Cel Estrellat

La cançó del diumenge.






Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, en “aquelles mountines que tan hautes sount”, que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que me digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admirada, signà’l cel estrellat, i féu només així: “Lis Esteles...” i me sembla que també això era parlar.


Joan Maragall, Elogi de la Paraula.

Brianstorm

La cançó del dissabte.






See You Later, Innovator...

Congrés Nacional d'Esquerra. A qui no votaré.


Abans de res una nota prèvia. Si t'avorreix essencialment la política de partit i prefereixes llegir reflexions d’abast una mica més general, et recomano el Diàleg d’avui a l’Avui d’en Salvador Cardús. Em quedo amb aquest paràgraf:


Ras i curt: l’adversari no és el PP, i encara menys el PSC. La nostra guerra ha de guerrejar, ara aquí, ara allà, en el camp civil: el del consum i la publicitat, el dels mitjans i la cultura de masses, el lleure, les organitzacions empresarials, l’Església, l’escola i la universitat.


I ara si, a qui no votaré al proper congrés nacional ?

D’aquest procés de primàries per la votació de President i Secretari General d’Esquerra se n’han dit moltes coses. El fet de ser una experiència democràtica pionera facilita la crítica, constructiva o simplement amb voluntat de burxar ferides, però també és una oportunitat immillorable per avançar no només a nivell de partit, sinó a nivell de país, i a nivell de qualitat democràtica de la política. Això però s’ha de fer marcant unes regles de joc, que siguin el més flexibles possible per a facilitar l’estudi d’errors i encerts i que la propera vegada el procés millori. No crec en les catarsis, les revelacions, les revolucions apocalíptiques ni en el « que-se-vayan-todos ». Crec en les evolucions, en el benvolgut procés científic d’error i encert, i en la consensualitat del progrés.

Es per això que desconfio profundament d’una de les candidatures que sembla que es presentaran al congrés nacional, la d’en Joan Carretero. No en desconfio essencialment pel personatge, que crec és un patriota de pedra picada, i si voleu que us digui la veritat, no considero que sigui «pitjor» perquè representa el sector «dretà». De fet això de «dretà» no sé ben bé d’on surt. Pel què he llegit i pel què vaig escoltar a la conferència nacional d’octubre de l’any passat Reagrupament.cat defensa un major accent de l’eix nacional en l’acció política, convertint-lo en la «prova del cotó» per a qualsevol pacte de govern en el qual hagi de participar Esquerra. A diferència d’Esquerra Independentista (de la que parlaré en una entrada futura), Reagrupament.cat no es fixa cap límit de dates, i prefereix una política de praxis nacional, a una d’objectius nacionals. Bé. Això no vol dir que s’abandoni l’eix social, sinó que se subordina en el moment dels pactes de governabilitat. Una postura nacionalment molt digna, però que considero equivocada d’arrel si volem assolir una majoria social favorable a la independència, com ja vaig escriure en aquest mateix blog [llegir post « Memòria i Pragmatisme » escrit després de la Conferència Nacional d’Octubre 2007].

No en desconfio pel discurs, en discrepo. Però el què em fa una mica més de basarda són algunes de les formes que ha adoptat el corrent per encarar aquest procés. Confrontacionalisme, «que-se-vayan-todos», «us-portarem-als-tribunals», nosaltres tenim la veritat i qui en discrepi és un poltroner a sou de la direcció… Trist. El fet de demanar un 5 % d’avals, pensat per a protegir essencialment les dades de la militància -que també tenim dret a la intimitat, diria jo, i que cap il.luminat qualsevol tingui les meves dades per a fer qui sap què-, és vista com un atac, i immediatament s’amenaça amb els tribunals. Companyes, companys, no és això. Tots estem d’acord en el debat de les idees, però jo no estic gens d’acord en el debat dels gestos d’amenaça i despreci. Es per això, i per la discrepància cap al discurs ideològic d’en Joan Carretero Reagrupament que no els votaré en el proper congrés.

Dos comentaris



Llegeixo aquest matí dos apunts amb els quals estic completament d'acord - mentre m'embadaleixo davant les formes de la primera dama de la República Francesa-:


l'un, d'en Saül Gordillo, "Esquerra Brunicana de Carlatunya". A Esquerra hem de convertir el procés democràtic d'elecció d'òrgans de direcció en un procés exemplar. No la pifiem entre tots, siusplau. M'ho demano vehementment.


L'altre d'en Pere Meroño, "En Defensa d'en Jordi Solé Tura". Sobra sectarisme a l'independentisme català. Un exemple paradigmàtic és el patriota però sectari Enric Borràs. Així no aconseguirem mai atreure als sectors que ens calen per ser majoritaris, i que avui es troben, ho vulguem o no, més ben representats per en Solé Tura que per en Borràs.

En record de Benet.



A casa el van votar, les dues vegades. Il.lusió, canvi, noves perspectives. Així van veure els meus pares a en Josep Benet i Morell quan el van votar. Una sensació que segons em confessaven no van tornar a sentir fins la campanya "Carod President", el " + a prop" i el "Parlant la Gent s'entén", el missatge d'Esquerra el 2003 i el 2004. És curiós com els dos personatges, en Benet i en Carod s'han unit en la crònica periodística del dia.

DIlluns de Pasqua.

Com es veu Brusel.les des de la perspectiva d'un català?




Parcial...

El tribunal d'ànecs de La Haia.

El jutge principal del tribunal d'ànecs de La Haia dictamina:

si neva, pleguem!



La Haia, 23 de Març de 2008. Nevada lleugera darrere la MauritsHuis

Seguim en primavera...



Dissabte, 22 de Març, passat Sprimont, direcció Luxemburg.

Nevada sobre Brusel.les

Acabem d'arribar de Gant i des de la finestra de casa, a Brusel.les, ens trobem això...



White Easter?

De vacances



Es fa estrany això d'estar de vacances ... a l'estranger. Normalment sempre ho he intentat fer a casa, però aquest any no podrà ser. En tot cas seran dies d'imatges, i poques paraules - les paraules ja vindran el dimarts-. Intentaré començar a engreixar el volum d'imatges del meu compte a Flickr, que ja podeu consultar a partir de la pestanya "Imatges" d'aquest blog.

Molt bones vacances!

Moció de Censura



Desafecció, en deia un. Caminava aquests dies pel poble (pel meu, per La Garriga) i no en trobava gaire, la veritat. La gent em deia, ai aquests polítics, o bé, però què us ha passat? No m'esperava altra cosa, és veritat, perquè el ciutadà no té per què estar pendent a totes hores del què fan o deixen de fer els polítics, -tot i que seria desitjable una major facilitat en l'accés a la informació-. Però allò que verbalitzem, aquell tòpic que ens agrada repetir als que de vegades ens quedem sense arguments i diem: oh! és que la gent vol... la gent pensa... el poble diu..., doncs jo no ho he trobat per enlloc. Potser és que no parlo amb "la gent" adequada, o potser és una cosa més senzilla: la política interessa a estones.

Aferrant-me al tòpic, jo diria que el ciutadà, a la política i als polítics, li reclama sobretot capacitat d'entesa, consensos, i poques baralles. Si es fa al contrari, llavors és quan la gent es desafecciona, i sembla que no hi ha major il.lusió que estar a quilòmetres de distància dels polítics. A La Garriga ( ja em permetreu la reiteració en l'error de parlar en boca dels demés) ha passat una mica això. No hi ha hagut entesa, no hi ha hagut consensos quan els resultats electorals ho reclamaven, i ara ens trobem amb la primera moció de censura de la història del poble.

La gent d'Esquerra Republicana, i els garriguencs que ens van votar, en aquest sentit pot estar ben tranquila. Tal i com reconeixen els mateixos socialistes, -llegir apunt al blog del regidor Àlex Valiente- Esquerra ha mantingut una postura constructiva, triant la força més votada (CiU) i intentant afegir al consens al major nombre de forces del consistori. Això, ara per uns i ara pels altres no ha estat possible i al final s'ha triat el camí més traumàtic. Doncs bé, què més hi podem fer?

Ara ens tocarà la feina d'assumir l'oposició d'esquerres. Cap problema. Oposició tal i com l'hem feta des del govern, constructiva i amb l'ànim de generar consensos en els grans temes del poble. Amb el nostre particular accent alhora nacional i progressista, i amb la voluntat de convertir-nos properament, si així ho considera "la gent", en la veu de la majoria.

Feina, feina


Déu n'hi do el dia. No és bo pels militants d'Esquerra com podreu imaginar. En calent, les reaccions a la pèrdua de votants es poden atribuir a moltes causes, i pel què he anat pogut copsant al meu entorn (no partidista), crec que no ha estat només un transvasament de vot útil, ni l'abstenció crítica, ni la manca de trempera de la campanya, ni el boicot pasiu -o actiu- de part de la militància a l'hora de fer aquesta mateixa campanya, ni cap d'aquestes coses que se'ns acudirien. Ha estat una amalgama de tot, ben díficil d'analitzar en un dia, la suma de molts factors i la resta d'alguns altres. Sense cap mena de dubte la reflexió que farem aquestes setmanes ens ha de fer tornar al camí del partit il.lusionador, amb idees i amb empenta que tots sabem que som. Tenim la capacitat, el potencial, la gent i les ganes de fer-ho.


Amb l'alliberament del corsé electoral també es produeix una mica d'alliberament de les idees i el blog no en serà aliè. A veure si aconsegueixo posar ordenadament durant aquests dies algunes de les cabòries que m'anaven sortint al recompte d'ahir:

-és possible la construcció d'una alternativa des de l'esquerra al PSC?
-és certa la percepció de l'allunyament (divergència potser millor) dels contextos polítics espanyol i català? Com afecta això al sobiranisme?
-com contribuïr des de la societat 2.0 a la visualització de les nostres propostes, més enllà de les anècdotes en campanya?

I més, és clar, que ja aniré desgranant.






Nota al peu. Em va tocar escrutar la taula on havia votat l'Albert Rivera, allà a casa, a La Garriga, al col.legi dels Pinetons. 10 vots. Nosaltres 66. El PSC 250.

Rates i voltors.


Fàstic.

Els malalts mentals d'ETA.

I els voltors:

El gran proyecto político de ZP ha sido el llegar a un acuerdo con la banda terrorista ETA.

(...)

Para alcanzar esa meta, ZP bendijo el pacto del Tinell que significaba la exclusión del PP de la vida política en Cataluña y la redacción de un nuevo estatuto catalán que desbordaba la constitución.

-César Vidal- [al blog del carronyer]

I el que faltava pel xavo :

¿Y qué hacer? Yo haré lo único al alcance del ciudadano suelto, que es votar este domingo al partido que puede echar del Gobierno a ZP y sus secuaces. No sé si estaré con la mayoría pero estaré donde creo que debe estar un español decente y un liberal consecuente, que es contra los terroristas y contra todos sus cómplices institucionales, que no ostentan sólo las siglas de ANV o PCTV, legalizadas por ZP, sino también las de los partidos firmantes del Pacto del Tinell, con PSC y PSOE a la cabeza.
-Federico Jiménez Losantos-[la hiena també té blog].


Com desitjaria no ser ciutadà del mateix país que aquests dos impresentables.

Què més es pot fer per parar la irracionalitat?



Poques paraules en moments així. La mort de l'ex-regidor del PSE-EE Isaías Carrasco és la pitjor notícia que podia haver rebut avui.

Les enquestes que podem llegir.



La LOREG, la Llei Orgànica de Règim Electoral General prohibeix expressament en l'article 69.7 la publicació d'enquestes o sondatges electorals, però no penalitza ni la realització, ni la distribució ni la lectura. Un error 1.0, sens dubte, i és que el 1985 quan la llei es va promulgar, això d'Internet era cosa de quatre científics i alguns drogadictes digitals. Avui però, i per sort, aquestes limitacions ja no tenen gaire sentit. Jo m'afegeixo a la iniciativa d'El Periódico [ llegir l'editorial], i també del Rubén Novoa [llegir apunt], i distribuiré totes les enquestes que es puguin consultar aquí, "a l'estranger" (reflexió filosòfica: el ciberespai és l'estranger permanent?). En l'època de la democràcia en l'accés a la informació, no té cap sentit que només unes èlits puguin tenir accés a enquestes.

De moment aquesta d'avui mateix [pdf] del The Times, que dóna un avantatge de 3,8 % al PSOE respecte del PP, un 4,9% a IU-ICV, un 2,9% a CiU i un 1,6% a ERC.

Bipartidisme?

A Catalunya segur que no. Jo, sentint-ho molt, no faré cas d'en Narcís Sastre, que crida a llegir pausadament o a desfermar-nos sexualment [llegir aquí]. Jo sí que veuré el -malanomenat- debat. La gent a casa nostra, és en aquest sentit una mica més madura del què creiem, i no crec que per un parell de debats es converteixin en zombies que vegin la política en dues opcions. Per sort el catalanisme ja ha penetrat, ja ha pol.linitzat transversalment a la gran majoria de la ciutadania catalana, i un debat ( adelanto, tot apunta que també serà mediocre) no crec que canvïi a aquesta àmplia majoria a casa nostra que vol un canvi de model territorial i de relació entre els pobles de la península.

I recordeu, a Girona i a Lleida, si voleu fer un vot útil de veritat, voteu Esquerra, el vot que impedeix al PP del "valencià-no-és-català" d'assolir representació.