I kissed a girl... and i liked it.

Tinc la gran sort de tenir a la millor descobridora de cançons, cantants i artistes del món a casa, the one and only, Laura Peña. I en el dia de l'orgull LGBT, dia de la visibilitat lèsbica també, em va enviar aquesta petita preciositat del pop comercial. Senyores, senyors: Katie Perry. I en les seves pròpies paraules:


I kissed a girl and i liked it
the taste of my cherry chapstick
i kissed a girl just to try it
i hope my boyfriend don't mind it.

Mua.

Republicans catalans, republicans a Irlanda.

Últimament tinc problemes amb els relats, es solapen i confonen i poden resultar una mica confusos. Si ahir parlava del congrés dels JEN a Mallorca, avui toca rememorar la visita a la illa maragda, Irlanda, un dels meus grans amor de joventut. Trescar per les valls d'Armagh, amb la guia sempre eficaç de republicans de pedra picada, de joves i no tan joves lluitadores per la reunificació sempre és un plaer. L'Ogra Sinn Fein, organització agermanada en el republicanisme, en l'independentisme i en la història amb les JERC ha penjat un vídeo sobre el treball que vam fer al camp nacional 2008 a Ti Chulain, Armagh, Irlanda del Nord. Molt bons dies i millors nits sota les estrelles i el sol ixent.

Tiocfaidh ár lá!

Les llàgrimes s'assequen soles,



Marxa, el sol es pon
s'agafa el dia però ja me n'he anat.
I en el teu camí d'ombres tristes
les meves llàgrimes s'assequen soles.

Esporles, capital dels Països Catalans



No serà la darrera vegada, perquè hi ha tanta, tanta feina a fer. Torno de Mallorca, del IX congrès dels Joves d'Esquerra Nacionalista amb la il·lusió de veure l'espai jove de l'Esquerra Nacional afrontar amb il·lusions renovades els reptes dels temps que venen, els temps de rearmament ideològic de l'espanyolisme, dels que poden perquè ho tenen tot, estat, mitjans econòmics i de comunicació, espais públics de socialització que es donen per descomptat, llengües potents i cap mania en utilitzar tots els recursos per imposar el seu relat polític.

A Esporles, de nit, celebrant les revetlles de Sant Pere, entre amics de tot arreu, amb complicitats desde Escòcia a Dinamarca, i de Grècia a Euskalherria, vaig pensar que nosaltres també podem. Podem i podrem. Res ha acabat, tot està per fer i encara tot és possible.

El camí que recomença.



Durant dies i dies he tingut l'escriptura abandonada i l'oralitat a flor de llavis. I és clar, l'oralitat, encara (encara) no està plenament integrada a la vida 2.0. I tantes hores de xerrera donen per a reflexions a milions, que per desgràcia encara no he pogut abocar com caldria a la pantalla. De moment una petita reflexió, a mode d'aforisme fusterià com ja han fet altres companyes de partit com l'Anna Simó [blog]:

No es jutja el què es diu, sinó qui ho diu.



La importància de dir-se Honest.



En català, l'adjectiu honest no només significa ser sincer, actuar d'acord amb les pròpies conviccions o coneixements sinó que també vol dir ser raonable, moderat. Sempre he intentat actuar amb honestedat, ambdues definicions, i més en processos electorals, perquè la honestedat és la primera virtud cívica, i la que hauria de definir més als representants polítics.

En mandarí honestedat, (chéng shí) té unes connotacions filosòfiques (i per tant polítiques) molt arrelades en la cultura del mandarinat xinès, i profusament estudiat en el cànon confucià, que per raons de desconeixement no enumenaré. Però si que té unes conseqüències que encara són visibles en les societats influïdes pel confucianisme, com per exemple considerar molt inadequat, brusc, maleducat, posicionar-se clarament en una argumentació si es tenen dubtes raonables, o desconeixement o manca suficient d'informació. És per això, que de vegades les negociacions amb xinesos de vegades semblen trobades de desconfiats on no s'acaba mai de treure l'aigua clara.

L'honestedat, en aquest sentit, no té res a veure amb ser sincer o no, en el sentit de dir mentides o veritats. Té a veure amb reconèixer primer les pròpies mancances, i després actuar en conseqüència, assumint el què es pot fer i el què no. Aplicat al procés electoral que vivim a Esquerra, per posar algún "però" en un procés que trobo no només important sinó exemplar, crec que una de les virtuts que he trobat a faltar és una mica d'honestedat, per part d'algunes candidatures més que per altres. He trobat a faltar no només l'honestedat catalana, ser una mica més raonables, moderats, sinó també la virtut confuciana d'assumir l'anàlisi més enllà de la superficialitat, la reflexió mesurada, assumir el dubte, les debilitats i d'aquí, construïr. És un moment ideal, el moment congressual per fer aquest exercici i potser no s'ha fet del tot.

Entre postures porugues, com les de la candidatura que més em convenç, Gent d'Esquerra (per no afrontar abans problemes de comunicació bàsics) maximalistes, com la de la candidatura que menys em convenç, la d'en Carretero i Reagrupament (continuo pensant, com bé indica en Roc Armenter al seu post "Sobre ERC" que no acaben d'oferir una alternativa del tot definida del què ens espera al futur si triomfa la seva candidatura, més enllà de dir que tot canviarà i tornarem a ser el què erem, si algú sap el què vol dir això), impròpies com les d'Erc Futur ( amb acusacions completament incomprensibles, i projectes que realment se'm fa díficil de valorar si vull ser honest) i oportunistes d'Esquerra Independentista ( que a pesar de la solidesa intel·lectual de l'admirat Lluís Pérez, crec que ens ha ofert una campanya basada en el cop de notícia irreflexiva, precisament del què tant s'ha acusat Esquerra) hem perdut una oportunitat de mostrar-nos, honestament, a la societat, com el partit que som.

Per sort, optimista de mena, crec que som gent prfundament honesta, tota la que formem Esquerra, i que en som conscients. Esperem doncs, al dia 15 de juny, per seguir avançant. Jo, al menys, ho penso fer.