La refundació del Flamenquisme.




El moviment flamenc també es renova. No, no m'estic referint a Miguel Póveda, sinó als nostres companys flamencs de SPIRIT, el partit dels flamencs liberals d'esquerra. Avui s'anunciarà oficialment que Geert Lambert deixa la presidència del partit i l'assumeix una jove promesa de la política flamenca: Bettina Geysen. Na Bettina prové del sector audiovisual, periodista, ha desenvolupat tota la seva carrera a la cadena pública flamenca VRT, primer en programes d'entrevistes ( com "Retrat de família") i posteriorment en àrees de gestió. Durant l'any 2003 va dissenyar i portar a terme la renovació total del primer canal de VRT, fins aleshores anomenat TV1 i actualment één. Aquest mateix any 2007 s'ha fet càrrec del superdepartament de nous formats, nous medias, desenvolupament de nous models de negoci i promoció al ciberespai- blogs, web 2.0 etc. Una periodista i gestora 2.0 com a dirigent política... serà interessant seguir-ho. Avui assistiré a la seva primera roda de premsa aquí a la casa, on explicarà el seu projecte pel partit, i pel nacionalisme flamenc en conseqüència.


Mentrestant a casa ... els periodistes 2.0 com en Saül Gordillo ens indiquen que hi ha altres trampolins per accedir a la política. Joan Laporta. Interessant, sens dubte.

Affaires Courantes (1)



No, Bèlgica no es trencarà perquè, (usant les paraules de Miquel Iceta) els Belgues no volen, de moment. Ja sé que l'excitació nacional ( o la manca de trempera potser) ens fa observar com voyeurs compulsius les situacions a Flandes i a Escòcia, i alguns aspectes ens semblen familiars, però, com diu el tòpic, el fútbol es así i les situacions no són iguals. Els Flamencs no són majoritàriament independentistes, però són molt crítics amb els valons. Els Valons no són gens independentistes però són extremadament crítics amb els flamencs. Els Brusel.lencs passen. Et voilà.

El que si és cert és que la situació que s'està vivint demostra un cop més que aquest és un estat amb dues comunitats vivint d'espatlles una de l'altra. Ni es coneixen ni volen tenir el gust. Els flamencs, des de la seva actual posició de força econòmica ( que no sempre han tingut) s'exasperen cada cop que veuen les xifres d'atur valones, el que anomenen l'atur estructural clientelista, o els escàndols de corrupció del Partit Socialista a Valònia, o la històrica negativa dels francesos a aprendre res que no sigui el francès. Als valons se'ls ericen els cabells quan veuen els líders xenòfobs del Vlaams Belang, o la creixent influència anglosaxona al seus veïns del nord, o el que perceben com la manca de solidaritat amb els problemes socials del sud.

No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.

Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.

La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.

Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.

El que entén Chacón que són les autonomies.



Aquesta setmana volia posar-me seriosament a analitzar la situació a Bèlgica i Flandes des d'aquesta petita posició de privilegi que tinc treballant cada dia a Brusel.les i amb un dels partits flamencs, SPIRIT. Per fer-ho necessitaria primer explicar què s'entén per federalisme, confederalisme i independència a la Unió Europea i a Bèlgica, i és clar, no és tasca fàcil perquè contrariament al què generalment es pensa hi ha molta confusió pràctica a l'hora d'identificar aquestes situacions, fins i tot entre el mateix món acadèmic.

I no cal anar tan lluny. A Espanya mateix, la ministra Chacón ha estudiat amb detall alguns sistemes federals ( el canadenc específicament) i sembla que és una federalista convençuda tal i com han recordat últimament Josep Sort ( premonitòriament en el moment en què va ser nomenada ministra el proppassat juny) i Vicent Partal. Ara, quin és el "federalisme" que ens proposa la ministra? Llegim les seves declaracions a l'Avui:

[ La ministra Carmen Chacón ] va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.

La ministra es defensa de l'acusació d'envair competències autonòmiques, però què ens ofereix per negar-ho? Una mostra indisimulada de centralisme "federal": les autonomies hi són per "completar" l'estat central, que és qui decideix la distribució dels recursos. Cooperació i complementació no són paraules automàticament sinònimes en política. Aquesta sembla ser la visió federal del PSOE, cooperar complementant el que decideixi el govern central. L'autogovern és doncs un complement, ajudar a completar els serveis de l'Estat on aquest no pot arribar.

L'amic Narcís Sastre ho advertia en un post fa uns dies, "l'estat espanyol, en nom del progressisme social, envaeix competències autonòmiques". Li vaig respondre que més aviat semblava una maniobra electoralista que una estratègia neocentralista, però a la vista de les desafortunades declaracions de la ministra, potser hauria de matitzar l'opinió i afegir que tot i no semblar una estratègia centralista, si que reflexa el concepte de "federalisme" que té el PSOE ( em segueixo reafirmant en la opinió que no es tracta del mateix concepte que té actualment el PSC, tot i la posició de la ministra Chacón en la direcció del partit català).

Evidentment així no podem avançar i aprofundir en l'autogovern i Esquerra no hauria de col.laborar en donar ales a aquest concepte de "complementarietat" de les autonomies.

Precisament un dels problemes en les discussions per formar el nou govern belga és la diferent concepció del federalisme que tenen les dues regions concernides, els Flamencs i els Valons. Curiosament el concepte que en tenen els valons ( els francòfons per entendre'ns) és molt semblant a la visió del PSOE: el federalisme serveix per completar els poders de l'Estat. La visió flamenca, és com podreu suposar molt diferent. Però això requereix un post apart.



Estimem Espanya.



Dues reflexions d'aquelles que de tant òbvies fan donar ganes de convertir-se en oracle polític i que he llegit els últims dies:

"Si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen".
Miquel Iceta

“Hem d’agafar el tema amb tranquil·litat. Fa cent anys l’estratègia clara del catalanisme era enfrontar bàsicament els nacionalistes i els no nacionalistes. Avui, la majoria dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans estimen Espanya. Això és una realitat. I ens equivoquem si apostem per l’enfrontament”.
Xavier Vendrell

Òbvies, eh? I ben certes. Cada dia més crec que són aquestes les premises bàsiques de les que hem de partir per arribar a construïr l'independentisme hegemònic: oferir cooperació a Espanya, que no vol dir seguidisme cec i obtús. Cooperació també vol dir oferir alternatives, actuar en positiu i fer pedagogia de la necesitat de tenir (almenys) tres estats ibèrics a la Unió Europea. Necessitat de contruïr sinergies, no confrontacions estúpides i que no porten enlloc. El bloc Ibèric i el Mediterrani, amb igualtat de condicions en un consell europeu, tal i com funciona avui la Unió tindria més pes si s'hi afegeixen veus com la catalana, que oferissin solucions, connexions i futur de creixement també al sud del nostre veritable projecte polític de futur, Europa.

Necessitem un estat propi a Europa, també, per ajudar i reforçar els nostres veïns espanyols i portuguesos.

Juguem a Federals?



Si Ferran Mascarell representa al socialisme aquells que s'estan plantejant si el model federalitzant no estarà esgotat, en Miquel Caminal representa l'ecosocialisme plenament convençut de la possibilitat de l'Espanya plurinacional i federal que ja havien somiat Valentí Almirall i els primers republicans catalans. Fer possible l'arcàdia hispànica. No només això, sinó que aposta clarament per desvincular nació i estat, fins a fer desaparèixer el nacionalisme com a força de reivindicació permanent, així ho escriu al seu article Todas las Naciones, del 2 de Juliol de 2005 al País ( extret de l' arxiu de Miquel Iceta):

Lo deseable sería apaciguar el nacionalismo, conducirlo hacia su inexistencia, y no inducir al surgimiento de nuevos nacionalismos territoriales.

El què no vol dir que no cregui en la existència o fins i tot en la persistència d'una nació política catalana (mal)integrada en la nació política espanyola. En Caminal està definint, també, des de la seva òptica, el post-nacionalisme o el neo-catalanisme, que per a ell vindria a ser el mateix. I és aquí on arrenca el debat que enceta amb Mascarell, en resposta a l'article que vaig comentar ahir. En la seva rèplica, El catalanisme a debate, Caminal matitza l'anàlisi de Mascarell, en el sentit de que "ni estamos tan mal en Cataluña, ni España va tan bien". Per a Caminal, Espanya encara necessita l'impuls reformador i federalitzant català per acomodar les diferències existents, si Espanya no es vol arriscar a seguir ad infinitum discutint sobre qüestions identitàries, que per la seva complexitat poden ser fàcilment usades per distreure l'atenció sobre problemes socials més urgents, el bread and butter que diuen els anglosaxons, polítiques de gestió de la cosa pública en definitiva. Aquesta mateixa idea, però molt més explícita i dirigida directament contra Convergència, la repeteix a "Más nacionalismo" del País d'ahir, 12 de Setembre.

Caminal l'encerta segons el meu punt de vista quan afegeix, gairebé al final de l'article i articulant la seva conclusió:

Ahora que contamos con poder político propio, con más de un cuarto de siglo de autogobierno, el catalanismo tiene que volverse más hacia la sociedad civil sin olvidar lo que ha hecho fuerte a Cataluña: la voluntad de ser y el pacto.

És ben cert, segons jo ho veig i crec, la societat civil, la ciutadania, el poble català, com vulguem dir-li té molt assumits aquests dos valors "nacionals", la voluntat de ser, i el pacte. Això vol dir que
per tant sigui impossible la independència? No, de cap manera. Les claus del catalanisme del segle XXI segueixen essent aquestes, voluntat d'ésser i pacte, però perquè no és possible el pacte per ser independents, aconseguint així assegurar la possibilitat d'ésser? És possible un independentisme no confrontacional? Jo crec que si. No només pacte a la societat catalana, sinó també una proposta a la societat espanyola, que no impliqui canviar-la, sinó oferir-li una solució definitiva. Aquesta és la clau de volta.

És clar, si ja és difícil la via federal com a compromís amb Espanya, no és realment estúpid proposar el compromís amb Espanya per la independència? Bé, pot ser-ho si els mecanismes, institucions i cossos civils que el veten són insalvables, però avui hi ha un altre element, Europa. Europa pot ser, és de fet, el ciment que pot no tan sols oferir una solució a l'entesa real de federalistes i independentistes ( és a dir el pacte que Esquerra tant s'ha esforçat a explicar al "bloc social que propugna el federalisme") sinó també oferir el camp d'entesa entre aquestes dues identitats polítiques que són l'espanyola i la catalana. El reconeixement (ple i) mutu és el principi, el treball en conjunt en la construcció d'una Europa política pot ser el camí que aplani els vetos.

Què s'ha de refundar?


La Diada. Sembla que aquest any ha estat marcada per la calor i el xup xup del sobiranisme que no s'ha materialitzat, però, en un augment de l'assistència en actes reivindicatius. Aquí a Brusel.les, la Diada va estar marcada per la concentració ( parlar de manifestació seria massa agosarat) que van protagonitzar diversos grups declaradament anti-islàmics i que va acabar amb la detenció de diversos líders i membres del Vlaams Belang i fins i tot d'un eurodiputat de la Lliga Nord, Mario Borghezio. Un acte més que ens demostra el caràcter principalment xenòfob del Vlaams Belang, independentista sens dubte, però que no m'agradaria veure mai al poder.

Però a Catalunya no estem, per sort immersos en el debat de què fer amb els immigrants, o de si l'Islam és la causa de tots els mals d'Europa, sinó en el més noble procés de reconstrucció del catalanisme. El què em porta immediatament a preguntar-me, com es definiria el "vell catalanisme" que voldríem superar?

Algunes claus les he trobat no en les declaracions d'en Quico Homs o del mateix Artur Mas, sinó en la visió d'en Ferran Mascarell en el seu article del País de juny reciclat per a la Convenció pel Futur "Vells i nous catalanismes" on es descriuen algunes de les motivacions d'aquest "vell catalanisme". En resum, el vell catalanisme era aquell que observava amb displicència europea la "rèmora" espanyola i intentava convertir-se, afirmant-se diferent, en el motor de canvi dels vagons rovellats castellano-espanyols. Regeneracionistes en definitiva, com en dirien els categoritzadors polítics. La situació política i social actual, l'espanyola i la catalana, ha canviat, obvi, ergo el catalanisme ja no pot ser el mateix, ja no pot oferir les mateixes receptes. Espanya ja no necessita l'impuls federalista i encaixista per modernitzar-se, ja té els seus propis mecanismes, basats, afegeixo jo, en la redistribució centralista. I doncs, solucions, SOLUCIONS!

En Mascarell no en dóna cap de solució, apunta, pregunta, ara què, federalisme? independència? I, sorprenentment, dues qüestions que (quasi)tanquen l'article:

¿Hasta cuándo seguiremos siendo sinónimo de ambigüedad y acomodación? ¿Hasta cuándo seguiremos sin decir las cosas por su nombre?

Bé, sembla una bona reflexió per a un socialista, suposo que federalista encara. Ens l'hem feta molts, i alguns hem arribat a la conclusió que la resposta és la independència. La seva és

Tal vez, claro está, hayamos decidido, sin haberlo verbalizado, que ya nos va bien ser lo que somos: un anémico anhelo de nación en el marco de un Estado fuerte que ha aprendido a conjugar razonablemente bien los intereses y la identidad de la mayor parte de los ciudadanos que en él viven, incluidos una gran parte de los catalanes.

Provocador, eh? Anèmic anhel de nació... com per pensar-hi. De fet la construcció de l'imaginari, del discurs, del relat nacional ha anat prou bé, m'atreviria a afirmar. Com ja vaig escriure, s'ha consolidat la visió de l'espanyolisme com una paraula prohibida, un tabú a Catalunya que no enarbora ningú, ni tan sols els Ciudadanos. Les enquestes també ens ho dibuixen, una àmplia majoria no satisfeta amb l'actual nivell d'autogovern. I bé, què més cal? Hem arribat al cap de carrer.

Algunes pistes són la voluntat de ser i el pacte per superar els vetos. Demà, Miquel Caminal i el seu article: El catalanismo a debate.


Imatges i plataformes

Abans de posar-nos flamencs i discutir la conveniència i l'interès dels diversos projectes de refundació del catalanisme, tasca que si em permeteu deixaré per aquesta excel.lent ocasió que és la Diada nacional de Catalunya, m'he fet un repàs exhaustiu de les propostes a nivell visual. Ja ho sé, coses d'haver nascut a la generació dels "impactes visuals", què hi farem, de vegades la forma em distreu del fons. Bé, la veritat és que exhaustiu, exhaustiu... tampoc és que hi hagi gaire visualitat de moment, les propostes són més debats interns partidaris que altra cosa ( ai, uix, ja em torno a perdre en el contingut quan volia parlar de la forma, perdoneu-me).

Les imatges dels corrent d'esquerra ja diuen molt dels seus impulsors. Reagrupament recupera el logo sòlid de l'ERC vuitantera i norantera, rotund, històric, gairebé inamovible, sòbri i visualment molt, molt queco


Esquerra Independentista té una imatge jove, però que no trenca amb la nova imatge d'Esquerra. Una proposta visual interessant, influïda segurament pel que va ser secretari d'imatge i comunicació del partit, l'actual diputat al parlament Uriel Bertran.


A CiU, això de la visualitat no acaba d'arribar. Desfederem-nos funciona a través d'un bloc i sense imatge gràfica propia. En canvi la Plataforma per la Sobirania, des de l'austeritat que marquen els cànons, té una imatge sospitosament semblant a la de Sobirania i Progrés. Alguna relació?




La Plataforma pel dret a decidir
per la seva banda s'ha transformat en la campanya: Decideixo decidir, amb una imatge de campanya contemporànea, núvol de còmic sòlid i logo d'impacte. Això de les exclamacions també ho fa servir el Directe!.cat i encara no sé ben bé perquè.



Però qui s'endú la palma de la modernitat i el cosmopolitisme, com no podria ser d'altra manera i sense ironies, és la Convenció pel Futur, el fòrum dels renovadors catalanistes del PSC. Imatge postmoderna, de l'era d'internet, directament afusellada del banner del The Guardian per accedir al seu suplement de recull de notícies i política internacional The Guardian Weekly. Clap clap clap. Chapeau.




La casa gran del senyor Esteve.



Avís, aquest post s'ha de llegir amb guants.


Ho entenc:

Mas considera necessari "posar al dia el projecte de país" i considera que aquesta és una missió que "li toca a Convergència, però també a Esquerra, a alguns dirigents del PSC i a sectors de la societat civil".


No ho entenc:

El diagnòstic d’Artur Mas és que quan el catalanisme “no té el lideratge del país, Catalunya perd perfil, confiança, qualitat i prestigi” i es passa a ser “un país del que no es pot presumir”.


Ho entenc:

Mas assegura fins i tot que, en aquest procés que reconeix que serà "d'anys", "no hi ha portes tancades" ni tan sols a generar un nou moviment polític sorgit dels actuals partits. "No és un projecte exclusivista de CDC ni de CiU, sinó que amb totes les aportacions es pot obrir la porta a ja es veurà què", ha assenyalat.


No ho entenc:

Hauria de ser un “projecte de vocació majoritària”, de gran abast on “no hi valen” projecte minoritaris.


Can Vetes-i-fils. Si vostè ho vol, nosaltres li venem. Avui no es fia, demà potser.

El primer dia d'escola.



S'han acabat les vacances oficialment. Avui és el primer dia d'escola a gran part d'Europa i de l'hemisferi nord ( a Palestina ho han hagut d'ajornar per un vaga de mestres) i com no també a Brusel.les. Aquest matí ja es veia l'increment del parc automobilístic, la pluja del matí, els núvols que conviden al refugi dins les classes...

El curs polític a Europa també comença, amb una sessió al parlament d'Estrasburg i amb diverses incògnites a la taula, la principal la reflexió que han fet els diferents governs estatals sobre el Tractat de Reforma. Sembla que la conferència intergovernamental de Lisboa podria ser no tan plàcida com s'esperava si la pinça Labour-Kaczyński segueix apretant. I com que en Gordon Brown s'ha de consolidar, i els Kaczyński tenen eleccions, no és probable que vulguin tornar a casa amb la sensació de no haver guanyat. L'escola comença també per ells.