Les regles, per a tots.


Les independències "bones", les que responien a causes "justes" com la descolonització, l'anitiimperialisme ( també aplicat a la descomposició de l'imperi soviètic), les que tenen el segell “jacobin approved” han passat a millor vida. Ja no hi ha poesia i èpica a les independències, i cada cop sembla més difícil definir subjectes, fílies, opressors i oprimits. La legalitat internacional, com no podria ser d’altra manera, es mou en aquest nou escenari d’incerteses entre batzegades i incerteses. Kosovo va ser una d’aquestes grans preguntes, llençades a la cara de tota la (mal)anomenada comunitat internacional i al sistema de Tractats, acords, lleis, declaracions i resolucions del Consell de Seguretat de la ONU que formen la doctrina en matèria d’integritat territorial dels estats. L’anàlisi independentista també es va haver d’adaptar a aquestes noves realitats, més fangoses, menys clares i meridianes. El procés per a la independència de Kosova és de tot menys exemplar, però sens dubte presenta algunes característiques que hem d’aplicar també a Ossètia i Abkhasia:

  • El procés d’autodeterminació ha de ser monitoritzat per tercers, preferentment organitzacions d’abast supranacional.
  • El procés ha de ser obert a totes les parts en conflicte.
  • Han d’existir les suficients garanties de transparència democràtica.
  • En cap cas s’haurien de tallar les línies de contacte entre les parts en conflicte. La part o parts mediadores haurien de facilitar l'existència d'aquests canals.

Aquestes condicions no s'han donat en el cas d'Ossètia i Abkhasia, que van proclamar la independència en processos electorals poc transparents, i han estat reconegudes per raons del tot alienes al seu procés d'emancipació nacional. Ossètia i Abkhasia tenen tot el dret a ser independents, i si els processos són clars, transparents, democràtics i ajustats a unes regles de legitimitat internacional acceptades (de les que ens hem de dotar), no hi ha d’haver cap por a fer mal a la “integritat territorial” georgiana. A Ossètia i a Crimea, a Escòcia i a Catalunya, aquest hauria de ser l’esquema.

Guerra Tèbia.



És ben cert que estem vivint de ple en una nova era de la comunicació, el què cada dia tinc menys clar és que això sigui tan diferent de l'antiga . Són tantes les interpretacions que es poden llegir aquests dies sobre la situació al Càucas, tantes les veus accessibles i tan poques les conclusions: retorn a la guerra freda. Para este viaje tanta alforja?

No. No és possible un retorn a la confrontació bipolar de la guerra freda. Rússia no té la capacitat d'actuar a cap part del món que no sigui la seva àrea fronterera immediata. La cerca (utòpica?) del graal unipolar democràtico-occidental de l'administració Bush no impedeix que, a la que es toquen els faldons del què alguns en diuen "polaritats emergents", hi hagi tensions, conflictes regionals i revolucions de flors i colors. Però això no té res a veure amb un conflicte generalitzat a escala planetària i que podia produïr erupcions violentes en qualsevol lloc ( fins i tot a l'interior de les potències) i de qualsevol magnitud. I sobretot ja no hi ha la batalla ideològica, la que conformava l'eix central de tota la justificació confrontacional entre les dues potències.

A què juga Rússia doncs? Simple: defensa les seves fronteres ( les físiques i les econòmiques, no és poca cosa tenir controlada una de les principals canalitzacions de petroli avui en dia ). Justificació ideològica de les hosts putinianes? De manual: liberalisme internacionalista, doctrina Wilson, autodeterminació dels pobles i ens quedem tan amples si reconeixem la independència d'Ossètia del Sud però no la del Nord i si al mateix temps reprimim amb sang i foc l'independentisme txetxè. Ara, a veure qui és el guapo que compara les situacions democràtiques de Geòrgia i Sèrbia, i Kosova i Ossètia. Impecable. Podria haver sortit de les ments pensants del departament d'Estat condoleezzià sense haver-se hagut d'exprimir massa el cervell.

I nosaltres amb qui anem? És també molt clar: amb la defensa dels drets humans, que inclouen el dret de l'autodeterminació dels pobles. Amb l'enfortiment de la democràcia. Amb una política exterior europea sòlida, única i ferma en la construcció d'un sistema mundial de resolució de conflictes, eficaç i efectiu. Que per alguna cosa ha de servir la Unió Europea , coi!

A les guerres tèbies que ens esperen, els conflictes soterrats que hi ha a mig món, de vegades (poques, per sort) plats oblidats del menú de la confrontació de blocs, de vegades trencament d'aigües d'alguna "polaritat emergent", no hi podem anar amb la ingenuitat de l'administració Bush, ni amb receptes ideològiques del segle passat.

Molt bé. Molt generalístic i com Wilson mana, però... i Ossètia? L'independentisme ( i l'ALE) hi hauria d'estar a favor o en contra? Això, per al post que ve.

Georgia on my mind



L’anàlisi de la política internacional en fred no hauria de ser una excepció sinó la norma, el que no vol dir que haguem de mantenir-nos en silenci fins que la llei permeti accedir a les caixes de documents oficials classificats. Es pot fer una anàlisi en fred ara que s’acaben els Jocs Olímpics, o just després de que les forces georgianes ataquessin la capital d’Ossètia del Sud, com també s’hauria de poder fer una anàlisi racional de les causes, conseqüències i efectes colaterals de la inevitable intervenció russa, la “resposta” estadounidenca, i el paper europeu en tot plegat.

Aquests dies, però, molts dels comentaristes polítics que s’inclinen per la turística branca de les relacions internacionals han tirat de manual:

Rússia ataca? Tenim a Stalin i Lavrenti Beria a girar la cantonada. Mai havíem d’haver deixat la feina d’acabar amb l’Ursus Sovieticus en mans de caçadors borratxos aieltsinitsats. Ja sabem que Rússia i democràcia no rimen, ni es possible que rimin mai, deu ser el vodka, o la tradició de servitud, o la manca d’una veritable il·lustració, o qui sap la sempre present influència d’Ivan el Terrible.

Geòrgia intenta acabar amb les seves minories? L’urpa dels neocons – ja els coneixem- no té aturador. L’ombra de la mesa presidencial d’Eisenhower és allargada, i les forces petrolimperalistes tenen fam de sang de nens. Preparem-nos perquè l’administració dels Bones tornen a fer de les seves i no pararan fins a imposar el MacDonald’s way of life fins a les carpes del Mar Negre.

I en dos o tres minutets ja tenim tot una paradeta guerrafredística, fàcil i entenedora pel gran públic, i a esperar que cadascú, des de les posicions ideològiques que Déu, Popper i/o Karl Marx li hagi donat, doncs acabi tirant-se els trastets dialèctics pel cap ( on són les cassoles? on teniu els barrils?). Tot plegat llastimós.

Abans de començar qualsevol anàlisi d’un conflicte d’aquesta naturalesa, la meva opinió és que hauríem de fer preguntes abans de donar respostes, per exemple:

- Per què és rellevant per a nosaltres ? ( Una pregunta bàsica)

- Què s’hi juga ?

- Qui hi juga ?

- Per què hi juguen ?

- Com hi juguen ?


Agost

... Sóc de l'Agost. I m'agrada la basarda, i la calor, i el carrer blanc on vivien els avis a l'ombra de la mola immensa i ruïnosa del castell, i els camins de pols i les oliveres amb els cric crics recordant la bellesa del temps que passa a poc a poc...

Seixantatresè aniversari.

6. Agost. 1945. L'Enola Gay sobrevola Hiroshima.

Viva la Vida



De vacances. I tants llocs on anar: París, 1830, place de la concorde, les tres jornades glorioses, la Llibertat guiant el poble...