Conductes inapropiades

Aquesta entrevista és una conducta inapropiada. Què vol dir "alcalde electe"? Es que s'han celebrat eleccions amb llista uninominal i el senyor Jordi Hereu n'ha sortit electe? O és que la força més votada sempre ha de ser considerada "electe"?

Aquesta imatge es completament inapropiada.


A més no reflexa la realitat: que el candidat Jordi Hereu ha aconseguit els pitjors resultats del PSC-PSOE a l'ajuntament de Barcelona en 30 anys. A la mateixa plaça, fa 3 anys, el candidat Artur Mas feia el mateix numeret al cantó oposat. Havia aconseguit els pitjors resultats de la història per CiU però tot i això entrava aclamat al Palau de la Generalitat.

Aquesta manera de desacreditar la democràcia ignorant baixades de vots absoluts i abstencions són les que generen desil.lusió i cansament a l'electorat. Potser que ens paressim a reflexionar.

Hem estat parlant de moltes coses

i quan arriba el moment de les conclusions sembla que no puguem verbalitzar-ho. En fi, el resultat d'Esquerra a La Garriga és terrible, una pèrdua de més de mil vots i tres regidors que ens converteixen en la cinquena força municipal. Ara, com diu el topic, a treballar de valent per consolidar l'espai d'esquerra independentista del poble que no ha desaparegut, sino que continua jo diria que fins i tot reforçat, pero per desgracia disgregat i on Esquerra ja no n'es l'aglutinador principal.

El missatge del poble és clar, les baralles no agraden a l'electorat. Haurem de ser constructius i recuperar la confiança de qui creu que els politics son tots iguals. Es l'hora de passar de la proposicio a la realitzacio, i es aqui realment on ens hem de guanyar els vots.

Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.

El dia 15 de gener de 1940 el meu pare tenia 4 dies. El meu avi sentia els sorolls del carrer a través de les reixes de la presó model de València on estava internat a l'espera de la sentència, condemnatòria sense dubte, i no tenia ni idea que la seva dona ja havia parit i patia cruelment el fet de ser la dona del secretari local del Partit Comunista i membre voluntari de l'Exèrcit Popular de la República. Aquell dia una nova tongada de presoners entrava a la presó des de Portaceli. Un rumor s'extengué entre els interns: el doctor Peset, el doctor Peset!

Joan Baptista Peset era molt conegut a la València republicana. Una ment brillant que sempre havia treballat per millorar les condicions sanitàries i de vida dels més febles, dels treballadors, dels llauradors que no es podien permetre pagar els avanços mèdics. Era diputat a les Corts de la República i membre destacat del Front Popular valencià. Quan la guerra estava acabant, el doctor Peset va considerar que no havia de témer res. Ell personalment, i a casa seva, havia amagat i protegit a gent de dretes perseguida per les milícies, havia intentat ajudar al coronel Casado a acabar la guerra de la forma més humana possible, i havia renunciat a l'exili, perquè volia seguir exercint la medicina. Els falangistes valencians, però, tenien una missió: eradicar qualsevol símbol d'esquerres a una de les ciutats més d'esquerres i republicana de tota la Península Ibèrica. I Peset era un símbol.

El meu avi el va conèixer a la presó. Una persona digna, contava sovint, un intel.lectual que mai va defallir. Al meu avi el van traslladar a Terol i a Énguera posteriorment, i no va conèixer el destí del doctor Peset fins molts anys després. El 24 de de Maig moria un heroi valencià, afusellat a les tàpies del cementiri de Paterna. Avui, la Universitat de València i Valencians pel canvi li reten un homenatge molt merescut.

Het JA! woord van Wouter

Us enrecordeu d'en Wouter van Bellingen, el primer regidor negre de Flandes? Doncs aqui el teniu, en plena campanya electoral, amb la meva petita aportació

Jo a l'(ex) país dels soviets

19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.

Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.

He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.

Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?



a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.

Equador

A l'equador de la campanya electoral municipal, un dubte existencial m'assalta:

realment, es util el blog com a instrument de campanya?

Haurem de fer numeros, amb correlacions amb visites i vots, a veure quins resultats ens donen. El problema, es clar, sera tenir unes dades fiables sobre el nombre de visites, visitants unics i clics.

Jo de moment, em segueixo conectant, i fruint del bloc mes constant i actualitzat d' aquesta campanya local, el del nostre alcaldable, i proper alcalde de La Garriga, Oriol Ramon - que Deu i les ments independents em perdonin la meva parcialitat, pero realment crec que amb ell La Garriga faria el canvi que necessitem-.

Alguna cosa es mou a l'imperi del centre

Es gairebé un axioma matemàtic: cada cop que s'aproximen eleccions, el centre, aquell espai polític en què no es va fixar Karl Marx, és converteix en un punt del continu polític que augmenta de volum exponencialment. Al Parlament Europeu, la maregassa a l'habitualment tranquil mar del centre es perfectament observable a ull nu. La passada setmana, 3 diputats europeus van decidir abandonar els partits pels quals han estat escollits i han seguit la línia del que la nova filosofia maragalliana definiria com l'espai del "Partit Demòcrata Europeu", el centre que no és conservador, en definitiva.

El primer cas, i potser el més xocant, és el del fins ara eurodiputat dels Verds Jean Luc Bennahmias que ha decidit seguir el camí del Moviment Demòcrata d'en François Bayrou. El sorgiment d'aquest nou partit ha estat seguit atentament per els ecologistes francesos, que desconfien, en general, de les propostes "velles i gastades" dels socialistes i veuen amb bons ulls una renovació del centre esquerra. De moment la històrica ecologista Corinne Lepage i el ja mencionat antic secretari nacional dels Verds, Bennahmias donen suport al nou moviment demòcrata. Curiosament és a Europa on en Bayrou ha trobat la majoria del seu suport: dels 11 eurodiputats de la UDF, 8 s'han declarat partidaris del nou Moviment Demòcrata, a més de l'eurodiputat verd mencionat.

I si mirem una mica més al nord, dos eurodiputats danesos, Anders Samuelsen i Gitte Seeberg, juntament amb el popular Nasser Khader (un polític social liberal danès d'origen sirià, molt i molt crític amb la contemporització amb l'islam més dogmàtic) també han estat notícia aquesta setmana quan han creat la Ny Alliance (Nova Aliança). Aquest nou partit danès, sorgit de les rengles de l'antic partit social liberal Radikale Venstre i d'alguns dissidents del partit conservador Konservative Folkepartei ha tingut una acollida espectacular: del no res, han aconseguit que les enquestes els hi donguin un 16 % de la intenció de vot, convertint-los en el tercer partit del Folketing danès si se celebressin avui les eleccions ( i que a causa de la migrada majoria de la coalició que governa el país escandinau, podria ser que fossin aviat). De nou, ens trobem davant un partit que es defineix com a centre pragmàtic, exactament en la línia d'en Bayrou i possiblement de la d'en Maragall.

Es mouen coses al centre, i em sembla que encara ens en falten algunes per veure.

Benvinguts a la United Fruits & Co (munitat Valenciana)

Quan la trompeta va sonar, tot
estava preparat a la terra
i Jahvé va repartir el món:

a Marina d'Or Corp., a Ecclestone Co.
a Agag Ind. America's Cup Invst, i altres entitats
els hi va reservar el més sucós,
la costa central de ma terra
la dolça cintura del meu País.


(basat en La United Fruit Co., Pablo Neruda, Canto General, 1950)

Un amic del poble

Sembla mentida però he acabat trobant un paral·lelisme entre la victòria del SNP a Escòcia i la de Nicolas Sarkozy a França. Els dos èxits electorals han estat revolucionaris en el sentit més literal del terme; canvien, sembla que irremeiablement el paisatge polític dels dos països.

Anem a pams. Tant l' SNP com en Sarkozy han plantejat aquestes eleccions com opcions contra l'establishment. Han baixat a nivell de carrer, parlant al ciutadà de peu, mantenint una posició crítica amb l'status quo, però oferint alternatives que semblen perfectament viables. Sorpresiu, realment. Que en Sarkozy es presenti un candidat contra l'establishment es realment una jugada mestra, tenint en compte que no hi ha major representant de l'establishment que el líder de la UMP. De fet, si matitzem però, el què ha fet en Sarko és presentar-se com el candidat anti establishment intelectual, és a dir, presentant-se amb idees directament importades del new Labour i fins i tot del neoconservadurisme estadounidenc i contraposant-les al pensament del 68, que ha definit com a caduc i causant directe dels mals de França actuals. Aquesta victòria doncs, representa també un cop ideològic directe als gairebé últims representants de la socialdemocràcia clàssica. Les crides a la refundació del PS i l'efecte Maragall al socialisme nostrat són mostres ben evidents que s'està produint un moviment sísmic molt important al socialisme europeu, que va començar al Regne Unit - que és on habitualment comencen els terratrèmols polítics europeus- i que s'està estenent arreu.

I l'altre gran terratrèmol, la constatació que un partit tan absolutament antiestablishment com l'SNP aconsegueix atraure la majoria dels vots escocesos amb un discurs entenedor, pragmàtic, realitzable, i absolutament revolucionari a l'hora, em convida a pensar que definitivament, els grans mantres polítics que hem estat escoltant durant molts anys a les columnes d'opinió dels diaris antiindependentistes són la prova definitiva que la por que ens tenen, la por que tenen a un canvi radical, nacionalment i política és completament fundada.

Ara seria hora d'aprofundir en línies d'acció per avançar, fixant-nos molt bé en com està canviant, ideològicament, el món.