apunt anterior que la política italiana és un món d'imprevisibilitats, de cops d'efecte, de gesticulacions, on sembla que la dinàmica de l'estat vagi per una banda, i els partits polítics es dediquin a fer "òpera ideològica". Alguns dels meus col.legues italians han arribat a afirmar que Itàlia, l'estat Italià, funciona, grazie a Dio, al marge dels polítics. I ara ens trobem amb una altra de les genialitats italianes d'en Maragall: ell, des d'una posició de privilegi (no m'atreveixo a parlar de Sinaí), considera que cap partit compleix al 100 % les seves expectatives i per tant avui decidirà amb els seus amics -literal- si presenten un nou partit a les eleccions del 9 de Març.
Sembla que sigui una més en la llista de maragallades, i suposo que a can PSC ja els hi deuen estar tremolant les cames. O no, perquè al menys en Felipe si que el tenen – o el treuen- cada cop que necessiten un pavelló ple. Però tot i així considero una irresponsabilitat terrible l'article que he llegit avui a l'ADN [ llegir aquí]. Aquest nou partit, que en Maragall vol,
que pueda aprovechar mejor el Parlamento español para progresar en objetivos como la libertad de Catalunya para definir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia, en concreto moneda, ejército y símbolos (himno y bandera).
quina capacitat tindria per aconseguir els objectius tan ambiciosos que es marca l'ex-president? No seria millor, i ara li parlo directament benvolgut senyor Maragall, reforçar opcions ja presents a la política catalana, establertes, sòlides, i amb capacitat d'influir ( jo li parlaria d'ERC, però si li sembla que som massa fora de l'establishment pel seu gust, segur que la gent de CiU li dirien que comparteixen exactament els mateixos plantejaments).
Cal aquesta italianada?